He aprofitat aquests dies de vacances per enllestir un llibre que tenia entre mans, La maledicció d'Aliètzer, d'Annabel Cervantes. No en tenia cap referència però he de reconèixer que m'ha captivat. Tinc certa facilitat per deixar llibres a mitges, però amb aquest ni m'ha passat la idea pel cap. De fet, l'he liquidat amb quatre o cinc dies, i m'he trobat amb allò tan graciós de llegir pel carrer mentre camino (qui no s'ha menjat mai un fanal practicant aquest difícil malabarisme?). M'ha agradat molt aquesta combinació de descoberta històrica, intriga i complicitats emocionals dels protagonistes. El llibre m'ha fet situar al mapa el call de Barcelona, recordar la comunitat jueva que al llarg dels segles va tenir un paper protagonista a la ciutat i redescobrir carrers en què mai no m'havia fixat especialment.
De fet, quan la setmana passada vam anar a dinar amb el meu amic Ramon - un d'aquells dies que duia la novel·la a la bossa i em parava a llegir pels racons- el vaig portar tan sí com no als carrers que apareixen a la novel·la, i vaig estar escalfant-li el cap sobre on devia ser el Castell Nou, la Sinagoga de què es parla al llibre, i vam descobrir un museu que hi ha actualment en un antic temple jueu. Vaig veure també inscripcions en hebreu a alguns murs i vaig estar molt agraïda que l'autora m'hagués portat fins allà a través de la seva trama.
Això em fa pensar en el penúltim llibre que vaig llegir, L'any del Senyor, de l'Eloi Vila, el llibre que l'Arnau em va regalar per Sant Jordi. Si bé no em va enganxar de la mateixa manera, he de reconèixer que també vaig gaudir molt llegint-lo. En aquest cas, la cultura que em va fer descobrir va ser la musulmana. També ambientada en un episodi de la història de Catalunya - en aquest cas l'època medieval- vaig trobar-hi una escenificació molt versemblant de com vivien els moriscos de l'època i com n'eren d'avançats en comparació a la societat teocèntrica, dogmàtica i ignorant de la Catalunya Vella.
Entre els dos llibres m'han fet recordar que la història de Catalunya, la nostra història, és també la història de la comunitat jueva, la història de la comunitat musulmana... que durant segles han viscut on ho fem ara nosaltres, i que els seus membres són tan avantpassats nostres com els Jaumes I o els Ramons Llulls. Sigui com sigui, a banda de reflexions sociològiques i històriques, aquestes dues novel·les m'han fet venir ganes d'encetar un altre llibre immediatament. Aquest matí he anat a la Biblioteca Jaume Fuster i m'he endut Els Llops, de Francesc Puigpelat. La meva amiga Marta em va dir que si m'havia agradat Les Veus del Pamano -fins ara la meva novel·la preferida-, aquesta també m'agradaria. Si val la pena, ja li donaré la raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada