Figues d'un altre paner

i ara que vénen eleccions...

2011-11-16T23:30:00.001+01:00

Si hi ha gent que ho sap dir tan bé... només cal posar-los un altaveu a davant, no?

Davant d’unes noves eleccions a les Corts Generals

El proper 20 de novembre la ciutadania ha estat novament cridada a les urnes. Com ja és habitual en cada convocatòria electoral, les comissions de Justícia i Pau a Catalunya volen oferir, des de la seva perspectiva del pensament social de l’Església, algunes breus reflexions.

1. Ens trobem davant d’un escenari altament complex i preocupant, marcat per una crisi econòmica i financera greu, de durada i evolució incerta, que ha posat en qüestió alguns aspectes essencials del nostre model social i polític, tant a escala nacional com internacional. Per això, més que mai fem una crida a la participació ciutadana en aquestes eleccions, exercint el dret de sufragi, formant-se una opinió personal crítica, raonada i independent sobre les diferents opcions polítiques i prenent part activa en el diàleg democràtic, tant abans com després de les eleccions. Paral·lelament, cal exigir, un cop més, als futurs responsables polítics i en general als professionals de la política, un esforç suplementari perdignificar i prestigiar l’activitat política com a servei al bé comú, que inclogui una major exigència de transparència, absoluta determinació per eradicar tota mena de corrupció i estricte rendiment de comptes davant la ciutadania.

2. És evident que la principal preocupació ha de ser la superació de la crisi econòmica i la reducció de l’elevada taxa d’atur que patim. Qualsevol estratègia política que s’adopti haurà de tenir en compte la necessitat de corregir en profunditat les causes que han portat a l’actual crisi. Més que mai, cal abordar una revisió global el model econòmic vigent, a fi de sotmetre’l criteris ètics, prevenir crisis futures, atendre veritablement les necessitats de totes les persones, abandonar l’obsessió pel consumisme i el creixement il·limitat a qualsevol preu, donar un major suport a l’economia productiva i a les iniciatives d’economia social, promoure una distribució global més equitativa de la riquesa, fer compatible el desenvolupament amb el medi ambient i afavorir mecanismes de governabilitat econòmica mundial.

3. Creiem que cal operar una profunda reforma del sistema financer mundial, principal causant de la crisi. Les finances globals, afavorides per la manca de regles i controls i impulsades per les noves tecnologies, han oblidat les seves funcions de suport a l’economia real, expandint-se fins a nivells absolutament excessius, promovent l’especulació massiva, l’endeutament insostenible, la inestabilitat de les economies de molts països, l’enriquiment injust d’uns pocs, el frau fiscal i l’encariment dels preus de bens bàsics com els aliments o l’habitatge. És l’hora d’establir una intervenció profunda en aquests mercats, amb mecanismes de control internacional, noves regles de transparència i prudència sobre tots els actors financers, mesures per frenar l’especulació i eliminar paradisos fiscals, impostos internacionals sobre els moviments especulatius per tal d’obtenir fons per al desenvolupament dels països més pobres, etc. Així mateix resulta imprescindible avançar cap a una cultura de major responsabilitat per part dels estalviadors i de suport a les iniciatives de banca ètica.

4. Més enllà de polítiques econòmiques concretes, cal que es tingui sempre com a horitzó la consolidació de l’Estat del benestar, conquesta absolutament irrenunciable, així com la millora de les polítiques socials, per tal de garantir universalment una educació i una sanitat de qualitat, habitatge digne, ocupació laboral estable, pensions suficients i un ingrés de subsistència per a tothom, així com avançar cap a l’eradicació de la pobresa i l’exclusió social, que afecta ja a més del 20% de la població, tot això sense reduir el nostre compromís amb el desenvolupament dels països més pobres. En cas que s’aposti per reduir el dèficit públic, caldrà fer-ho retallant l’excessiva despesa militar, lluitant més decididament contra el frau fiscal i exigint una major contribució fiscal de les rendes més altes i dels grans capitals.

5. Considerem del tot necessària una política més exigent per a la protecció dels drets humans en tots els àmbits on són vulnerats (tràfic de persones, discriminacions i explotació laboral dels immigrats, violència de gènere, maltractaments policials i penitenciaris, dificultats d’accés a un habitatge, etc). Cal també, en aquest moments de crisi, evitar el creixement de brots racistes i xenòfobs, l’ús partidista del fet migratori i les polítiques que comportin un tractament utilitarista dels immigrants o basat exclusivament ens els interessos d’un país. Reclamem una política d’immigració que tingui com a veritable prioritat el respecte dels drets humans de tothom i la promoció de la convivència, la integració i la cohesió social.

6. Un cop més, volem subratllar la necessitat que de desenvolupar una aposta ferma en favor de la cultura de la pau. Això exigeix iniciar el camí del desarmament, amb la reducció de la despesa i els efectius militars, la limitació de la fabricació i les exportacions d’armes i aturar projectes que poden promoure la cursa d’armaments, com ara l’anunciada instal·lació d’un escut antimíssils a Rota (Cadis), que poden promoure la cursa d’armaments. També és necessari una major implicació espanyola en la resolució de conflictes armats i revisar les intervencions militars a l’exterior (Afganistan i Líbia), generadores de conflictes sovint superiors als que es pretén resoldre. Cal també apostar decididament per l’educació per la pau, establint-la com una matèria transversal en el sistema educatiu.

7. Finalment, fem una crida als nous poders que sorgeixin de les urnes a afrontar decididament una qüestió encara pendent: l’establiment d’unes relacions polítiques i econòmiques més justes i equitatives entre les diferents nacions que integren l’estat espanyol, en el ple respecte i protecció activa de les seves llengües i cultures, i sota el principi irrenunciable del dret a la lliure determinació dels pobles. L’abandonament de la violència terrorista per part ETA obre un nou escenari que afavoreix la resolució d’aquestes qüestions.

Comissions i associacions Justícia i Pau a Catalunya

Barcelona, 15 de novembre de 2011

Xocolata desfeta amb melindros pel malaltó

2011-10-03T21:51:00.003+02:00

Avui ha estat festiu a Alemanya, celebràvem la reunificació. Alhora ha estat, segurament, un dels darrers dies de bon temps, ja que la cosa s'acaba i el llarg hivern s'acosta... tot i que aquest any ens està donant uns dies més de propina de bon temps... espero que després no se'ls cobri amb un fred més allargassat del compte....

Però l'Arnau ha agafat febre i no hem pogut sortir a gaudir de l'excursió que teníem preparada... se sentia tan malament, el pobre, i a sobre s'ha trobat una mica xafadot tot el dia, que he decidit fer un berenar xulo per animar-lo...

Mentre ell s'escoltava el discurs del Jonqueres al Congrés d'ERC d'aquest cap de setmana (jo l'he pescat perquè amb el míting tan cridaner que va fer... ) m'he tancat a la cuina a fer xocolata desfeta. Llàstima que en aquest país molta heisse schokolade però de xocolata desfeta res, per això no venen d'aquells polvos màgics que el meu pare preparava cada diumenge de bon dematí, que et llevaves amb una gana, perquè tota la casa feia olor de xocolata... mmmm! Total, que he hagut de recórrer a la recepta tradicional, que us poso per si un dia us trobeu en aquesta situació. Per sort, jo tenia tots els ingredients, però reconec que no és fàcil... d'alguna cosa ha de servir estar tot el dia fent pastissets ;)

El segon problema de la tarda ha estat que com que avui és l'últim dia d'un pont de tres dies, ni avui ni ahir no hem pogut anar a comprar i al migdia ja anàvem escassos de pa. Quin sentit té fer xocolata desfeta si no tenim res per a sucar-hi? però com que ja estava enfrescada en l'empresa, he pensat que no venia d'aquí i m'he decidit a fer melindros. No n'havia fet mai, però la veritat és que al final el resultat ha estat esplèndid i força fàcil, gràcies al que he trobat per internet. Aquí us deixo les receptes de tot plegat.

Xocolata desfeta a la manera tradicional

Ingredients:

- 100 gr de cacau en pols (comerç just, ja sabeu)
- 200 gr de sucre
- 8 gr de fècula de blat de moro
- 1/2 litre de llet

Procediment:

Abans que res piquem el sucre per fer-ne sucre glaç, que es barrejarà millor amb la resta d'ingredients.

Ara barregem els ingredients secs: cacau, sucre i fècula, ben remenats. Afegim una quarta part de la llet, o sigui més o menys mig got. Ho barregem bé perquè quedi una massa ben espessa.

Posem la resta de la llet al foc, a bullir, però vigilant que no s'enganxi al cul del pot. Quan bulli hi tirem la massa de xocolata i l'anem barrejant amb la llet bullint de manera que vagi fent una massa uniforme. Quan torni a arrencar el bull ho afluixem, però ja va bé que es vagi coent una mica. Aquí podem afegir una mica més de llet si veiem que queda massa espès, però vaja, això ja és al gust de cadascú. Amb aquesta recepta queda força gust de cacau, si us agrada més dolç, només és qüestió de posar-hi més sucre.

Melindros per sucar a la xocolata

Ingredients:

- 2 ous
- 70 gr de sucre
- 60 gr de farina
- 20 gr de sucre

Procediment:

Separem els rovells de les clares, i batem els rovells amb 50 gr de sucre. Si pot ser amb la batedora mescladora, millor, perquè la idea és que quedi més aviat blanquinós (el màxim possible). Ens ho facilitarà el fet de fer-ho al bany maria. Al menys jo ho he fet i ha anat bé. Un cop barrejat, hi afegim la farina.

Ara podem posar ja el forn a preescalfar a 190º.

D'altra banda, muntem les clares a punt de neu i en acabat hi afegim el sucre que ens quedava i ho tornem a muntar una mica més.

Ho barregem tot mirant que no es desmuntin les clares, i per anar bé ho posem tot en una mànega de pastisser (em temo que això no és imprescindible).

La qüestió és empaperar la safata del forn amb paper i directament posar-hi la massa amb formes de melindro. La cosa no creixerà per tant, hem de posar directament la forma de melindro que tots coneixem. No ho feu massa prim perquè si no, queda sec, i el melindro ha de quedar esponjós de dintre.

Batem els 20 gr de sucre que teníem a banda per fer-ne sucre glaç, i l'espolsem per damunt dels melindros. La primera vegada, la massa absorbirà part del sucre, per tant, millor fer-hi una segona passada. Ara ja ho podem enfornar, uns 10 minuts i llestos. En el meu cas he vist que em quedaven més torrats de sota que de sobre, per tant, quan faltaven un parell de minuts he pujat la safata un nivell.

En tot cas, després d'aquest berenar, l'Arnau diu que es troba molt millor!

Donuts de xocolata

2011-10-03T20:59:00.001+02:00

Després que la meva amiga Pop Corn Girl (@palomitera), que ha estrenat tweeter gastronòmic (@BonaVivant), m'ho hagi demanat, és el moment de penjar la recepta dels meus donuts de xocolata. La primera vegada que els vaig fer no la vaig voler penjar, perquè encara volia millorar la idea, però després de tan de temps, la veritat és que la cosa tampoc no ha canviat gaire, més aviat em sembla que sóc jo que m'he acostumat a apreciar els donuts així, ben espessos, i no especialment dolços. Sí que és veritat que el problema de la dolçor té molt senzilla solució, una mica més de sucre, i avall. Som-hi, doncs:

Ingredients:

- 300 gr de farina de força (a Alemanya agafo la 550 mínim, a Barcelona se'n troba a molts forns i al Carrefour)

- 200 gr de farina normal

- uns 80 gr de sucre

- uns 20 gr de llevat de forner (fresc o del sec deshidratat però de pastisseria, no Royal) *

- 1 ou

- un petricó de llet (un quart de litre, un got ple). Si pot ser que no sigui de nevera, pel llevat.

- un pols de sal

- un raig d'oli d'oliva

- gairebé mig litre d'oli de girasol (per fregir)

a més a més, quan en tinc, hi poso:

- un sobret de sucre de vainilla

- mitja cullerada de canyella

* El tema del llevat és important. És a dir, no serveix el llevat químic tipus Royal. Per qui per, a més de obeir, necessiti entendre les coses, aquí un extensíssim article sobre les diferències entre tots els tipus de llevat. També hi trobareu les equivalències entre els diferents tipus, pot ser de molta utilitat.

Procediment:

Primer barregem tots els ingredients secs: les dues farines, el sucre, el llevat (si és sec) i la sal. Si en farem servir, la canyella i la vainilla. Hi afegim l'ou i la llet. Si el llevat és fresc, jo el barrejo amb una punta de llet, perquè quedi un líquid espès i el tiro en aquest moment.

Hi afegim el raig d'oli i barregem bé, i amassem la massa una bona estona. Si un cop ben amassat ens queda massa espès o massa líquid, rectificar de farina o de llet, però tampoc no ve tan d'aquí, seguir amassant fins allò que diuen, que no s'enganxi a les mans (per arribar aquí a mi a vegades em cal afegir una mica de farina), i que quedi una mica elàstic.

Fer una bola i deixar reposar mínim una hora, ideal que dobli el volum, tapat amb un drap. Gairebé que com més estona, millor.

Ara hem d'estirar la massa sobre la taula, més o menys amb un dit de gruixudesa, i anar tallant com es pugui la forma dels donuts. Jo no tinc cap material exprés, per això normalment ho tallo amb la forma d'un got i després faig el forat al mig. Penseu que això ha de tornar a créixer per tant si no són gaire grans, millor. Quan talleu la massa us heu de fixar que per dins ja fa la figura de massa més esponjosa, no tan densa com quan l'estàvem treballant abans.

Quan tinguem els donuts fets els hem de tornar a deixar reposar en un lloc una mica separats els uns dels altres, perquè tornin a créixer una horeta més. Tornem-los a tapar.

Mentre els donuts creixen podem aprofitar per preparar la cobertura de xocolata. Jo sempre faig la mateixa quantitat de mantega que de xocolata (de cobertura) i queda molt bé. Amb uns 150 gr de cada cosa per aquesta mida de donuts n'hi hauria d'haver prou. Pel que fa a la xocolata, jo estic molt sensibilitzada amb què ha de ser de comerç just, ja que és un dels productes que més consumim del Sud, i per tant amb què som més responsables i podem influir més en la situació de productor. No costa res comprar xocolata de comerç just i fer una beguda de menys el proper dia que sortim de nit. Doncs això, 100 gr de xoco i 100 de mantega al bany maria, i ho tindrem a punt per banyar els donuts.

Ara ja podem preparar l'oli abundant per fregir-los (jo ho faig amb oli de girasol). És important que hi hagi al pot / paella tres o quatre dits d'oli perquè el donut pugui flotar i no ens quedi greixós. Quan tinguem l'oli ben calent ja hi podem anar posant els donuts. Ha de ser un vist i no vist, perquè es couen de seguida, i perquè si no vigileu, us quedaran de seguida torrats de fora. Quan veieu que comencen a agafar color per les dues bandes (els heu de girar) ja els podeu treure i posar en paper secant.

Ara ja els podem banyar amb la xocolata que hem fet al bany maria, tant per un cantó com pels dos, com preferiu. Quan tot plegat estigui una mica més fred, posem els donuts a la nevera perquè la xocolata prengui, i quan els treiem a taula, seran tot un èxit! També els podeu decorar amb sucre glacé, tot i que a mi, això no m'acaba de convèncer. Apa, bon profit!

Amb la xocolata de cobertura de sobra, jo aprofito per esmorzar l'endemà un parell de peces de fruita en plan fondue de xocolata, per compensar i fer una mica de salut ;)

Estiu alemanyo català

2011-09-30T11:34:00.001+02:00

L'única explicació possible per justificar el silenci estival és que a Berlín cal aprofitar molt el temps de solet... és cert que els últims mesos hem anat una mica amunt i avall, per tant, amb la idea de reconciliar-me amb el blog, penjo aquí quatre fotografies que donin una mica de testimoni de l'època del sol, a Alemanya i a Catalunya, i fem "borrón y cuenta nueva". Aquesta és l'excursió que vam fer a Grünewald, el parc que hi a l'extrem oest de Berlín, i on hi ha un fantàstic llac per banyar-se, el Teuffelsee. Molt recomanable.

Una altra sortida interessant va ser a Magdeburg... a l'estiu hi ha un vol molt barat de Ryanair des d'aquesta ciutat a Girona. Des de Berlín, amb l'opció de compartir bitllet de tren, el trajecte fins a Magdeburg surt per uns 10€, i un parell d'hores en total. Allà cal agafar un autobús de Ryanair una mitja horeta fins l'aeroport. Però més enllà de com surt de bé el trajecte, val la pena fer una ullada a la ciutat, típica ciutat de l'est del país, amb el centre històric destruït per fer grans avingudes, poc explotat pel turisme, però bonic de veure.

Una altra sortida al llac va ser a l'Schlachtensee, un dels millors llacs per banyar-se els dies de més calor, i de molt bon accés amb transport públic, s'hi arriba caminant amb menys de 5 minuts des de la mateixa estació d'S-bahn.

Ja en terres peninsulars, vam aprofitar per passar un parell de dies a Benasque, quan l'Arnau hi tenia el congrés al Centre de ciències, i només puc dir que vaig quedar amb ganes de tornar-hi!

I finalment, una excursioneta pel Montnegre, que cal aprofitar que tenim muntanyetes a prop de casa...

També hi va haver temps per a una sortida familiar d'alçada! a recuperar arrels familiars a Taús, a l'Alt Urgell, i reviure en directe la foto de capçalera del blog... i aquesta vegada, amb visita guiada!

Moviment del 15 de maig: Tants caps tants barrets

2011-05-22T17:16:00.000+02:00

Després d'uns dies de visites em connecto a internet i me n'adono que m'he perdut força coses. Es veu que grups nombrosos de joves sobretot a Espanya però també a Catalunya s'han liat la manta al cap i ha sortit a acampar a les places de les ciutats per dir que estan indignats. I pel que he llegit fins ara, estan d'acord en poca cosa més. I he decidit que havia de formar-me una opinió sobre el tema. Per desgràcia la cosa no ha estat tan fàcil com semblava al començament, i he hagut de fer una ullada una mica més llarga al tema per saber si hi estic o no d'acord, perquè costa trobar un lema senzill que uneixi tota aquesta gent.

De la mateixa manera, se m'han acudit moltes coses per dir, i volia fer-ho en un "estat de facebook", però diu que només s'accepten 420 caràcters, la qual cosa m'és totalment insuficient. Així que em sembla que faré un post. Som-hi doncs!

Per començar em semblen un grup de gent força heterogènia... no dic els acampanys, perquè sembla que controlen força, però hi ha "suporters" internautes que em reenvien lemes de l'acampada que no havia vist mai interessats pel món que els envolta, per la política o per les polítiques que es fan al nostre entorn. No passa res, més val tard que mai, però em sembla estrany.

Llegeixo el manifest i veig que les mesures que es proposen (canviar l' "obsolet i antinatural sistema econòmic vigent" i fer que la felicitat de les persones prengui el lloc a l'enriquiment d'uns quants en l'objectiu central de la societat, per dir només dos exemples) ja responen a propostes concretes d'alguns partits polítics, que, paradoxalment, són força o molt minoritaris. Tot i això, llegeixo a Twitter que havent preguntat a 17 persones de l'acampada de Barcelona, només 5 havien anat a votar. Ja n'estic una mica tipa de gent que vol canviar el món de boquilla.

Més incidència a Madrid que a Barcelona
Me n'adono que la protesta de un marcat accent espanyol. Té sentit que sigui així, al meu parer, perquè en el context espanyol hi ha més bipolaritat política i és cert que no hi ha grans partits amb propostes realment d'esquerres (que és la tendència política que traspuen les protestes, malgrat que alguns dels manifestants (!!) asseguren que les reivindicacions no són ni d'esquerres ni de dretes). Tinc la sensació que a Catalunya qui ja creia abans en aquestes reivindicacions ja podia votar opcions que les defensaven. Confirma la meva tesi el fet que segons els indicis la "indignació" és més gran a Madrid que a Barcelona, i dins de Catalunya, la participació a les eleccions d'avui (podríem dir que potser fruit de les notícies dels indignats) és arreu del país igual que fa quatre anys excepte a les poblacions de l'àrea metropolitana més influïdes per la immigració espanyola.

Cobertura dels mitjans i simpatia de l'opinió pública
Sap greu que els mitjans espanyols i internacions estiguin fent una cobertura tan bèstia de les acampades, i en canvi encara és hora que parlin de la manifestació independentista que va tenir lloc a Barcelona el 10 de Juliol passat i en què van assistir 1,5 Milions de persones. M'agradaria veure si són tants els actuals manifestants. De la mateixa manera, és força trist veure els polítics a última hora de campanya electoral barallar-se per mirar de captar aquest vot indignat assegurant que ells estan tan a favor de la lliure expressió de la gent. Més llastimós és veure com malgrat la prohibició de la junta electoral (prohibició que em sembla estúpida), la conselleria de l'interior capitanejada pel senyor Felip Puig no desallotja els manifestants. No cal dir que si això hagués passat fa només alguns mesos, el titular hauria estat "Saura desafia la llei negant-se a desallotjar els seus amics antisistema".

Tants caps tants barrets
Em fa por que sigui massa fàcil posar-se d'acord pel que fa a en contra de què s'està però molt més difícil saber què es vol. És evident que una queixa té molta més força quan s'és capaç d'articular una alternativa, però em fa la sensació que a través d'assemblees a la plaça catalunya o tothom dóna la seva opinió de com hauria de ser el món, no és la millor manera de construir un programa de propostes que abarquin totes les esferes de la política. He escoltat el Míting de l'Arcadi Oliveres a la plaça catalunya, i hi estic plenament d'acord. Els que no sé si hi estan d'acord són els que acampen. No sabia que hi havia tants decreixentistes a Catalunya! però si és així, jo, encantada de la vida, eh!

Així, potser és una sensació innexacta, però hi ha coses que em fan pensar que potser hi ha massa gent que té ganes de queixar-se perquè no té feina, però culpen els polítics d'una deriva que tots hem col·laborat a permetre. Cadascú espera una cosa diferent del canvi que demanen. El problema, però, segueix sent el de sempre, i m'hi incloc: la coherència: qui d'aquests no té comptes als bancs? qui no defrauda a hisenda? qui consumeix responsablement? qui vota a les eleccions les opcions pacifistes? qui està disposat a viure amb menys, a consumir menys? qui s'implica socialment per millorar el seu voltant, sovint a canvi de res? no sé si tots. Potser el dia que això passi, serà més eficaç que no pas acampar. Ara, tant de bo m'equivoqui i això vulgui dir alguna cosa més.

Girl's Day a Alemanya

2011-04-15T10:51:00.000+02:00

Hi ha moltes coses del sistema educatiu alemany que considero millorables, però això mereixerà un altre post en algun moment. Avui volia parlar del Girl's Day, el dia del futur de les nenes, a Alemanya.

Cada quart dijous d'abril, les nenes alemanyes que encara són a l'escola tenen l'oportunitat de visitar un ambient laboral, o d'un centre superior d'ensenyament on el percentatge femení és escàs. Sobretot departaments tècnics d'empreses, centres de recerca, laboratoris, en què bàsicament hi treballen homes. Això permet que tinguin una primera impressió de feines de les quals potser no els arriben massa experiències en femení, i que per tant podrien descartar per manca d'exemples en què es puguin veure reflectides.

Estic convençuda que això és una mesura barata i molt eficient per mirar d'aconseguir la igualtat en el mercat laboral, però també una igualtat en l'imaginari col·lectiu que encara preveu certes feines per homes i altres per a dones.

En la mateixa línia, però en aquest cas per primer any, el 2011 el dia de les nenes ha tingut el seu equivalent en masculí. Igual de greu que el fet que hi hagi poques dones en certes feines considero que alguns oficis pràcticament no comptin amb homes. Per primer any, aquest ha estat el girl's & boy's day, de manera, que els nens també han visitat infermeries d'hospitals, llars d'infants o geladeries.

L'experiència sembla que sol ser positiva perquè tothom en canta les excel·lències. Serà qüestió, com sempre, d'importar allò que més ens agrada de cada lloc.

Gofres berlineses

2011-03-12T18:39:00.001+01:00

Després d'aproximadament un any puc fer una petita guia de bones cafeteries de Berlín on es poden menjar gofres. No és fàcil desafiar les calories que la gofra aporta al meu cos esvèltic, però tot sigui en pro del més estricte sentit periodístic de cronista gastronòmica. Un sacrifici, però, que costa molt menys de fer a ple hivern, quan qualsevol excusa és bona per entrar a un d'aquests magnífics cafès i posar-se fins al cul de xocolata amb ben pocs remordiments. Comencem, doncs.

Schönes Café (Dieffenbachstr. 54)

Com el seu nom indica, és un lloc preciós, a la barriada de Grafe Kiez, una de les parts més cuques de Kreuzberg, entre la frontera amb Neukölln i el Landwehrkanal. És molt petit però bufó, i a banda de gofres molt bones, també tenen una pila de varietats de Heisse Schokolade i sucs, així que no hi ha excusa. Ah, i els pastissos també són d'allò més variats, fins i tot, si algun client té una recepta de pastís que no té temps, ganes, o valor, de provar de fer, els la pot portar i ells s'encarreguen de preparar-lo!

Cassonade (Oranienstr. 199)

Sense moure'ns de Kreuzberg, però aquesta vegada a la seva part més "turística", trobem el Cassonade. És també un establiment molt petit, portat per una noia belga. Així, a banda de dos tipus de gofres, les típiques quadrades i les que m'agraden a mi, amb forma de flor, també s'hi poden trobar creps.

Glücklich am Park (Kastanienallee, 54)

Per alguna raó que desconec els locals de gofres estan condemnats a ser petits com una puça. Aquest no és una excepció. El trobarem una bonica cantonada de Prenzlauerberg, al començament de Kastanienallee. També hi fan gelats molt bons, i és el primer lloc on vaig tastar el famós Ovomaltine, un "cacaolat" alemany (de fet, suís) que porta més malta que xocolata, i recorda les farinetes dels nens petits, però que a mi m'agrada molt. Com a curiositat, i encara no he esbrinat el perquè, a aquesta cafeteria també hi venen roba de segona mà, és a dir que és mig botiga de roba, mig cafeteria. Ah, i les gofres són les més grans que he tastat a Berlín.

Eiscafé Schmidt (Knesebeckstr. 27)

El barri de Charlotemburg es caracteritza per ser a l'oest de la ciutat. Això vol dir dues coses: una, que em cau més lluny de casa, i la segona, que és normalment més car. De totes maneres, aquest cafè és a tocar de Savignyplatz, una de les zones més maques, per no dir la més maca, de l'antic oest. L'Eiscafé Schmidt tanca a les 7 de la tarda, però a partir de les 6 ja no hi ha ningú, i les cambreres comencen a recollir. Per contra, el diumenge al matí hi ha força ambient. Això sí, majoritàriament dones grans. A la cafeteria hi ha una carta d'esmorzars complertíssima i les parets estan folrades de llibres, cosa que li dóna un aire intel·lectual molt interessant. Si a la fotografia diu "direkt im Centrum" és perquè les generacions d'abans de la caiguda del mur, encara veuen Savigny Platz com el centre de la ciutat per bé que actualment, el centre cau bastant lluny d'aquesta zona.

Fläming Herzen (paradeta mòbil, però dissabtes al matí a Chamissoplatz)

Herzen és "cors" i fläming es refereix a una regió al sud de Berlín, així que hem de suposar que la propietària d'aquesta carreta de gofres prové d'aquesta zona. El que encara no he pogut aclarir si aquest nom "fläming" té alguna cosa a veure amb els flamencs belgues. Segons la viquipèdia francesa sí, però no sé si refiar-me'n gaire d'aquests, quan parlen de cultures que no són la seva, hehe. El cas és que aquesta caseta mòbil l'he vist molts dissabtes al matí al mercat ecològic de Chamissoplatz, un mercat molt recomanable, per cert, i que cau molt a prop de casa.

Aquests són els llocs que més m'han agradat on he tastat gofres a Berlín, però penso seguir la tasca per tal de completar la investigació. Després de tot plegat, només una observació... per què no donen ganivets quan se serveix la gofra?? trobo que és molt incòmode haver-la de tallar només amb la cullereta i la forquilla. Que se l'apuntin, aquesta.

Croissants de xocolata casolans

2011-01-17T10:55:00.001+01:00

Ahir a la tarda no teníem res per berenar i em venia de gust alguna cosa dolça. Com que divendres vam fer un mega sopar a casa, en què vaig fer els meus primers Quische Lorraine, em va sobrar pasta de full i ahir em vaig dir: Calla, farem croissants!

Efectivament a internet explica com n'és de fàcil de fer-los i en menys de mitja hora ens estàvem menjant uns fantàstics croissants de xocolata! L'Arnau diu que és la recepta amb millor qualitat temps invertit-resultat. Així que ja ho sabeu, agafeu la pasta fullada en triangles, ho unteu de Nutella per dins, i els enrosqueu. Donen molt el pego, tu!!!

Jo ja he votat (les eleccions i la pau)

2010-11-27T17:36:00.002+01:00

Per primera vegada en molts anys he hagut de pensar-m'ho una mica abans d'anar a votar, aquest any. Nosaltres, com que ho hem hagut de fer per correu, aquesta vegada ja hem votat, i la jornada de reflexió ens serveix, ara que les visites se n'han tornat cap a casa, per sospesar una mica com ha anat la campanya. Tenia 4 parits en ment, els tres independentistes i ICV. Suposo que el vot deu ser força conservador perquè he acabat votant l'únic partit que he votat des que vaig posar la primera papereta en una urna. En el cas de Reagrupament i Solidaritat em sap greu de veritat que gent que em sembla que té tan bones idees i que és tan intel·ligent per algunes coses, no vulgui veure que es perdran molts vots pel camí, amb dues iniciatives tan iguals anant per separat. I és una llàstima. Tampoc no entenc com gent tan vàlida com la que hi ha a Des de Baix possibilitin amb la seva proposta més vots llençats a les escombraries. Com si entrar al Parlament fos fàcil. Fins i tot pensava que a última hora hi hauria més propostes en el sentit de repartir-se entre SI i Reagrupament les circumscripcions electorals per evitar perdre vot independentista. Fins i tot aquesta proposta sembla que ha tingut molt poc ressò. Només em pregunto si demà passat, si realment per desgràcia tot el vot independentista no es veu reflectit en la nova composició del Parlament, els "nous polítics" veuran que han fet alguna cosa malament, o emborratxats de mitjans de comunicació, campanya i eslògans, encara se sentiran víctimes d'alguna conspiració.

Més enllà d'això, no he votat ICV malgrat ser el partit amb qui programa en mà pugui tenir més coses en comú perquè sóc independentista i la independència és per mi una prioritat. Sempre he pensat que l'endemà de la nostra independència ja podré votar ecologista, però noi, sembla que aquest moment es fa esperar.

Sigui com sigui volia traslladar aquí un interessant experiment que la Fundació per la Pau ha fet comparant els programes electorals. Aquesta fantàstica entitat va enviar a tots els partits un document amb les propostes concretes per al foment de la pau, i després de la confecció dels programes, ha el·laborat un document en què extreu totes les polítiques de pau dels diferents partits polítics que es presenten. Aquí les teniu:

"Davant la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya, la Fundació per la Pau va enviar als partits polítics i candidatures que havien anunciat la seva participació en els comicis deu propostes per al foment de la cultura de pau i el desarmament perquè les tinguessin en compte a l’hora de redactar els seus programes electorals.

En aquest document recollim les propostes relacionades amb aquest tema que inclouen els programes

electorals editats per les diferents formacions.

CONVERGÈNCIA I UNIÓ

3.3. La Catalunya Global

Apostem per una política de relacions exteriors que permeti a Catalunya participar activament en l’àmbit internacional, amb consciència de la seva part de responsabilitat al món, i també amb una clara voluntat de garantir el reconeixement de la seva personalitat diferenciada. Catalunya ha de potenciar el seu paper d’actor global, tot basant-se en els principis de solidaritat, transparència i col·laboració. Una missió que també aposti per una relació seriosa, professional, innovadora, creadora de valor amb les institucions europees. I que configuri una cooperació que prioritzi el foment dels valors democràtics, l’impuls del desenvolupament econòmic i social, i la pau.

Cooperació

676. Concentrarem totes les competències en polítiques de cooperació, pau i drets humans, actualment disperses per diversos organismes i conselleries, en un únic organisme integrat dins l’àmbit de Relacions Internacionals i Cooperació.

PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA

3.7.3. Prioritzar la prevenció com a principal instrument d’anticipació als conflictes i a la delinqüència Potenciarem una política de prevenció mitjançant la definició de programes i projectes transversals i en cooperació amb tots els departaments del Govern, dels municipis i de la xarxa d’entitats ciutadanes que intervenen en la prevenció del conflicte i la convivència.

3.8.4. Fer que Catalunya sigui clau en la projecció d’iniciatives de pau, protecció dels drets humans, solidaritat i cooperació

Continuarem amb els programes de solidaritat i cooperació. Promourem a través d’aquesta tasca: L’enfortiment institucional. Dissenyarem la cooperació internacional de manera que transfereixi els coneixements que permetin implantar i desenvolupar l’Estat de Dret, el respecte dels drets humans, la resolució de conflictes i l’enfortiment de la societat.

La cultura de la pau i la resolució pacífica de conflictes.

L’Agència catalana impulsarà la proposta de l’Aliança de Civilitzacions, tenint en compte l’experiència acumulada al respecte pel municipalisme català.

Concertarem amb el sector educatiu programes permanents de sensibilització de les diferents realitats polítiques i socials dels països del sud, amb l’objectiu de fomentar el coneixement i respecte d’altres cultures, i l’educació en valors solidaris.

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

Cooperació al desenvolupament i acció humanitària

-Educació en el desenvolupament i sensibilització:

Elaborarem campanyes d’informació i sensibilització per fomentar el compromís amb la solidaritat, el desenvolupament i la cultura de la pau.

-Foment de la pau:

Impulsarem l’activitat del Consell Català de Foment de la Pau. Establirem un programa específic per a les seves comissions de treball

Coordinarem els projectes de cooperació basats en el foment de la pau i resolució de conflictes amb

l’Institut Català Internacional de la Pau

Potenciarem la construcció de pau com a objectiu estratègic prioritari de la cooperació catalana.

INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS – ESQUERRA UNIDA I ALTERNATIVA

Eix de pau, cooperació al desenvolupament i drets humans.

4. Propostes

1120. Reforçar la col·laboració entre els organismes públics implicats en les polítiques públiques de cooperació, pau i drets humans. Per exemple, cal redefinir les funcions del Consell Català de Foment de la Pau com a organisme de participació i debat, de trobada entre els món institucional i acadèmic i la societat civil, i cal relacionar-lo amb l’organisme institucional competent en pau.

1124. Condicionar les relacions exteriors de Catalunya i els acords comercials amb d’altres països al compliment dels drets humans. La Generalitat no signarà acords comercials amb aquells països que no respectin els drets humans i utilitzin la guerra com a instrument per a la resolució de conflictes.

Alhora, tampoc no establirà acords comercials amb aquelles empreses que no respectin els drets humans i aprofitin les situacions de conflicte per treure’n beneficis.

1126. Anul·lació dels acords bilaterals Catalunya-Israel fins que aquest Estat no demostri un autèntic compromís amb la promoció dels drets humans, i petició al Govern d’Espanya per a que defensi a Brussel·les l’anul·lació dels acords entre la Unió Europea i Israel.

1128. Mantenir polítiques públiques específiques dedicades al foment i la promoció de la pau i els drets humans, amb els eixos d’actuació drets humans amb la participació de tots els actors implicats (les administracions, el món acadèmic, les organitzacions socials).

1130. Garantir que les polítiques de cooperació al desenvolupament, drets humans i pau constitueixin els vectors principals de la política d’acció exterior de la Generalitat de Catalunya, i que, per tant, no tinguin una categoria de rang inferior en relació amb les relacions econòmiques, culturals o de projecció internacional del nostre país.

1131. Establiment d’acords amb les Nacions Unides i d’altres organitzacions internacionals per tal d’impulsar el perfil de promoció de la pau i dels drets humans de Catalunya.

1132. Augmentar la participació de la Generalitat de Catalunya en organismes internacionals en l’àmbit dels drets humans i de promoció de la pau.

1133. Desenvolupar un paper actiu per part de la Generalitat de Catalunya en relació amb els tractats internacionals de drets humans firmats per l’Estat espanyol.

1134. Treballar per tal de poder aplicar a les despeses de la Generalitat criteris de comerç just, promoció dels drets humans i defensa de la pau.

1135. Creació d’un Servei Civil Català no violent per la Pau en concertació amb les entitats, de tal manera que Catalunya pugui comptar amb una capacitat activa en la construcció de pau i la transformació i prevenció de conflictes.

1136. Impulsar l’aprovació per part de Nacions Unides de la Declaració de Barcelona pel Dret Humà a la Pau.

1137. Reconeixement explícit i inclusiu del concepte de l’Educació pel Desenvolupament, l’educació en els drets humans i l’educació per la pau com a part indissoluble de tota la política pública catalana, entesa com a procés per difondre el coneixement dels drets i per a la capacitació de ciutadania conscient, crítica, compromesa i activa en la transformació de relacions desiguals i injustes.

1138. El Govern i el Parlament han d’expressar el sentit de la societat catalana i demandar a les instàncies estatals i internacionals la reducció de la despesa militar, i acabar amb la participació espanyola en la guerra de l’Afganistan tot retirant les tropes i evitant el suport logístic des del nostre territori a exèrcits en guerra, com ho és l’atracament dels vaixells de la VI flota dels EUA al port de Tarragona.

1139. Rebutjar la instal·lació o permanència a Catalunya d’indústries i processos productius vinculats amb el cicle armamentista i militar.

1140. Els espais de formació i lleure (centres educatius, festes, fires, salons de la infància i ensenyament, etc.) han de ser espais preservats de la propaganda i l’apologia militarista. Demanem que el Govern i el Parlament català vetllin per evitar la presència de l’exèrcit a aquests espais i entorns.

Pel que fa a la resta de partits amb representació parlamentària, tant en el cas del PARTIT POPULAR com en el de C’s, CIUTADANS el seu programa no conté propostes específiques referides al foment de la pau.

La Fundació per la Pau també va fer arribar les seves propostes a quatre candidatures més que havien anunciat la seva intenció de presentar-se a les eleccions (Solidaritat, Reagrupament, Des de Baix i Alternativa de Govern).

REAGRUPAMENT

12. Política internacional

Mediterrani

Àrea d’interès prioritari. Impulsar tots els lligams possibles amb tots i cadascun dels Estats riberencs sense excepció, i a participar en iniciatives per garantir-hi la pau, la col·laboració i la defensa dels drets humans.

DES DE BAIX

7. Per una Catalunya solidària amb la resta de pobles del món:

Exigim al govern català i als governs de la UE el boicot i la fi dels acords i relacions de qualsevol tipus amb l’Estat d’Israel. Demanem la fi immediata del bloqueig de Gaza. Defensem la causa del poble Sahrauí. Demanem la dissolució de l’OTAN, la desmilitarització de la Unió Europea i reivindiquem una Europa dels pobles i dels i les treballadores. Volem l’abolició del deute extern i el deute ecològic. Denunciem la política imperialista de les multinacionals catalanes als països del sud.

Pel que fa a SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA (SCI) informen que no han fet programa sectorial, i ALTERNATIVA DE GOVERN de que no han fet programa electoral."

Deportats espanyols i catalans als camps nazis, jornades a Berlín

2010-10-05T19:28:00.010+02:00

Des que vam tornar, la primera setmana de setembre, a Berlín, la cosa no ha parat! sembla que tothom sàpiga que hi haurà un moment en què el bon temps s'acabarà, i es vegi obligat a cremar tots els cartutxos que queden!

L'oficina de la Generalitat de Catalunya a Alemanya, l'Institut Ramon Llull i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, han organitzat aquest final d'estiu a Berlín, concretament al memorial Topografia del Terror, unes jornades sobre els deportats espanyols als camps nazis alemanys. Vaig pensar que havia de ser interessant per força i m'hi vaig apuntar. La veritat és que van ser unes 5 o 6 hores intensíssimes on savis i estudiosos, alemanys i catalans, van fer una àmplia retrospectiva sobre el contingent espanyol que va passar -i malauradament en la majoria dels casos morir- pels camps de concentració i extermini de l'Alemanya nazi.

De fet, la jornada ja va començar el dia abans, quan es va projectar en un cinema de Berlín la pel·lícula documental "El convoi dels 927" de Montserrat Armengou. En les jornades pròpiament, van parlar de les investigacions que encara ara es fan per arribar a poder identificar tots els catalans i espanyols que van haver de patir aquell calvari, i sobretot van explicar que, al contrari que la majoria dels supervivents deportats, que en acabar la guerra van tenir totes les atencions que es mereixien als seus països d'origen, els espanyols i catalans mai no van poder ser atesos mèdicament com calia. L'estat espanyol no es va voler fer càrrec d'ells ni quan eren als camps ni després. Es té constància que el règim nazi va enviar al menys tres cartes al govern franquista demanant què es volia que es fes amb els espanyols que eren als camps alemanys, i Serrano Suñer, el ministre que hi havia a la cartera d'afers exteriors en aquell moment, mai no va respondre les missives. Un cop acabada la guerra, els deportats espanyols que van poder tornar a l'estat, ho van haver de fer d'amagatotis, i sobretot tement les represàlies pel seu passat republicà. En tot cas, mai no van entrar en cap programa mèdic de recuperació dels danys que havien patit als camps.

Ens van tornar a parlar (jo ja ho havia sentit alguna altra vegada) de la història del fotògraf català Francesc Boix, que juntament amb altres persones va aconseguir salvar una gran quantitat de material fotogràfic fet pels nazis i que després va servir no només per conservar la memòria històrica sinó també per assenyalar més clarament els culpables de l'Holocaust.

De les coses que més em van sorprendre més és que sembla que el govern espanyol, fins i tot després de la democràcia, s'ha pres molt poc seriosament que hi va haver molts espanyols que van ser deportats als camps nazis. Fins i tot recordant l'època de l'escola me n'adono que a les escoles catalanes s'estudien els camps de concentració i d'extermini com a part d'història europea, però que no ens la fan sentir gens com a pròpia. Molts ciutadans catalans i espanyols van ser també protagonistes d'allò que massa vegades creiem que només van patir els jueus. Només una dada, fins el 2005, cap President del Govern espanyol no havia visitat Mathausen. Es calcula que 9.000 espanyols van ser deportats als camps nazis, dels quals, 2.000, catalans.

Al final va ser també molt interessant la conferència d'una professora alemanya que va fer una comparativa entre l'ultradreta espanyola i l'alemanya, i la situació actual del neonazisme. No va dir res especialment sorprenent, però em va impactar com una estudiosa alemanya podia conèixer amb tanta precisió fenòmens dels quals amb prou feines nosaltres en som conscients del nostre propi país. En tot cas, molt bona iniciativa, la dels organitzadors.

Vacances a Catalunya

2010-09-13T10:30:00.015+02:00

Les nostres primeres vacances d'estiu als Països Catalans van ser tot un èxit! L'UCE de Prada va ser aquest any extremadament interessant... alguna cosa s'està movent i això es va fer notar. Vam tenir ocasió de xerrar amb representants de les diferents partits polítics que es presentaran a les properes eleccions i que defensen la independència, i no hi ha millor manera de saber què cal votar que parlar amb els diferents polítics i veure quina és l'opció que més ens convé.

A Llinars vam tenir alguns dies de festa amb els amics i amigues, que sempre s'agraeix... bon temps, veure la família, i piles recarregades per afrontar la tardor berlinesa!

Amb el Centre Excursionista vam commemorar els 25 anys de la primera ascensió catalana a l'Everest, i ho vam fer pujant a les Agudes en una tarda fantàstica, que vam acabar amb el concert a Palautordera d'Els Amics de les Arts... un dia molt bonic!

Ja vam trobar els primers pebrassos de la temporada!

Però ens havíem quedat amb ganes de muntanya, així que vam agafar la motxilla i vam fer cap a la Cerdanya. Amb un parell de dies, el Puigpedrós des del refugi de Malniu, a Meranges, i la Tossa plana de Lles, des de Lles. Ja feia una mica de fred, i entre això i que era a mitja setmana, vam dormir pràcticament sols al refugi de Malniu!

Observacions a tenir presents: molt interessant el refugi lliure d'Engorgs, amb matalassos i tot, i és clar, gratuït. Però segur que hi podria passar una bona ruta que podríem preparar més endavant per aquella zona!

Les vacances també van donar per posar-nos al dia amb els amics i companys de la ràdio, anar a sopar al nou pis de la Gemma i el Joan (súper sopar de la Gemma inclòs), i conèixer la petita Aina, la filla del Damià i la Nunu, de la cooperativa (en la nostra línia d'amics que es posen a tenir fills tots alhora). Fins i tot vam poder viure l'ambient de Festa Major de Llinars els dies previs a les dates oficials, amb la Mostra Gastronòmica inclosa (no hi ha millor manera de veure tothom en poca estona).

Vacances en família

2010-08-13T18:06:00.011+02:00

Papa: Tu el coneixies, Marta, el Mucha? [artista modernista de Praga]

Marta: home... mucho, no....

Serà tonto, però és la classe d'acudits de casa, que ens fan riure, què vols fer-hi. Si una cosa tenen les vacances amb els de casa és que riem força. Just ahir van marxar els pares i la Marta de casa, d'aquí de Berlín. Hem aprofitat la setmana que han estat per aquí per fer una mica de turisme per la ciutat, sopar de restaurant, i el cap de setmana vam anar a Praga.

He de dir que la capital txeca em va agradar molt però la veritat és que vam trobar-la una mica estafa-turistes. Tot el que està de cara al turista és car, i fan pagar per entrar a la majoria d'esglésies. Això sense comptar que la majoria d'audio guies no estan incloses amb els preus de les entrades. Bé, a banda d'això, molt bé. Aquí van algunes fotografies:

Tornant, vam passar per Dresden. Hi vam ser unes tres o quatre hores, i hi va haver prou temps per fer-nos a la idea de la ciutat. És molt bonica, però com deia la Marta, és una llàstima que hagi hagut de ser tota reconstruïda, després de les bombes de la Segona Guerra Mundial.

En definitiva, que ens ho hem passat molt bé, i que és genial això de fer una mica de vacances quan van venint les visites, abans de les nostres, que començarem la setmana que vé! Visca l'estiu!

Primer intent de cuina alemanya i sopar internacional!

2010-08-05T09:10:00.012+02:00

Ha arribat l'estiu definitivament i ja se sap, és època de visites! Hem estat molt contents perquè hem vist una pila d'amics i hem aprofitat per fer una mica de turisme amb tots ells, perquè no pot ser que els que vénen per una setmana coneguin la ciutat millor que nosaltres!!!

Bé, doncs això, nosaltres, com a bons amfitrions hem pogut fer poca cosa més que convidar-los a veure Berlín una mica amb els nostres ulls, i tastar la gastronomia local als llocs que, de moment, més ens han agradat. És clar, també hem mirat de fer-nos una mica els alemanys a l'hora d'acollir els nouvinguts, així que hem practicat alguns pastissos o kartoffelnsuppe típics d'aquí.

Per aquesta Kartoffelsuppe o Sopa de patata, ho he fet així:

ingredients:

5 o 6 patates

1 ceba

3 pastanagues

un bol de caldo de verdura

farigola, comí, julivert i marduix

Jo segueixo una recepta alemanya que he trobat per aquí... total, que primer poso la ceba a sofregir, i de seguida la patata i la pastanaga, tallades no massa grosses. I per un altre cantó vaig fent el caldo de verdura, en aquesta ocasió el vaig fer amb aquesta barreja de verdures assecades que també venen a Barcelona, i va quedar molt bé. Quan les patates, les pastanagues i la ceba van estar una mica fetes, les vaig afegir al caldo (que ha d'haver bullit una mitja horeta) i ho vaig fer tornar a bullir tot plegat mitja hora més. Després ho vaig batre tot amb la batedora, i ho vaig tornar a bullir una mica més, i és quan s'hi afegeixen les espècies i es rectifica de sal. La recepta alemanya va amb crema de llet (com tot, aquí) i greix de porc, però jo trobo que no hi cal. Això sí, quan la vaig tastar al restaurant m'hi van posar un Wurst a dins (el típic frankfurt) i hi dóna un toc de gust prou bo. És clar que la part saludable del plat se'n va a fer punyetes... s'ha d'escollir!

I ja que això era la part sana de la cuina alemanya, ara anem pels pastissos, que tampoc no m'han quedat tan malament!!! La Cristina, la meva cosina, que va ser aquí fa cosa de quinze dies amb el Gunter i les nenes, ens van regalar un llibre de receptes, que a més, serveix per practicar alemany!!! aquí hi ha alguns resultats!

El primer és un Apfel Heidelbeer Kuchen (una coca de poma i navius), el segon és un Stachelbeerkuchen (pastís de grosella espinosa) i el tercer un Quark Apfel Kuchen, altre pastís de poma, per en aquesta ocasió amb quark i pasta fullada.

On sí que vam poder gaudir de bona cuina internacional és al sopar multicultural que vam fer dijous passat a Vollkspark, a Friederischain. Vam ser bona part de la gent de la meva classe de l'acadèmia, fins i tot el Thomas, el professor. La veritat és que ens ho vam passar molt bé, però és que a més la vetllada va ser molt interessant i enriquidora. Vam poder degustar cuina eslovena, sudafricana, coreana, japonesa, salvadorenya, hungaresa, azerbadjana, alemanya i, és clar, catalana!

Som una nació, nosaltres decidim!

2010-07-14T10:42:00.006+02:00

Els fets polítics de les últimes setmanes al nostre país també han arribat aquí a Berlín. Dissabte 10J també ens vam manifestar unes 140 catalans a Alexanderplatz i la veritat és que també va ser emocionant. Tot i això, em vaig sentir una mica trista de no poder ser a Barcelona en un dia com aquest. Però per tristeses, més gran va ser la que vaig sentir ahir en saber que no va prosperar al Parlament la ILP per a fer el referèndum d'autodeterminació. Els uns pels altres, sembla que no va entrar ni la IP ni la ILP, i que ni tan sols ERC o ICV hi van votar a favor. Suposo que encara he de llegir alguna cosa per entendre aquest comportament però el que no trobo tolerable és que ERC, després de veure el que per mi és un error, va proposar una moció als ajuntaments (?), cosa que em sembla una mera maniobra per fer callar les veus que no entenen aquesta actuació.

Ja fa setmanes que miro d'explicar, sobretot als nostres amics espanyols d'aquí, que el centre polític català s'està movent cap a posicions més independentistes, i que Espanya no ho està veient. Els que no són espanyols, quan els explico què passa, de seguida diuen: però no seria més fàcil que Espanya estigués orgullosa de la diferència catalana i així no hi hauria tants independentistes? és una reflexió que a Espanya no existeix, però a mi, sincerament no em preocupa, sóc independentista, i com deia l'altre dia una amiga a Facebook, ara ja podem marxar, i que l'últim apagui el llum.

Avui escoltava El Matí de Catalunya Ràdio, com faig tot sovint aquests dies per estar al cas dels moviments polítics, i han entrevistat el director del Centre d'Estudis d'Opinió. M'he deprimit una mica perquè quan el Fuentes li ha preguntat si Catalunya és més de l'estelada, o de la Roja, ell ha dit, que mirant les xifres, de la Roja. I no sé si és que jo sóc optimista de naturalesa, o que aquest home és més aviat sociata (que tot pot ser), però he anat a fer un cop d'ull a les dades, i no he trobat això, la veritat!!

Amb quina de les següents frases se sent més identificat/ada? Em sento...

Només espanyol/a 7,6%

Més espanyol/a que català/ana 4,3 %

Tan espanyol/a com català/ana 42,2 %

Més català/ana que espanyol/a 26,5 %

Només català/ana 17,8 %

Pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, creu que Catalunya ha assolit...?

Massa autonomia 4,9 %

Un nivell suficient d’autonomia 29,9 %

Un nivell insuficient d’autonomia 60,5 %

En tot cas, com creu que hauria de ser aquesta relació? Creu que Catalunya hauria de ser...

Una regió d’Espanya 7,3 %

Una comunitat autònoma d’Espanya 35,2 %

Un estat dins una Espanya federal 31,2 %

Un estat independent 21,5 %

(cal dir que en aquest cas, el director del CEO ha dit que el 21% d'independentistes, després de la mani, pujarà fins un 28%-30%)

Bé, no vull atabalar amb més dades... només un apunt final, per a l'humor... l'altre dia vaig sentir que el Ribera, de C's, deia que el seu partit és d'esquerres, doncs atenció, perquè a la pregunta Vostè creu que C's és d'esquerres o de dretes, el 25% diuen que és de dretes, i el 14% d'extrema dreta. Només un 8% creuen que són d'esquerres, i un altre 8% de centre. Hehehe! això sí que és està a prop dels ciutadans!!!!

Bé, si algú es vol entretenir amb més consultes, és molt divertit això de les dades de què pensa la gent... no us ho perdeu: http://ceo.gencat.cat/ceop/AppJava/pages/home/fitxaEstudi.html?colId=2668&lastTitle=Bar%F2metre+d%27Opini%F3+Pol%EDtica+%28BOP%29.+2a+onada+2010

D'excursió a Spreewald

2010-07-04T18:09:00.013+02:00

Feia dies que la calor apretava i amb l'Arnau vam pensar que seria bo de fer una primera sortida de natura de les que a nosaltres ens agradaven, en aquesta ocasió pels voltants de Berlin. Vaig estar mirant per internet, i amb l'ajuda del meu professor d'alemany (un encant), vam pensar que l'Spreewald seria un bon destí per un dia excursionista. El Thomas em va deixar un mapa que tenia del lloc, i em va dir que és ideal emportar-s'hi les bicicletes, i després vam veure que només hi ha uns 100 quilòmestres de distància, per tant és una sortida ideal per un dia.

Spreewald és una reserva de la biosfera que transcorre al voltant d'un tram en què el riu Spree (el mateix que tenim aquí a Berlin) es transforma en aiguamolls. La zona està plena de canals i la gent del lloc té barquetes darrera de casa perquè al llarg de la història s'han desplaçat entre els pobles d'allà en barca tot sovint. Els pobles més importants de la zona on vam ser nosaltres són Lebenn i Lübbenau, però la zona és molt àmplia i ens han quedat moltes ganes de tornar-hi. Una de les altres característiques de Spreewald és que els seus habitants són una comunitat força peculiar. Força rural, tenen una llengua eslava pròpia, el sorbisch, que sembla que té el seu origen a l'Edat Mitjana, quan repobladors de l'est van arribar a la zona. Sembla que també tenen tradicions pròpies, i pel que vam poder veure els espàrrecs i els cogombres són els seus productes estrella, fins i tot en fan licor!

Doncs bé, la veritat és que no vam matinar massa perquè divendres al vespre vam sortir una mica... i vam fer, a més, una mica de voltar per arribar-hi, però cap al migdia ja érem a Lübbenau. Per cert, ja al camí d'anada, la primera sorpresa del dia, vam pujar a un autobús exprés per viatjar amb bicis! el dia que tinguem això nosaltres...

Un cop a Lübbenau vam demanar si hi havia algun lloc per banyar-nos (ahir va ser un dels dies més calorosos de l'any) i ens van ensenyar el camí per anar a un llac que era a uns 15 quilòmetres. Va ser l'excusa perfecta per fer una bona volta amb la bicicleta. La veritat és que el lloc era molt bonic, entre els camps sembrats, els bosquets, i els canals amb els seus pontets, la veritat és que vam tenir molt bona excursió. El llac va ser tota una descoberta: era com una platja, però amb una sorra molt fina, i una aigua molt clara i neta. A sobre, res de sal, ideal. Allà vam veure un tros del partit Alemanya Argentina i tot! no cal dir que els locals (allà érem els únics guiris) van tenir el dia perfecte!

L'excursió, a més, estava molt bé perquè vam passar per molts poblets petitets, amb les seves granges, les seves casetes... tot molt autèntic, la veritat.

Festes d'estiu!

2010-06-28T09:33:00.011+02:00

Això és un no parar, com que el temps és tan bo, les festes surten com bolets, i els caps de setmana tenim massa oferta, la veritat. L'altre dia era el dia del pare i el Carlos va fer una barbacoa a casa seva, per celebrar que amb la petita Juliana ja té una feina més a la vida. Va estar molt bé perquè hi havia molts amics seus, i vam conèixer molta gent. Els mexicans tenen una capacitat per menjar carn increïble... li diuen "asado" i es jalen uns bistecots, gruixuts, i amb greix i tot, que fa cosa de veure! allà a la barbacoa, no sé quants quilos de carn vam coure, però no en va sobrar gens, jo me'n feia creus!

I la setmana passada, que per cert va començar aquesta onada de calor que estem patint (arribem a 35-37 graus, això és força dur), va ser la festa del carrer principal del nostre barri, a tocar de casa: Bergmann Strasse. Era una mica com la festa major del carrer Rutlla, però a la berlinesa. És a dir, amb música, molt de menjar, i molt de beure. El carrer no és massa llarg, però tot i això hi havia tres escenaris amb música contínuament a partir del migdia. Aquí també van algunes fotografies:

També la setmana passada, l'Anna, la noia del vestit de topos, ens va convidar a sopar a casa a seva per celebrar que la setmana que ve es casa, aquí a Berlin. La veritat és que me'n vaig adonant que a aquesta ciutat tothom té un nivell musical molt alt! Al sopar, un amic xilè es va posar a tocar la guitarra i a cantar, i el colombià l'acompanyava improvisant amb una flauteta. Però és que després l'Anna, que és cantant d'òpera professional, ens va cantar una àrea i la veritat és que feia una impressió...

El sopar va coincidir amb el cap de setmana de Sant Joan i vaig voler provar de fer la meva primera coca. La veritat és que no va quedar tan bona com bonica, però la foto val la pena! I malgrat que la crema era sosseta i la pasta una mica massa densa, la tenir molt d'èxit al sopar. També hi vaig portar alguns donuts que havia fet amb la massa que m'havia sobrat i entre una cosa i l'altra vaig quedar com una autèntica pastissera!! Per compensar tanta dolçor, l'endemà vaig fer un guacamole, que en aquesta ocasió sí que he de dir que em va quedar molt bé, de tant de pressa que ens el vam menjar no vaig tenir temps de fer cap foto!!

Fins aquí la crònica amb apartat culinari inclòs. El proper post el dedicaré a l'excursió que vam fer ahir no gaire lluny d'aquí però que va valer molt la pena. A veure quan descarrego les fotografies!

De núvies i de timos

2010-06-23T23:27:00.004+02:00

Aquesta tarda l'he passada fent una activitat molt nova per mi: mirant vestits de núvia a Berlin. Es tracta de la meva amiga Jessica, d'el Salvador, que es casa aquí a Berlin d'aquí a tres mesos, en una data tan assenyalada per nosaltres com l'11 de setembre.

Hi ha algunes coses relacionades amb aquest casament que m'agraden, com per exemple que estic aprenent com es casa la gent en altres països, i això, després del casament de l'Albart a Holanda, comença a fer de mi una experta en casaments exòtics. A més, aquest casament el viuré de prop: la Jessica és una de les meves millors amigues a Berlín i avui hem fet una de les primeres coses que calia: anar a veure vestits. Hi hem anat també amb la Lucía, l'altra amiga argentina, així que ja ens veieu a totes tres voltant per Berlin buscant botigues Pronovias o similars...

Sort que la Jessica és una noia preparada i només sortir de l'acadèmia ja ens ha ensenyat un bonic mapa de la ciutat on havia enganxat gomets amb els llocs on havia vist per internet que hi havia botigues pressumptament interessants. Sense més preàmbuls, doncs, li hem explicat al GPS on volíem anar i de seguida hem trobat el lloc. Per desgràcia, els alemanys tenen horaris de persones normals i tot sovint a les 18h les botigues ja han tancat. Eren les 18.10 i la primera botiga ens ensenyava un bonic aparador i poca cosa més. Vist això hem decidit consultar un altre document de la Jessica (ja he dit que és molt organitzada?) on sortien els horaris de les botigues i ens hem decidit per l'única que tancava a les 20h, a Zoologischer Garten. Ens ha costat una mica trobar-ho, una vegada ja havíem aparcat, però finalment ens hem plantat davant el clàssic lloc on no entraries mai de casualitat: una botiga on venen el vestit més car que et compraràs a la vida i que et posaràs menys. D'allò més evolucionat.

Encara no sé si és perquè el nostre alemany encara no és per tirar coets o perquè ens han vist cara de pobres, però el fet és que ens han fet seure i esperar un quart d'hora com a mínim mirant catàlegs abans que ningú no ens atengués. Ah, i ens han dit que "és clar, com que no havíem demanat hora..." en una botiga!!! La veritat és que no ens ha anat tan malament perquè em sembla que totes tres era la primera vegada que veiem dos vestits de núvia el mateix dia. Tot i això, al final ha vingut una noia dient-nos que ens podia atendre en anglès. Sobretot elles dues, que dominen la llengua, s'han posat molt contentes, però jo ja he vist que l'anglès de la dependenta era pitjor que el meu. La col·lega ens ha començat a ensenyar vestits dels més pomposos i horteres que puguin existir, i nosaltres no paràvem de dir-li que el volíem SENZILL i sense pedres ni ornaments. Si no li hem dit la paraula senzill unes quinze vegades no li hem dit cap. Però la tia o no ho entenia o no ho volia entendre, perquè no ha parat fins que la Jessica se n'ha emprovat tres d'aquests que semblen un arbre de Nadal. A sobre, només tenien talles de vaques suïsses, perquè en cada vestit hi cabien entre dues i tres Jessiques, i és clar, així una no es pot fer a la idea de res, la veritat.

A tot això encara no ens havia dit cap preu, perquè tots aquells vestits valien, segons l'etiqueta, més de mil euros, però com que nosaltres li havíem dit que clarament la Jessica se'n volia gastar molts menys, doncs la paia anava dient que això no era una problema, i que el farien més barat. Total, que després del tercer vestit (no ens havia convençut cap), la Jessica ha tornat a dir que el casament era civil (ja li havia dit almenys dues vegades), i que ella estava buscant una cosa molt més senzilla. I la dona (sorda) va i diu: "Ah, senzill! tinc uns models més senzills a la planta de baix, per casaments no religiosos". Jo de què que caic a terra de la sorpresa. Però la tia era tonta o què??? portàvem uns tres quarts d'hora allà, no teníem ni un preu ni un vestit que ens agradés i ara entenia el bonic significat de la paraula senzill!??

Bé, efectivament a baix hi havia coses força més potables tot i que seguien passant dels 1000 euros, uns 1500, alguns. La Jessica se n'ha emprovat alguns i la veritat és que li quedaven molt bé, però és clar, hem preguntat novament pel preu. La tia ha dit que l'important era que ens decidíssim, perquè una vegada decidides, ja arreglarien el preu, que podria quedar per 800 o així. Aleshores jo m'he dit: a veure, i què li passarà al vestit quan valgui 800 euros enlloc de 1500? i li he preguntat en alemany (en aquest moment ja ens havíem adonat que l'anglès no ens portaria enlloc). Ella primer no m'ha entès ( o ho ha fet veure) i després ha dit que el vestit era exactament el mateix. I jo li he dit, però aleshores perquè el rebaixes a la meitat? i atenció la resposta: diu: "perquè la núvia somrigui quan el porti". Jo he pensat que per un moment devia fer menys d'un metre d'alt i li estava demanant un palote, perquè mai no m'havien donat una resposta tan poc seriosa. No sabia si riure o plorar. I ha dit que havia de consultar el preu final amb el seu cap, però que per això no ens preocupéssim (ah, i que tots els "arreglos" estaven inclosos en el preu final).

Hem tornat a dalt, i en un bonic paper ens ha apuntat el teòric preu real (que ara sorprenentment eren 1070 euros, o així) i el preu a què ens el deixava, 700 euros. I ha tornat a dir això del somriure!!!! l'hagués matada! I el millor de tot és que quan la Jessica va i diu que s'ho volia pensar, a la tia li ha canviat la cara, i ha posat un munt de problemes: que ho havia de decidir abans de demà, que només els en quedava un, i mil coses més que no hem entès. Bé, si ens ha tornat a dir això del somriure, que estava tan rebaixat, que arreglar-lo estava inclòs, i que sobretot la Jessica li donés el nom i el número de telèfon. Brutal. Com pot ser que per gastar-te 700 euracos en un vestit que et posaràs un dia et timin, t'estressin i et facin decidir al moment?Pobra tia, no haurà cobrat una merda perquè segur que anava a comissió. Ara, o la gent que compra vestits de núvia en llocs així és curta de gambals, o els alemanys es pensen que perquè no som alemanyes som tontes, o senzillament hem ensopegat els reis de l'estafa de la ciutat. Demà segon capítol, abans d'un bonic sopar de sushi amb uns amics alemanys, una bona manera d'oblidar-me de puntetes, palabres d'honor i blanc ivori...

L'estiu va arribant a Berlín!!!

2010-06-16T11:34:00.011+02:00

És un cirerer! l'arbre que fa mesos que veiem evolucionar mentre pugem els quatre pisos de l'escala ens ha sorprès aquesta setmana amb unes precioses cireres!!! llàstima que és tan gran que encara no he trobat cap lloc des d'on es puguin agafar! Ja em vaig posar molt contenta el dia que vaig veure el cirerer florit (tot i que encara no sabia que era un cirerer) i ara amb les cireres... per fi ha arribat un estiu normal!!

Després d'uns dies a Barcelona per al casament de la Jèssica i el Santi (on ens ho vam passar molt bé) i per veure família i amics (tot i que és clar, no hi va haver temps per tot!) ja tornem a ser a la nostra casa berlinesa, i ara sí que sembla que el temps s'està comportant... el sol treu el cap més d'un dia a la setmana i la temperatura és agradable i tot!

El cap de setmana passat vam anar a passar-lo a Poznan, una de les ciutats poloneses que cau més a prop de Berlin, a casa de la Casia, una amiga de l'Enric que ens va deixar dormir a casa seva. La ciutat té un centre molt bonic, i com a punt a favor cal dir que encara és més barata que Berlin.

També vam sortir al vespre, i l'endemà la Casia ens va fer un plat típic polonès, els "pierogi", una mena de raviolis farcits de patata, formatge o carn. La veritat és que eren molt bons.

El viatge ens va sortir força bé de preu, perquè hi vam anar amb un cotxe llogat i com que érem cinc vam repartir les despeses. Això sí, me'n vaig adonar de l'alemany que ja sé quan vaig arribar a Polònia i, és clar, no entenia res de res. Una altra conclusió va ser que les carreteres poloneses encara han d'evolucionar molt per ser com les alemanyes... per fer menys de 300 quilòmetres vam trigar unes quatre hores... i és que passada la frontera, la carretera només té un carril per banda... lamentable!

Aquí, és clar, també ha començat el mundial, i això de no tenir cap equip amb qui anar comença a ser un rotllo... m'agrada Alemanya, no vull que Espanya guanyi i poca cosa més... potser Argentina... no sé... ja començo estar tipa de veure partits que no em diuen res. Pagaria diners per poder tenir la selecció catalana per aquí donant patades a la pilota... però què hi farem!

Aquests dies m'he dedicat una mica a la cuina, l'altre dia vaig fer el meu primer gaspatxo, que va tenir força èxit a casa del Pablo, on vam anar a sopar catalans, argentins, andalusos, alemanys i costa riquenys. Teníem previst anar al cinema a la fresca després, però el sopar es va allargar i la veritat és que suposo que hi haurà més ocasions per al cinema a la fresca! Total, que avui he tornat a fer gaspatxo, però també crema de carbassa, i amb l'Arnau hem fet un wok xulíssim per dinar! Vaaa, que he penjat algunes fotos!

Nüremberg i Erlangen

2010-05-28T09:58:00.005+02:00

Fa més d'un mes que no escric res i em sap greu, perquè de coses, n'han passat moltes, però senzillament, com es diu sempre, no he trobat el temps per fer-ho. Van venir els pares a passar un cap de setmana, i vam aprofitar per fer una mica de turisme, aquí hi ha algunes proves... el fet és que va ser molt interessant.

I com a altres novetats, el cap de setmana passat vam fer el nostre primer viatget fora de Berlin, va ser al sud d'Alemanya, a Nüremberg. La ciutat ens va agradar molt però encara més una festa al poble proper d'Erlangen, a la qual vam participar com uns alemanys més. De fet, vam anar-hi amb cotxes llogats i amb els amics espanyols d'aquí Berlin. Els germans Sanchez (l'Aritz i el Yago) van ser a Erlangen d'Erasmus abans de venir a la gran ciutat a treballar, i coneixien el lloc, i ens van presentar tots els seus amics. Resulta que aquest cap de setmana se celebra en aquest poble una festa molt típica. Com la majoria de festes alemanyes, es concentra la major part de la importància en el menjar i en el beure, tot i que en aquest cas també hi havia una fira i música en directe tota l'estona. Aquí penjo algunes fotos, i un vídeo, perquè veieu com ens ho vam passar de bé!

Sant Jordi a Berlin, o l'arribada del sol!

2010-04-21T10:44:00.015+02:00

Sí, sí, el Sant Jordi més diferent de la meva vida ha estat a Berlin, i va ser un dia també, molt bonic!

Abans, però, deixeu-me que pengi quatre fotos de l'altra setmana: Diumenge al matí vam anar al Flohmarkt de Mauerpark una altra vegada i per fi vam trobar una bicicleta per mi! Hi vam anar amb la Jèssica, la meva companya de l'acadèmia que és del Salvador. A diferència de diumenge passat, el mercat estava més que farcit de gent, i costava moltíssim moure's per les paradetes.

El fet és que aquest diumenge vam gaudir d'un dia d'allò més clar i, després de Mauerpark, vam aprofitar per acabar de passar-lo a Görlitzer Park amb el grup d'espanyols. Vam prendre el sol, i fins i tot alguns es van cremar una mica. Després vam fer un gelat, i el passeig de tornada a casa amb la bicicleta pel canal, també va ser impagable. Us deixo amb les fotografies.

Ara sí, divendres passat també vam poder celebrar la Diada de Sant Jordi aquí a Berlín. A la tarda vam ser a una parada organitzada pel Casal Català de Berlín, davant de la llibreria més gran de Berlin, la Dussman, on l'Arnau em va regalar la meva rosa. Després, en Lluís Llach feia un recital de poesia i, és clar, no hi podíem faltar. Finalment, vam poder gaudir d'un concert de rumba per part de Gertrudis... el que em va agradar més va ser poder passejar la rosa tot el dia com si fos a Barcelona!

Després de Sant Jordi, dissabte, vam celebrar l'aniversari de l'Aritz i el Miguel amb una barbacoa a Görlitzer Park. Vam tenir molta sort amb el bon dia que va fer, i la veritat és que és increïble la quantitat de gent que es va reunir al voltant d'una graella tan petita. Mireu les fotos!

I això és tot per aquesta setmana... però dissabte és l'1 de Maig, que aquí se celebra com enlloc, o sigui que passaré alguna crònica... si no em trenquen cap os, és clar!!!

de colombians, alemanys de l'est, iemenites i coreans

2010-04-18T00:50:00.008+02:00

Després d'un parell de caps de setmana de mal temps, el núvol de cendra que no deixa acostar-se els avions ens ha portat un sol que espatarra aquests dies a Berlin. Això, combinat amb una agenda social prou intensa fa que no haguem parat.

La Kristine, la professora d'alemany que teníem a l'acadèmia, ha acabat la substitució que feia, i ara tornem a tenir el Thomas. No sé quin dels dos em cau millor, pel que he pogut veure fins ara, n'estic molt contenta de tots dos. El cas és que l'últim dia de la Kristine vam passar tota la segona hora de classe fent un cafè amb tots els del grup, i a banda que ens va fer una mica de ruta pel barri (ens va ensenyar les plaquetes daurades del terra on marca on vivien famílies jueves deportades), també vam quedar per anar, tothom qui volgués de la classe, un dia, a jugar a ping pong a un parc proper.

Així va ser com aquest dimarts ens vam plantar una bona colla de la classe d'alemany, a jugar al parc que hi ha entre Hermann Platz i casa nostra.

Per ordre, i d'esquerra a dreta som: L'Aixam (Iemen), la Moon (Corea), jo, la Maia (Suècia), l'Emine (Turquia), la Kristine (Alemanya, la profe) i Abdullah (Iemen).

Aquest divendres també vam anar a una festa del company de pis de l'Enric, a Friederischain. Quan diem que les distàncies aquí són molt grans vol dir que vam trigar una hora per anar-hi i una altra hora per tornar. Sort que ens ho vam passar molt bé, i el pis és molt xulo.

Avui dissabte ha estat un dia social per naturalesa, tot i que hi ha hagut temps per moltes i diferents activitats.

Al matí, mentre l'Arnau ha anat a córrer per Viktoria parc, he acabat un pastís que tenia a mitges i que ha acabat resultant una mica fracàs. sigui com sigui, és la primera prova amb el meu nou motlle alemany, així que no és més que el primer intent d'assaig error en la pastisseria local. A la tarda hem anat a veure Alícia al país de les meravelles al Sony Center amb els companys de feina de l'Arnau. El fet és que els alemanys són tan xulos que quan veuen una pel·lícula en versió original no hi posen subtítols de cap mena. I com que les meves dots en anglès són mundialment conegudes, no m'he enterat de res de la pel·lícula. Ara, a mi que no m'enganyin, el que parla en Jonny Deep no és anglès, ehhh....

Després de la pel·lícula, la majoria de les parelles han tocat el dos (a gairebé ningú no li ha agradat) però en Marcus i la seva nòvia han dit d'anar a fer una cervesa (en el meu cas una xocolata calenta) i hem acceptat. La veritat és que la conversa ha estat realment interessant (en aquets cas l'anglès sí que m'ha servit per entendre'ns, tot i que hem fet algunes frases amb alemany), ja que en Marcus és de Baviera, i la seva xicota de la part est de Berlin. De fet, ens ha explicat que el seu avi va ser el ministre de treball de l'antiga República Democràtica d'Alemanya, i com va viure ella la caiguda del mur i els anys que van venir després.

Després havíem quedat per anar a sopar amb el Carlos i la Pati, el company de feina de l'Arnau que és colombià, i la seva dona embarassada de vuit mesos. Són un encant, i hem visitat un restaurant tailandès de prop de la penya del Barça que ens ha agradat força. Hem xerrat de telenovel·les veneçolanes, de guerrilles zapatistes i de la cuina del plàtan. M'encanta conèixer gent de llocs tan diferents.

Setmana Santa a Berlin

2010-04-05T18:50:00.020+02:00

Déu n'hi dó quina Setmana Santa! Per primera vegada en molt de temps puc dir que hem tingut temps per tot, que ja en teníem ganes! Hem anat de compres per començar a tenir un rebost com Déu mana, hem fet turisme sense neu, hem xerrat amb nous amics, i hem fet esport per la ciutat. A més de pànxing, relax, posar-nos més o menys al dia de Lost i neteja general. Més, no es pot demanar! Deixeu-me abans que pengi alguna fotografia que vam fer la setmana passada quan va ser amb nosaltres la mare de l'Arnau i vam aprofitar per fer una mica el guiri...

Però tornant a aquests dies, divendres va ser el dia dels parcs: al matí, a córrer pel que tenim molt a prop de casa, Viktoria Park, amb gespa i pujades i baixades. A la tarda, a perdre'ns pel Tiergarten, amb un paisatge molt més de tardor (?) i llacs i canals plens d'ànecs.

Avui al matí, en canvi, hem canviat les bambes per la bicicleta i hem aprofitat el regal d'unes bones amigues per fer un tour guiat sobre dues rodes pel "best of Berlin". Cal dir que la visita ha estat molt profitosa perquè -casualitats de la vida- el guia ens ha portat justament pels racons que no havíem vist encara gens de la ciutat. Aquí en podeu veure algunes fotografies:

Però el que més ens ha agradat del Tour ha estat la visita a les diferents parts del Mur. Alguns dels llocs per on hem passat requeriran una segona visita però cal dir que hem après força sobre el funcionament d'una ciutat dividida no fa tant de temps.

Ens han explicat que encara que li diguem "el mur", en la major part dels trossos es tractava de dos murs, amb una franja de terra entremig que era el que vigilaven les torres de control, que no s'hi colés ningú. Fins i tot, ens han explicat, escombraven la terra cada dia per descobrir qualsevol tipus de petjada que pogués delatar un fugitiu.

Tot plegat ens ho ha explicat un guia molt simpàtic, kenià i informàtic (no ens pregunteu què l'ha portat a fer de guia de Berlin perquè no ho sabem) que la veritat, estava molt al cas de tot i amb qui hem après molt. Una anècdota del recorregut és que hi hem trobat un parell de holligans de l'Arsenal que demà faran cap a Barcelona per veure el "partit del segle" i que ens han reconegut que el partit de dimarts passat va tenir el "millor futbol que han vist mai" i que van tenir moooolta sort. Això em porta a dir que, evidentment, demà al vespre no ens perdrem l'esdeveniment, i que serem a la penya d'aquí a Berlin una hora abans de l'horari previst, tal com diuen els experts que cal fer per veure alguna cosa un dia com demà. Com no podia ser d'altra manera, des de Berlin, també serem amb Guardiola i companyia.

Instal·lats a Berlin!

2010-03-29T15:07:00.009+02:00

Sí, ja estem instal·lats al nostre piset de Berlin! i la millor notícia: ni rastre de la neu, i hi ha dies en què fa un sol primaveral que enamora! El pis és el nostre petit palau, i el barri, per nosaltres, una perla! És un luxe anar a comprar cada dia al Marheine Markethalle, passejar pels cafès i terrasses de Bergmann strasse, arribar a peu fins la biblioteca o menjar un Currywurst al xiringuito més famós de la ciutat.

Amb l'arribada del bon temps han sortit de cop totes les bicicletes, el metro s'ha retrobat amb el seu color groc llampant, i en resum, els berlinesos han sortit al carrer. També les parades de llibres -Maria Barbal és la primera autora que he trobat a Berlin traduïda- s'han plantat al mig del carrer i els joves jeuen a l'herba prenent un gelat o llegint una revista, com si fóssim a l'agost.

El menjar del carrer segueix sent molt barat, tot i que ja apreciem més els àpats cuinats a casa, ara que ja tenim la nostra pròpia cuina. Un viatge a Ikea ha col·laborat que ens l'haguem fet una mica més a mida, i quan tinguem una bona batedora i un congelador ja sí que no tindrem excusa per convertir casa nostra en la millor factoria de gastronomia mediterrània.

L'Arnau es troba com a casa a la feina, i fins i tot ja ha quedat per anar a escalar amb uns nous amics i jo demà començo l'acadèmia! quina emoció! tenim tots els papers en regla, un dia d'aquests aniré a inscriure'm a la biblioteca, i ja hem localitzat una botiga de bicicletes de segona mà que no trigarem a visitar. Això sí, ja tenim alguns enigmes per resoldre: per què els alemanys no fan servir pinces de cuina? i cetrills? i baietes? i en canvi, què en fan els turcs de les fulles de plàtan en remull? o perquè aquí els pisos d'estudiants no tenen menjador? a veure si pels propers posts ja tenim resposta!

La història de Catalunya a través d'un parell de novel·les

2010-03-09T20:51:00.008+01:00

He aprofitat aquests dies de vacances per enllestir un llibre que tenia entre mans, La maledicció d'Aliètzer, d'Annabel Cervantes. No en tenia cap referència però he de reconèixer que m'ha captivat. Tinc certa facilitat per deixar llibres a mitges, però amb aquest ni m'ha passat la idea pel cap. De fet, l'he liquidat amb quatre o cinc dies, i m'he trobat amb allò tan graciós de llegir pel carrer mentre camino (qui no s'ha menjat mai un fanal practicant aquest difícil malabarisme?). M'ha agradat molt aquesta combinació de descoberta històrica, intriga i complicitats emocionals dels protagonistes. El llibre m'ha fet situar al mapa el call de Barcelona, recordar la comunitat jueva que al llarg dels segles va tenir un paper protagonista a la ciutat i redescobrir carrers en què mai no m'havia fixat especialment.

De fet, quan la setmana passada vam anar a dinar amb el meu amic Ramon - un d'aquells dies que duia la novel·la a la bossa i em parava a llegir pels racons- el vaig portar tan sí com no als carrers que apareixen a la novel·la, i vaig estar escalfant-li el cap sobre on devia ser el Castell Nou, la Sinagoga de què es parla al llibre, i vam descobrir un museu que hi ha actualment en un antic temple jueu. Vaig veure també inscripcions en hebreu a alguns murs i vaig estar molt agraïda que l'autora m'hagués portat fins allà a través de la seva trama.

Això em fa pensar en el penúltim llibre que vaig llegir, L'any del Senyor, de l'Eloi Vila, el llibre que l'Arnau em va regalar per Sant Jordi. Si bé no em va enganxar de la mateixa manera, he de reconèixer que també vaig gaudir molt llegint-lo. En aquest cas, la cultura que em va fer descobrir va ser la musulmana. També ambientada en un episodi de la història de Catalunya - en aquest cas l'època medieval- vaig trobar-hi una escenificació molt versemblant de com vivien els moriscos de l'època i com n'eren d'avançats en comparació a la societat teocèntrica, dogmàtica i ignorant de la Catalunya Vella.

Entre els dos llibres m'han fet recordar que la història de Catalunya, la nostra història, és també la història de la comunitat jueva, la història de la comunitat musulmana... que durant segles han viscut on ho fem ara nosaltres, i que els seus membres són tan avantpassats nostres com els Jaumes I o els Ramons Llulls. Sigui com sigui, a banda de reflexions sociològiques i històriques, aquestes dues novel·les m'han fet venir ganes d'encetar un altre llibre immediatament. Aquest matí he anat a la Biblioteca Jaume Fuster i m'he endut Els Llops, de Francesc Puigpelat. La meva amiga Marta em va dir que si m'havia agradat Les Veus del Pamano -fins ara la meva novel·la preferida-, aquesta també m'agradaria. Si val la pena, ja li donaré la raó.

28F: Llinars ha decidit

2010-03-01T20:52:00.014+01:00

Es poden fer moltes lectures del dia d'ahir. A mi m'agrada fer-la positiva. Va ser una festa de la participació, en què més de 1200 persones de Llinars van optar per sortir de casa i decidir què els agradaria pel futur del nostre país. Sorpreses? moltes. Les bones, un grapat de gent que no havia vist mai pel poble, molts d'ells que s'expressen gairebé sempre en castellà, que van venir a votar. I ho feien amb il·lusió, contents, sentint que feien alguna cosa important. I també la gent gran. A banda de persones conegudes, que em va fer il·lusió que haguessin entès la seriositat de la nostra proposta, feien posar la pell de gallina avis i àvies, alguns impossibilitats, que feien un esforç de veritat per venir a votar. Es van sentir comentaris com ara "feia temps que esperàvem aquest dia" o "a veure quan ens deixen fer-ne una de veritat". Gent que té ganes d'expressar la seva opinió, de dir el que pensa, de portar la democràcia fins a la seva màxima expressió. Alguna nota negativa, com la poca participació dels joves o el poc ressò dels mitjans més massius, però un ambient davant del col·legi electoral que no va parar en cap moment del dia.

Hi ha una lectura potser massa simple, però per mi, no tant desencaminada: s'ha consultat a tots els ciutadans de Llinars, tots aquells que han volgut s'han expressat lliurement. I dels que ho han fet - més de 1200-, més del 90% ha dit que vol que Catalunya sigui independent. I qui cregui que això no és representatiu, doncs que hagués vingut a votar, perquè si un pregunta i l'altre no vol respondre, no serà mai culpa del que ha preguntat, oi?

Berlin ens agrada!

2010-02-20T19:47:00.023+01:00

Fa fred, no ens enganyem. Però Berlin és molt més que aquest pam de neu acumulat a les boreres i a les places. Tinc la sensació que encara no hem vist pràcticament res del que ens espera en aquesta ciutat, i cada nova descoberta és una sorpresa. M'agrada.

La primera setmana la vam passar a l'hostal Bax Pax de Kreuzberg. L'alberg té com a tret positiu que és una rambla de passavolants estrangers amb qui pots tenir algunes converses sobre el lloc d'origen o algun bar digne de ser visitat. La llàstima és que la gent acaba marxant i no es poden fer gaires amics. I també, és clar, que no es pot tenir un mínim espai propi de privacitat. Però bé, això els primers dies tampoc no és gaire rellevant. Sigui com sigui, un alberg recomanable.

Des de dilluns passat, però, ja tenim habitació pròpia. En un altre barri: Neuköln. Que diferent! Kreuzberg (la zona de l'alberg, al menys) és un aparador de bars, petits restaurants on menjar per molt pocs diners, vida nocturna i fins i tot una mica de brutícia. Un lloc que el primer dia que hi arribes sembla degradat, tot i que després t'hi acostumes i acabes veient que la mateixa personalitat de la ciutat combina degradació i modernitat amb un equilibri, com a mínim, interessant. Neuköln és un barri molt diferent: ple de botigues i de gent, treballadors que pugen i baixen del metro i dels autobusos, grans centres comercials, aparadors amb ofertes i rebaixes il·luminades, i fins i tot petites mercats com el de la zona de Hermanplatz.

Així, ja podem dir que tenim més o menys controlats aquests dos barris que per sort, estan a tocar. Ja ens movem amb el metro amb relativa comoditat, i m'agradaria pensar que cada dia rellisquem menys amb el gel que hi ha per terra. Aquesta qüestió de la neu i el gel donaria per un post sencer, però em limitaré a dir que encara no sé si prefereixo la neu tova (tipus pista d'esquí) que no deixa avançar amb massa rapidesa, el gel que t'envia a terra d'una revolada, o l'aiguabarreig que s'està fent aquests dies que comença a desglaçar. No tinc cap dubte que és un debat típic de sobretaula als dinars familiars berlinesos.

Una altra cosa de la qual estic contenta és que ja m'he adaptat al currywurst. Jo venia a Alemanya amb alguns problemes: no m'agrada la cervesa i no m'agradava el frankfurt. Doncs aquest segon ja està superat. De fet, la salsitxeta en qüestió no té massa gust de res, i la idea del currywurst de summergir-la en ketxup em recorda el que vaig fer als únics campaments que em vaig haver d'empassar un frankfurt: enfonsar-lo en un plat fondo de tomàquet solís. Tema resolt, doncs.

Altres coses xules que ja hem visitat: la biblioteca de l'Institut Cervantes (un recurs a tenir en compte), les vistes dels autobusos de dos pisos (ideals per visitar la ciutat els dies de fred), un parell de bars de Kreuzberg amb molt d'encant (Madame Claude i das Hotel), el Museu dels Jueus, el Mercat Turk, el Sony Center,el restaurant Il Casolari o el mercat de Winterfeldtplatz dels dissabtes. Se'n sentirà a parlar. Segur.

Pel que fa a la gent, Déu n'hi dó amb els amics que hem fet... La casualitat més gran que ens ha passat fins ara és que feia tres dies que érem a Berlin quan vam saber que l'Enric, un amic del curs d'alemany de Barcelona era també a la ciutat amb la mateixa intenció que nosaltres, quedar-s'hi a viure una temporada. Així, l'Arnau, l'Enric i jo hem estat un trio força inseparable aquests dies. L'Enric també es vol apuntar a una acadèmia per aprendre alemany com jo, així que hem estat fent algunes investigacions aquests dies i jo ja m'hi apuntaré quan tornem a mitjans de març. Una altra coneixença clau ha estat la Sam. Ella és catalana i viu a Berlin, i ens ha presentat els seus amics i ens ha ensenyat els locals que més li agraden. La veritat és que és d'agrair que t'acullin així en un lloc nou, i la Sam, en això, ha estat la millor. En un altre registre una altra coneixença ha estat el Michael. És el nostre actual company de pis, artista i berlinès d'adopció. Ell ens ha presentat gent del món de la faràndula i ens ha explicat la història recent de Berlín en pròpia pell, a banda que ha compartit amb nosaltres casa seva, i això sempre s'agraeix. Finalment no estaria de més destacar un altre personatge que ha tingut un paperet en aquesta nostra arribada. Es diu Maciej, té uns 4 anys i va ser l'habitant més jove de l'alberg mentre hi érem. Preciós, l'alegria de l'habitació però un trapella que déu n'hi dó... el recordarem amb un somriure! L'Arnau també està molt content amb els seus nous companys de feina. Dinen amb 20 minuts però per la resta són molt trempats i ens han ajudat força fins ara.

I per acabar, la millor notícia. Ja tenim pis. Si res no es torça, demà al migdia anem a signar el contracte. Cal dir que bona part dels pisos d'aquí (pel que hem pogut veure) són molt acollidors i amplis, a més de barats, i això fa que la recerca sigui molt agraïda. Res a veure amb Barcelona en cap dels sentits possibles. Doncs això, que el nostre futur pis és a l'oest de Kreuzberg, una zona plena de promeses: de terrasses a l'estiu, de parcs a l'estiu... per ara, un lloc amb un mercat força a prop i una biblioteca que té molt bona pinta. Esperem que ens el poguem fer una mica nostre amb la decoració, tot i que tal i com el vam veure ja ens va agradar molt. Tot és gran, les habitacions, el quarto de bany, i també la cuina menjador. Un solet de pis, vaja.

Déu n'hi dó per als primers quinze dies, no?

Abans de marxar...

2010-01-25T11:35:00.006+01:00

És una llàstima que la tradició digui que els nous propòsits han d'anar de bracet amb l'any que comença, perquè això dificulta l'excusa per començar a posar-los en pràctica en qualsevol altre moment. Així doncs, desprovista d'excuses però plena de motivacions reals, faig despertar aquest blog del seu hivernament dels últims mesos per donar-li novament sentit.

De la majoria és sabut que d'aquí a pocs dies tot el que ara m'envolta canviarà per complet. No entendré ni els cartells de les botigues quan surti a comprar, el sol serà tan desconegut que quan aparegui farem festes tribals perquè es quedi amb nosaltres, i el que ara entenem com a ingredients quotidians de la nostra dieta seran tan difícils de trobar que ens serviran els jocs de pistes que hem fet al llarg de la vida. En el seu lloc ens oferiran un menjar que posarem en dubte que sigui comestible, el fred ens calarà els ossos com mai ho ha fet abans i tindrem tots els amics a milers de quilòmetres. Per no dir que internet es convertirà en un aliat únic per trobar alguns referents coneguts i que poc a poc, espero, anirem formant part d'una societat nova i aprenent noms estranys que correspondran als nostres únics amics.

Si pot semblar que ho hagi pintat tètric, no ho és gens! tinc moltes ganes de començar aquesta nova aventura i, ho dic sincerament, penso que se'ns obre un nou horitzó ple d'aprenentatges i noves experiències. Però bé, en resum el que volia dir és que el bloc pot ser una manera de compartir el que veig, el que veiem, i en certa manera de fer de corresponsal del meu dia a dia.

A tot això, encara no som fora, per tant, encara no puc explicar res. Bé, sí, que hem trobat una habitació pels primers dies, que sabem que està en una zona súper allunyada del que volíem però que tindrem un interlocutor (en forma de comopany de pis) que ens podrà resoldre els primers dubtes que ens plantegi la ciutat.

Doncs bé, que com que encara no som fora, volia fer un parell d'apunts de temes d'aquí. El primer, una interessantíssima conferència sobre el Decreixement de Carlos Taibo que es pot trobar a la xarxa.

Hi ha set videos (tota la conferència), a quí li interessi, ja sap com va.

I l'altre tema que volia recomanar, és el nou blog de la Crida, l'alter ego d'una bona amiga. Per passar una estona divertidíssima, ha promès escriure-hi sovint, i és sens dubte una garantia de qualitat. No és tan senzill trobar gent que escrigui tan bé.

Records de l'estiu

2009-09-18T17:54:00.015+02:00

S'ha acabat l'estiu i ja ha tornat la normalitat... que també té moltes coses bones! L'estiu l'hem gaudit molt, així que en aquest primer post m'he decidit a penjar algunes fotografies que resumeixin els millors moments de l'època de la calor. A dalt, l'excurisó a Sant Aniol d'Ahuja i al refugi del Bassegoda que vam fer pel juny, i a sota, també amb els esquirols, els Campaments de Saldes i l'ascensió a la Gallina Pelada.

Però hi ha més coses...
la sortida amb els pares i la Marta a Escòcia,

I després encara va venir Prada, el sud de França, i la festa major! tot plegat, un 10 i un adéu a l'estiu!

Fent amics

2009-06-18T14:49:00.003+02:00

Feia molts dies que no escrivia cap post, i no pas per falta de motius, sinó més aviat per falta de temps, però bé, això és el de menys. La qüestió és que si algun dia us falta un motiu per un post, només cal que us dirigiu a l'estació de RENFE més propera, o que consulteu l'últim comunicat de la Conferencia Episcopal. Ja sé que són arguments típics, però tan típics com inesgotables.

Dilluns havia d'anar a l'estació de Sants a demanar el bitllet de grup per a l'excursió de cap de setmana que farem aquest dissabte i diumenge amb els esquirols del centre, al Bassegoda i Sant Aniol. Ja ho he fet altres vegades i conec la mecànica: vas a una estació important de Barcelona, demanes el full de la petició, l'omples amb les dades del tren i el número de nens, i a finals de setmana ho vas a recollir (en principi et truquen al mòbil quan ho tenen a punt). Total, que nosaltres ja teníem el tren escollit però com sempre vaig demanar a la noia que em confirmés que aquest tren passa en dissabte. La col·lega va i em diu que aquest tren no existeix. Li vaig dir si ho podia mirar millor perquè jo l'havia consultat un parell de vegades al web, i em va assegurar que enlloc no hi havia constància del tren en qüestió. Li vaig dir si em podia deixar un horari i és clar, ella no en tenia, i em va dir que anés a un bonic estand d'informació, on, per cert, no hi havia ningú atenent al personal i vaig haver de pispar un horari que em convenia. Efectivament el tren existia i passava just a l'hora que jo li havia dit a la noia. Vaig subratllar amb el meu bolígraf el tren que m'interessava, i li vaig anar a ensenyar. La nostra amiga va acabar per repetir que a ella no li constava però que si era a l'horari, posés el tren a la petició. Quan ho estava omplint, una amiga seva va arribar a dir-li que anaven a fer un cafè i ella ni corta ni perezosa em va deixar allà omplint la sol·licitud. Quan jo ja havia acabat i en veure que no tornava (i havent escoltat la conversa del cafè) vaig optar per fer una altra cua per arribar a un altre bonic treballador de la RENFE que em pogués acceptar el paperet. Vaig demanar-li al nou noi quants havíem de ser perquè fos vàlid el bitllet de grup i em va dir que no ho sabia. La gent de RENFE té una particularitat. En qualsevol empresa d'atenció al públic, si algú no sap una informació la consulta, la pregunta... però aquí no, per què? total, que em va dir que posés quants seríem i que ja m'ho diria. I per acabar, la cirereta final. Vaig comentar-li "no hi haurà cap problema perquè estigui abans de divendres, oi?" i el noi em diu "això no t'ho puc garantir, depèn de quanta gent demani un bitllet de grup d'aquí al cap de setmana". Jo, flipant de nou, li vaig dir que al paper que havia omplert, en lletra petita advertia d'entregar el paper amb, com a mínim, 48 hores d'antelació al viatge, i que jo li estava donant 5 dies abans. I em va dir que era igual, que no m'ho podia assegurar. Li vaig dir que suposava que em trucarien quan estigués el bitllet, i em va dir, literalment: "pot ser, però ves passant de tant en tant, per si de cas". Que vagi passant ell, tu, que tanta incompetència junta de la gent de RENFE fa posar nerviós a un que no en tingui cap ganes!!! Això només ho resoldrem anant a peu... I el tema de la Conferencia Episcopal, ja el tocaré un altre dia, perquè hi perdria la salut, i tampoc no cal.

Decreixement

2009-05-12T14:07:00.005+02:00

Per desgràcia encara costa que els mitjans de comunicació ens fem ressò de tendències "alternatives" o minoritàries més enllà de veure-les com una anècdota, o una curiositat. La profunditat i el rigor en el tractament de qüestions importants, brilla, als mitjans majoritaris, per la seva absència, normalment. Temes com Bolonya, la situació política als diferents països de Sud Amèrica, la "pirateria" i els drets d'autor, o el desequilibri en el repartiment de la riquesa a nivell mundial són temes que massa sovint s'afusellen de les agències de notícies per manca de temps i d'interès. I si parlem d'algunes televisions que insultantment diuen que fan telenotícies quan es limiten a comentar de la manera més frívola possible seqüències d'imatges violentes, estranyes, còmiques i cridaneres, encara més.

Amb el tema del consum responsable, per exemple, ja no espero que es doni veu a documentals extremandament interessants com "Le monde selon Monsanto", o "la pesadilla de Darwin" en horari de màxima audiència, però sí que estaria bé que en un debat sobre la crisi, hi pogués haver un partidari del decreixement. I és que si sempre s'acusa la gent que discrepa del sistema de no tenir cap alternativa (i en part és una crítica encertada, al meu entendre), em sembla que amb el decreixement som, per primera vegada, davant d'una cosa que s'assembla molt a una alternativa real. No un "això no hem de seguir fent així" sinó més aviat un "potser hauríem de començar a fer les coses així".

El mundo según Monsanto from creperie.org on Vimeo.

Però bé, de tant en tant, hi ha excepcions. I aquí en tenim un parell. Aquest és un article de Nicolas Ridoux que es va poder llegir el març passat a El País, i que recomano per qui no sàpiga encara ben bé de què va això del decreixement. Per mi menys aclaridor és el vídeo de tv3 que ha passat aquesta setmana amb motiu de la crisi, tot i que és molt més del que havíem pogut veure fins ara.

Bé, si hem de fer justícia, també hem de dir que fa ja gairebé un any i mig, "la nostra", ja va donar veu, al 30 minuts, al decreixement, en aquest reportatge, tot i que encara com uns cosa molt nova, i no com una alternativa real, generadora de debat, en contraposició al sistema socio econòmic actual.

Sigui com sigui, esperem que poc a poc la teoria del decreixement sigui, com a mínim, una més a ser contemplada. I perquè això sigui possible, és imprescindible que els mitjans de comunicació la comencin a considerar com a tal. Per qui s'hagi quedat amb ganes, aquí va un documental molt bo (en 7 parts) que parla, precisament, del decreixement.

L'olor del forn de matinada

2009-04-21T04:25:00.006+02:00

He sentit moltes vegades viatgers que, en evocar les seves descobertes, ressalten les olors dels indrets que han conegut, i també he llegit en diverses ocasions que l'olfacte és el sentit que ens desperta més records. I és que m'atreviria a dir que hi ha olors que ens transporten directament a un lloc, en un moment determinat. No és en va, doncs, que avui dediqui el post a l'olor de forn de matinada.

És, repeteixo, tota una experiència moure's pel món quan tothom dorm a la ciutat. En un dels carrers més transitats del barri (per no dir el que més), ja fa dues nits que em sorprèn una rata creuant just abans que hi passi jo. No puc evitar somriure quan penso en la cara que faria la gentada que rebossa aquesta rambla cada tarda si veiessin el mateix rosegador, creuar el carrer, pel mateix lloc, només algunes hores abans. Però bé, al que anava. Cada nit, quan arribo a casa, hi ha una olor que em recorda que ja sóc a prop. Només em falten un parell de cantonades i podré aparcar la bici. És l'olor del forn de pa que inunda, m'atreviria a dir, 500 metres a la rodona. És aquell perfum intens, que no és de pa, perquè el pa, quan el comprem, no fa aquesta olor, és en canvi, l'olor de forn de matinada.
Suposo que hi ha alguna cosa de solidaritat obrera, de pensar que hi ha algú que no només també està despert, sinó que també està treballant, però quan passo just per davant de la finestra, en el punt de més intensitat, inspiro fort com si em pogués omplir d'aquella olor que encara no sé ben bé de què és.

L'olor de forn de matinada ja l'havia sentida moltes altres vegades. De fet, encara ara, quan la sento cada nit, em vénen al cap les nits d'estiu quan passàvem, poca o molta estona, per l'obrador de Can Compte, fos a les primeres hores de la nit, abans d'anar a dormir, o bé quan havíem tornat d'alguna festa major per esmorzar coca de sucre i la segona fornada encara no estava a punt, i per això encara es podia sentir l'olor. Però també era l'olor de l'altre forn que hi havia prop de casa. Hi passàvem quan encara tornava a casa a peu, festius i feiners, tot l'estiu, fos l'hora que fos, però sempre de matinada. M'acompanyaven a casa els de la colla, perquè mai m'ha fet gràcia tornar sola. Gairebé sempre ens quedàvem xerrant força estona al portal, i l'olor del forn de dues cantonades enllà encara es podia sentir.

L'olor de forn de matinada també em recorda el pastisser de les llumetes de Barcelona. Me'l va ensenyar la Marta, i la veritat és que a mi em va tenir poc per clienta, però sempre vaig trobar el sistema molt original. Si l'home treballava, per què no podíem beneficiar-nos-en els joves que tornàvem de festa? només calia estar pendent que les llumetes de l'aparador estiguessin enceses, i teníem esmorzar calent. I tot plegat, perfumat amb l'olor de forn de matinada. Impagable.

M'agradaria pensar que malgrat les grans superfícies, els forns de pa no desapareixeran, però sobretot, la seva olor de matinada. I si no, sempre ens quedaran records ben perfumats.

La militància i els mòbils en català

2009-04-09T13:14:00.005+02:00

N'estic una mica tipa de militar. La primera vegada que vaig entendre això de "militar" va ser en una conferència del Martxelo Otamendi. Era després del tancament de l'Egunkaria i explicava que els redactors del diari en part "treballaven" i en part "militaven" per la llengua basca, ja que els sous que cobraven no es corresponien a la seva feina, i sovint s'havien de pagar els viatges quan anaven a cobrir esdeveniments.

Aquí, a Catalunya, militem molt. Quantes vegades creuem la ciutat per anar a veure una pel•lícula en català, quantes vegades escollim un restaurant en part perquè la carta és en català, quantes vegades al súper escollim una marca que etiqueta en la nostra llengua, per premiar aquest "mèrit". Quantes vegades escollim un diari en català en detriment d'una informació menys àmplia, perquè volem llegir en la nostra llengua, quantes vegades paguem més o ens esperem dies o mesos per veure la traducció al català d'un llibre estranger, en lloc de quedar-nos la versió castellana, quantes vegades hem de clicar “definir idioma” quan escrivim amb l’ordinador, o quantes vegades hem de posar “pegats” als programes per fer-los servir en la nostra llengua. Quantes vegades ens quedem amb una agenda més lletja o un calendari més car perquè no hi ha tanta oferta... Quants Sant Jordis hauríem triat un altre llibre si hi fos en català! Evidentment, sempre és més fàcil viure en castellà, cal donar menys explicacions i surt més barat. Sobretot, no demana sacrificis. Ser militant només té un avantatge: quan truquen els operadors de les companyies de telèfon mòbil amb "suculentes" ofertes. Ara no cal fer-se el suec, amb “fer-se” el català n'hi ha prou, de seguida ens acaben prenent per rucs i donant la comunicació per inútil.

Però per mi, el tema estrella de la militància és el dels mòbils. Abans de parlar de la llengua, però, només vull apuntar que el mateix assumpte dels aparells mòbils em posa, ja en ell mateix, una mica nerviosa. Cada vegada duren menys. I a sobre, tinc la mala consciència que cada mòbil nou que comprem alimenta la guerra pels recursos naturals que viuen al Congo per l'extracció del coltan. Però això sí que són figues d’un altre paner, i mereix un post a banda, que no descarto de fer algun dia. I a sobre, el tema de la llengua.

Fa un any i mig em vaig passar a contracte amb la meva mateixa companyia perquè el mòbil se m'havia espatllat i amb un contracte me n'oferien un de nou sense pagar res. Em vaig anar a informar a la botiga de torn i, ingènua de mi, quan em van preguntar quin mòbil voldria, els vaig dir que m'era igual, però que voldria que fos en català. Si jo hagués estat dependenta i m'haguessin demanat un mòbil que fes un massatge als peus no hagués fet una cara més estranya. Total, que la noia em va dir que no sabia si en tenia, de mòbils en català. Al final no vaig comprar res i al cap d'uns dies vaig passar per una altra botiga de la mateixa companyia que semblava més gran. Allà, davant la mateixa pregunta, la noia em va dir que no sabia quins mòbils eren en català i quins no. I aquesta era la seva última resposta. I tan ampla. Fins aquell moment m'havia fet certa gràcia la incompetència de tot aquell personal, però aleshores vaig començar a estar una mica cansada de la militància, cansada i indignada. Li vaig repetir que jo volia un mòbil en català (i la noia ja em mirava com el nen que vol un sugus blau i només n'hi ha de groc, verd i vermell). Aleshores, com que ningú no movia peça, va dir, "ui, doncs per mirar-ho hi haurem de posar una targeta" i va anar a buscar una targeta. No m'ho podia creure, pensava anar mirant mòbil per mòbil tots els models que tenia? fins i tot li vaig suggerir que fessin un llistat per a propers clients, quan tingués la solució. Com que la cosa tenia pinta de durar hores, ja havia fet el "cupo" de militància del dia i li vaig dir a la dependenta que ja m'ho miraria pel meu compte i, si de cas, ja tornaria. En aquell moment encara no existia la pàgina de la generalitat per saber quins mòbils són en català i quins no (elteumobil.cat) però sí una pàgina a viquipèdia (més militants, no estic sola en tot això, uf!). Total, que el meu tercer intent va ser sabent ja quins mòbils eren en català i quins no. Vaig provar una altra botiga, perquè, sincerament no tenia cap intenció de donar el més mínim negoci a aquella colla d'incompetents amb qui havia tingut el disgust de parlar. Cal dir, però, que el tema de la incompetència és molt democràtic a can Orange. En tornar a dir que volia un mòbil en català em van dir que de la marca que jo volia no hi havia mòbils en català (mentida!), jo els en vaig assenyalar un i em van dir que només era en castellà i anglès (mentida!) i quan, després de molt insistir va mirar-ho (i efectivament era en català), va dir que devia ser un cas molt especial (mentida, mentida, mentida!!) vaig estar a punt de donar-li la llista de viquipèdia, però vaig pensar que no em pagarien per això, i la militància i l'estupidesa a vegades s'acosten soles, però no cal ajudar-les! Finalment, amb molta militància, tenia el meu aparell. Amb tan mala sort que al cap d’un any ja se m’havia espatllat (fent un barranc, sembla que el pot estanc no era tan estanc). No me’n podien donar un altre sense pagar perquè feia massa poc temps de tota l’aventura, i no tenia cap intenció de pagar. Així que vaig decidir reutilitzar-ne un d’un amic que havia donat per vell. És el que tinc ara. En castellà (és el que té reutilizar, que no pots ni militar).

Ha arribat el moment en què podria accedir a un altre mòbil gratuït per punts acumulats. La veritat és que la perspectiva de tornar a passar per aquell periple no em convenç, així que he mirat la pàgina de la Generalitat en què apareixen els mòbils en català. Creuant les dades amb els telèfons que em proposa la companyia, l’oferta es redueix de 27 a 4. A 4!!! No sóc de ciències, però això és una setena part dels que hi ha en castellà, oi??? Quan torni a sentir els de ciutadans i companyia dient les bajanades que deixen anar, m’hauré de moderar per no fer-los una cara nova! I pensar que el govern ha “negociat” amb totes aquestes companyies i els ha untat fins al barret perquè ofereixin mòbils en català... però això què és? És una vergonya. N’estic tipa de militar. No em canvio de mòbil. Almenys de moment, fins que no em passi l’emprenyada, i tingui ganes de tornar-hi. De moment, m’apunto un gest pel Congo, que alguna cosa bona ha de tenir tot plegat. I demà, ja en parlarem.

Qui la mel meneja, los dits se n'unta

2009-04-08T13:41:00.007+02:00

No és la primera ni l'última vegada (em temo) que en Zapatero i les seves decisions em fan aixecar el cul de la cadira, però és que és una darrera l'altra. No sé, sincerament, què tenen els andalusos, si és el salero o la labia, o senzillament la gran sort que no et tinguin mania, però per mi que amb això del finançament pretenen que ens emprenyem amb els nostres veïns de la península. M'és força igual el número de polítics del PSC o del PSOEA que posin a cada govern de Madrid, ja que tots actuen igual, i si no podia veure la Maleni, era per quaranta raons abans del fet que fos (o que sigui) andalusa. Pobres andalusos, com si en fossin responsables.
Però el que no es pot fer , i aquesta és la raó del meu post, si es valora una mica la política i la democràcia, és, com diu la saviesa popular, ser jutge i part a la vegada. Si seria impensable posar l'acusat en un jurat popular, o bé fer participar l'alumne en una reunió de la seva avaluació, o bé que l'àrbitre d'un partit de futbol fos l'entrenaor d'un dels dos equips, per què posen de ministre de "relacions amb les Comunitats Autònomes" un home que fa 19 anys que és presient d'una d'aquestes comunitats?
En castellà ho expliciten més, encara: "quien parte i reparte, se lleva la mejor parte". I en una cita universal, que no sé de qui és, es resumeix així "ningú no pot ser jutge en causa pròpia".

En català, el món dels refranys i frases fetes també ens recorda com d'inapropiat és l'assumpte d'en Chaves al capdavant dels assumptes amb les Comunitats Autònomes:
Diu la llei de l’embut, "l’ample per a mi, l’estret per a tu", però també hem sentit sempre que "Qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli a on vol" , o el que es diria dir el fins ara president andalús si sabés català: "Si vols peix, vés-hi tu mateix", "si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit" o bé "Poc guanya qui fila, però menys guanya qui mira". Haurem de regalar un refranyer als polítics catalans.

I és que està comprovat després de segles d'existència humana: "Qui la mel meneja los dits se n’unta".

Tot i que amb el tema del finançament, potser si haguéssim fet cas del refranyer popular, ja hauríem de saber a què ens ateníem des de fa temps: "De diners i de bondat, la meitat de la meitat".

Només hem d'esperar, ara, que Chaves no obeeixi també a aquestes dites, que farien d'ell una persona perversa i imparcial... segur que els refranys es referien a gent molt més malvada... "Lo que no es cou per a tu dixa-ho cremar" o bé "Més val verd per a mi que madur per als atres". Que Déu hi faci més que nosaltres!

(la vinyeta l'he treta d'aquí)

Sant Sebastia de Buseu (sense accent)

2009-04-03T16:20:00.010+02:00

La primera vegada que vaig sentir parlar algú de Sant Sebastia va ser al meu pare. Suposo en una conversa sobre Taús i els voltants... però la font familiar oficial per parlar de Sant Sebastia és el meu padrí Josep, que havia passat els estius a Baén, i més o menys coneix la zona. Tots dos em van dir que efectivament, Sant Sebastia no accentuava (fonèticament) la "a", sinó la "i", tot i que cap dels dos no me'n va saber donar una explicació. El segon que em va corroborar la "i" tònica de Sant Sebastia va ser en Ramon Queralt, de les Borges, que coneix el terme per un pastor que va anar a parar a les Garrigues, i des de sempre ha explicat que ell és, originàriament, de Sant Sebastia, que no Sant Sebastià.

Sense accent, al menys, oralment
De fet, amb un parell de consultes ràpides, veig que alguna cosa hi ha. A viquipèdia, cosa estranya, no en diu res, i accentua a "a", però a l'Enciclopèdia Catalana ja se'n fa esment, i malgrat accentuar el nom del poble (deu ser la forma oficial), en parlar del Coll de Sant Sebastia, no l'accentua. A més, diu que "l'església és dedicada a Sant Sebastià (amb una insòlita mutació de l'accent)". En aquesta altra pàgina dedicada al Baix Pallars, diu "És notable, per insòlita, la dislocació de l'accent que ha sofert el nom de Sebastià".

És un tema que sempre m'ha despertat curiositat, amb aquesta mania meva pels noms dels llocs i de les coses. No cal dir que la informació a internet del perquè de la "i" tònica brilla per la seva absència, però no m'estranya tractant-se, com tot indica, d'un poble deshabitat, i constituint només un dels 28 nuclis de l'actual municipi del Baix Pallars, capitalitzat per Gerri de la Sal. En definitiva, un lloc on ja no hi queda ningú i, per tant, no és estrany que NINGÚ no es pregunti per l'origen del misteriós nom.

Les possibles teories
Fins ara no he fet massa consultes en llibres, tot i que estic decidida a fer-ho, però sí que he pogut parlar amb un parell de persones, que m'han exposat la seva pròpia teoria davant d'una qüestió que, això sí, abans que jo no els en parlés, desconeixien. El primer va ser l'Albert Turull, especialista en formació de topònims, i de la Segarra, un lloc no tan allunyat del Pallars com Barcelona. Ell em va explicar que hi ha topònims que varien, amb el temps, la posició de l'accent. Em va parlar del cas de Bellvehi, en els casos de "la pobleta de Bellvehi", a la Vall Fosca, i de Bellvei del Penedès. Casualment, dos llocs amb els quals també hi he tingut relació, encara que "de rasquis". A la Pobleta de Bellvehí, a la Vall Fosca, hi vam ser de campaments amb els esquirols fa uns tres anys, i pel que fa a la versió penedesa, conec el topònim arran d'un company de l'institut, que era de Vilanova, però passava els estius a Bellvei. Bé, anant al tema, hi ha moltes preguntes sobre aquests dos topònims... originàriament eren idèntics? per què l'un es pronuncia "Bell veí" i l'altre, directament "bellvei", fent diftong la "e" i la "i"?, tenen el mateix origen, les dues paraules? En tot cas, ara es pronuncien diferent i han evolucionat cap a transcripcions diferents. Que on vull anar a parar? doncs que l'Albert Turull em va posar aquest exemple per dir-me que a vegades, amb el pas del temps, els topònims muten per raons que desconeixem. Això voldria dir que Sant Sebastia era originalment Sant Sebastià i, per alguna raó, va derivar a Sant Sebastia. I això, l'únic que fa, és traslladar una mica la pregunta, que en aquest cas seria... per què aquest canvi? per què això no ha passat amb els altres Sant Sebastià de Catalunya...?
Bé, anem per la segona teoria, la de l'Espinàs, a qui, ni corta ni perezosa, li vaig preguntar ahir després de l'enrtevista al programa. La seva teoria em va sorprendre. Em va dir, que li semblava que això no podia tenir per origen "Sant Sebastià", sinó més aviat alguna cosa com "Sa Bastida". No em va semblar tan descabellat, perquè... no podria ser que amb una pressumpta cristianització dels topònims, un bon dia, decidissin aprofitar "sa bastida" i fer-ne "Sant Sebastià"? en tot cas, l'explicació em va fer venir moltes ganes de fer més investigacions sobre aquest tema. Que continua semblant-me tan misteriós com el primer dia. I el que més em sorprèn és que a la resta de la gent no els desperti la curiositat... és clar que potser els meus interessos no són gaire compartits pel comú dels mortals... ja que ahir, en comentar el tema amb uns amics, quan vaig anomenar Gerri de la Sal, un em va preguntar qui era aquest actor, i l'altra, si era un còctel que hagués tastat recentment. Seguirem investigant...

Homenatge a Xesco Boix al Tradicionàrius

2009-03-20T16:29:00.003+01:00

Ahir vaig tenir la sort d'assistir a l'homenatge que van fer a Xesco Boix al Tradicionàrius de Gràcia. Sabia que m'agradaria, però mai no vaig pensar que m'ho pogués passar tan bé i em pogués donar una injecció de felicitat tan gran. I és que la sala va quedar més que petita, i només hi faltava el foc de camp per acabar de fer ambient. Una barreja generacional molt interessant, ens vam fer un fart de cantar durant més de dues hores cançons d'abans i de sempre, cançons que no recordo quan vaig aprendre perquè segurament les vaig aprendre abans de tenir memòria... i que associo inevitablement a els meus pares cantant abans d'anar a dormir, als casets del cotxe de les excursions familiars, a les cançons que s'inventava la Marta quan només tenia 2 o 3 anys, a les tardes de guitarres a les colònies de La Ruca, a les eucaristies de la parròquia de Torxa...
i també em fan pensar en que algunes d'aquestes melodies ja les saben els nens i nenes del centre...
En tot cas, quedi fet també el meu petit homenatge a en Xesco Boix i a tota aquella gent que creu en la música com una eina educativa per ajudar a créixer els més petits, i els no tan petits.

I per qui s'hagi quedat amb ganes de més, no està gens malament aquest web dedicat a en Xesco i que té, entre d'altres coses, una agenda per seguir les pistes de més homenatges.

Esquí a Andorra i el ascensió al Pedraforca amb neu

2009-03-18T15:19:00.033+01:00

Arriba el bon temps, i això no es pot deixar escapar... fa un parell de caps de setmana que podem gaudir d'un temps fantàstic, i no l'hem pas desaprofitat. Fa quinze dies vam ser esquiant a Andorra, i puc dir sense dubtar que és la vegada que he esquiat amb millor neu, i més bon temps. Aquí en veieu algunes mostres...

Amenitzar la sortida amb un bon sopar familiar a casa dels parents andorrans va ser la millor manera d'acabar el cap de setmana... llàstima de la marca de les ulleres!!
Aquest cap de setmana va ser força menys "pijo" però igual de divertit i emocionant. Jo no havia fet mai un cim amb neu, però com que sempre hi ha una primera vegada, em vaig calçar les botes i els paraneus, i cap al Pedraforca falta gent... llàstima d'haver-nos de llevar a les sis del matí... això de matinar, quan s'ha perdut el costum, encara costa més. Vam pujar-hi amb la secció de muntanya del Centre Excursionista, i ho vam fer pel cantó de Gósol. Les altres dues vegades que havia pujat el cim berguedà ho havia fet per Saldes, per tant la nova ruta, s'unia a l'alicient de la neu. El camí està perfectament marcat durant tot el trajecte, amb marques de PR, si no m'equivoco, i l'únic tros una mica lleig si hi ha neu és el de l'emforcadura, perquè fa molt pendent. Per sort, diumenge la neu era força tova, i et podies enfonsar amb facilitat, cosa que evitava relliscades perilloses. Bé, també deixo alguna fotografia, per fer una mica de dentetes al personal. I que no s'aturi aquest començament de primavera tan muntanyenc!!

Per sort també va fer molt bon dia, tot i que el fet de tenir els peus en fred tota l'estona, ajuda a fer-se passar la calor!!

Vam fer cim com estava previst, i a la baixada, la neu ja començava a fer xip-xop, o sigui que no ens vam entretenir massa per dinar, es clar que en Lluc ens va fer posar a tots els pèls de punta, tirant-se amb el trineu per baixades que anaven directes a Gósol...!

Finalment tot va sortir bé, llàstima que després d'això, tota la setmana que estic cruixida!! caldrà fer-homés sovint!

La crisi alimentària

2009-02-27T20:05:00.006+01:00

I novament post alimentari... últimament semblo una mestressa de casa... avui he fet donuts de xocolata. Però com sol passar les primeres vegades, ja tinc moltes coses per millorar, sobretot que m'han quedat poc dolços. Val a dir que encara no han passat pel dur però agradable examen dels meus companys de feina, en Víctor i la Mireia (en Víctor per dur i la Mireia per agradable)... en la seva resposta basaré les millores de la recepta.

La raó que m'hagi posat a cuinar reposteria de nou és doble: per un cantó, una recepta que un amable forner va donar l'altre dia a La nit dels Ignorants, i per l'altra, el fòrum ambiental 2009: L'alimentació en crisi (per això parlava d'un post alimentari). Hi vaig assistir ahir, i la veritat és que el vaig trobar molt interessant. En resum, em va servir per decidir-me a informar-me més sobre certs temes, com les polítiques agràries comunitàries, que pel que vaig entendre encara van molt deslligades de les alimentàries i mediambientals, o la sobreexplotació pesquera del planeta, per exemple.

ÍNDIA, UNA MICA A CONTRACORRENT
Una de les idees amb què em vaig quedar va ser una que se m'havia apuntat en alguna altra ocasió. I és que, en la mesura de les seves possibilitats, Índia és un país que sap protegir els seus ciutadans i enforntar-se, si cal, als grans corrents del capitalisme salvatge. Després del que va explicar l'Arcadi Oliveras una vegada, que Índia havia rebaixat la quantitat d'anys d'amortització de les patents farmacèutiques (cosa que els organismes monetaris internacionals ràpidament li van fer canviar), ahir vaig saber que Índia és un dels pocs països on està prohibit especular amb productes alimentaris (una mena d'aberrants borses on s'especula amb el menjar amb complexes paquets d'opcions o obligcions). Segur que tenen molts defectes, però cal reconèixer que hi ha coses que les fan bé, aquesta gent.

ELS BIOCOMBUSTIBLES
Una conferència del Fòrum parlava dels biocombustibles. No em va fer descobrir res de nou, més enllà d'una senzilla conclusió: no hi ha prou terra al planeta per alimentar tothom i, alhora, pretendre que els nostres transports funcionin, encara que sigui només en certa mesura, amb agrocombustibles. De fet, el problema dels agrocombustibles no seria més greu que el dels altres monocultius (cafè, cotó, sucre...) si no fos que ara està començant i té grans previsions de creixement, i en molts casos substitueix plantacions d'aliments. El 6% dels cereals conreats al món es destinen a agrocombustibles (el 2000 era l'1%), i això ha suposat el 0,3% de l'energia consumida al món l'últim any (l'1,8% de tota l'energia destinada al transport). La conclusió, per mi, és clara: no val la pena. I això sense comptar que segons molts experts, el balanç energètic és, en molts casos, negatiu, si es té en compte la destilació de l'etanol i la maquinària feta servir per als grans camps de monocultius.

PESCA
De la xerrada de la pesca em van quedar un parell de coses clares: el peix que hi ha ara a les zones de pesca és només el 10% del que hi hauria d'haver (del que hi havia inicialment) en aquest ecosistema. Durant segles hem sobreexplotat les zones pesqueres i, conclusió evident, no hi ha peix. I més enllà d'això... fins fa res no s'han fet estudis de l'impacte de la pesca en els ecosistemes marins, i s'ha vist com estan del tot alterats per la mà humana. De fet, amb tot el que van explicar, no sé com encara hi ha peixos al mar. Ah, i una altra dada: amb els sistemes de pesca humans, una població de peixos triga 15 anys a reduir-se al 20%, cosa que s'ha fet sistemàticament i, el que és més greu, es continua fent. Amb raó va sortir un estudi que deia que l'any 2048 col·lapsaria l'estoc marí, o el que és el mateix, jo deixaré de sentir-me malament per no menjar peix, ja que ningú no en menjarà, perquè senzillament, no n'hi haurà.

SOBIRANIA ALIMENTÀRIA
Finalment, una xerrada molt interessant que enlloc de parlar de la sobirania alimentària va parlar de tots els actors (bàsicament oligarquies, multinacionals i organismes internacionals) que provoquen que els camperols que treballen la terra siguin les persones més desnutrides del planeta en un 70%, ja que enlloc de plantar patates, han de plantar cotó.

Descobertes curioses:

1) quan mengem una caloria animal, hem de sumar-li entre 4 i 16 calories vegetals que l'animal en qüestió ha menjat. No és exagerat, doncs, dir, que la dieta exageradament càrnica que tenim té més petjada ecològica de la que haríem de tenir. El 75% del blat de moro conreat al món es destina a l'alimentació animal, i el 90% de la soja, igual.

2) Coca-cola acumula diverses denúncies a diferents indrets del món per assecar pous locals per fer la seva beguda. I és que per cada litre de coca cola es necessiten entre 5 i 8 litres d'aigua. Quina sort que no m'agrada!

Enllaços per qui li pugui interessar:

No et mengis el món
Xarxa de consum solidari
Vía Campesina
Decreixement

De les galetes de xocolata i de facebook...

2009-02-16T12:06:00.007+01:00

Només un parell de coses ràpides, i lligades amb pinces... després de l'èxit de les galetes de xocolata que vaig fer divendres i dissabte, que va tenir fins i tot repercussions facebookianes, postejo la recepta per a qui li faci mandra fer un google, i després adjunto un retrat de facebook que ni pintat.

La recepta de les galetes la trobo per internet, i la recopio aquí amb la meva adaptació:

Ingredients:
* 150 grams de xocolata negra (una taula)
* 300 grams de farina
* 1 ou
* 100 grams de mantega
* 110 grams de sucre o sucre moreno
* 100 grams de nous
* 1 cullerada de llevat

Preparació:
1. S’estova la mantega
2. Es barreja la mantega amb el sucre
3. S’hi afegeix l’ou, la farina i el llevat
4. Es tallen la xocolata i les nous a trossets petits i es barreja amb la pasta.
5. Es fan boletes i es col·loquen a la safata del forn
6. Es cou al forn a 120 una mijta hora, depenent de com es vulguin de cruixents.

i aquí l'article que he trobat a través d'en Pere Quintana sobre el facebook, aparegut a Vilaweb. No té pèrdua.

La nit

2009-02-14T03:38:00.004+01:00

Ja fa dies que tenia pensat fer un post per descriure les particularitats del paisatge nocturn que aquests meus horaris dels darrers mesos m'han fet descobrir, ja que mai abans havia tingut l'oportunitat de conèixer la ciutat en hores tan intempestives, i em sembla que val la pena. Tot i això, avui una curiositat m'ha ajudat a decidir-me. No he entès què fa oberta una fruiteria del carrer Laforja a dos quarts de quatre de la matinada. No hi ha cap hora millor per fer la càrrega i descàrrega de la mercaderia?? Després de fer-me la pregunta he considerat que segurament aquelles persones que descarregaven plàtans i tomàquets, tenien molt més en comú amb mi del que jo a primera vista podia pensar: formàvem part del reduidíssim grup de persones que a aquella hora, podíem caminar damunt d'una línia recta. Així que he confiat en la seva sobrietat i he pensat que les seves raons devien tenir. Però ja m'havia decidit a fer el post, així que penso parlar igualment de la pintoresca visió que el meu trajecte en bicicleta m'ofereix a les nits.
D'entrada és clau ressaltar que el paisatge varia en un 200% segons el dia de la setmana en què ens trobem. Bàsicament, es poden fer dos grups: per un cantó dilluns, dimarts i dimecres, i per l'altre dijous i divendres. El primer grup de dies ofereix una imatge de la ciutat adormida, buida i desolada. En tot el recorregut puc trobar un o dos cotxes a tot estirar, i la majoria són taxis buits a la recerca d'algun despistat que hagi perdut el rellotge. Pel que fa als dijous i divendres, els carrers s'omplen de gent com si fos plena tarda. D'una gent, però, una mica particular. En detallaré algunes característiques:

-Us n'haureu adonat, com jo, que normalment la gent, de dia, circula sola, en parella, o en petits grups. Doncs bé, els dijous, i especialment els divendres de matinada, els carrers s'omplen de gent distribuïda en grups a la manera "viatge de final de curs". És a dir, entre 10 i 20 persones que van xerrant i que paren cada 2 minuts per decidir per on s'ha de tirar.

- Una altra caracaterística d'aquesta gent és que obliden que normalment, els vianants van per la borera, i els vehicles amb rodes per la calçada. Això, i la imprudència que acompanya la dosi d'alcohol en sang, fa que esquivar-los es converteixi en una autèntica cursa d'obstacles.

- La gent que passeja pels carrers aquests dies de matinada, a més, té la particularitat de fer com si no hagués vist mai una bicicleta. Saluden, comenten la jugada, i fins i tot troben divertit mirar de fer-te parar com si realment hi hagués alguna possibilitat que continuessis la festa amb ells.

En definitiva, ja sabem què fa la gent amb un parell de copes... paren un ciclista per preguntar-li per un bar que es a la cantonada, caminen amb màniga curta quan el termòmetre marca 6 graus... i no tenen cap pressa per anar a dormir.

Hi ha però, altres coses que m'ha fet veure la nit,i que m'ha generat moltes preguntes:

- si el metro cada dia obre a la mateixa hora, per què hi ha gent que sempre espera 10 minuts davant la porta fins que obren? insomni?

- per què el vigilant d'un pàrquing dorm davant del televisor encès cada nit? no seria millor dormir de dia, o si realment no hi ha feina, tancar el pàrquing durant la nit?

-per què hi ha carrers com el d'Astúries que sempre reguen de nit i no ho fan amb cap altre carrer de la zona?

- per què cada divendres el mateix paquistanès m'ofereix cervesa quan passo amb la bicicleta i no se n'adona que si els últims 6 divendres no n'he volgut aquest no serà diferent?

- per què la gent continua bevent si l'alcohol porta adolescents a seure plorant al mig de la calçada del lateral de la diagonal setmana sí, setmana també?

- per què les noies que de dia van amb abric per què estem a 10 graus, de nit van amb tirants i estem a 5?

Bé, suposo que la cosa no és tan excepcional, però jo, a aquella hora, tornant de treballar, m`ho miro des d'un angle particular. Un angle que em fa trobar-ho, en certa mesura, divertit.

Les marques blanques de Bonpreu, una petita decepció

2009-02-09T13:32:00.006+01:00

L'etiquetatge en català ja fa temps que és una quimera, i així trobar un producte etiquetat en la nostra llengua és més aviat una cosa curiosa o anecdòtica. Malgrat tot, quan vaig veure que el súper que teníem més a prop de la nostra nova casa era el Bonpreu, me'n vaig alegrar. Es tracta d'una empresa que em fa l'efecte de tenir una mica de consciència, si més no, lingüística. Ja n'havia sentit a parlar, la Plataforma per la Llengua els ha reconegut el mèrit en diverses ocasions, i només cal fer una ullada a la xarxa per veure com es destaca aquesta militància hestòica. I la veritat és que no vaig trigar gaire a confirmar-ho: no només la comunicació amb la clientela és sempre en català (tant pel que fa als dependents i dependentes com a la correspondència), sinó que a més a més, tots els productes de marca blanca estan etiquetats exclusivament en català. Em sembla que no m'equivoco gaire si dic que és un cas gairebé únic al mercat. Una altra virtut, al meu entendre, de la seva política empresarial, és la consciència ecològica: des de ja fa temps descompten el preu d'una bossa de plàstic del total si no en fas servir, i a més venen capses de cartró per endur-se les compres. També s'hi troben productes de comerç just i carn ecològica, coses totes dues que em sorprenen gratament i em fan estar contenta de comprar en aquest establiment.

Dit això, aquest matí sentia curiositat per saber quines empreses s'amaguen darrera les marques blanques (que utilitzem força a casa) de Bonpreu. Gràcies al blog de l'espai internet del Telenotícies de TV3, al qual estic subscrita i que trobo força interessant, he consultat la web de l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició que permet desemmascarar els productes "sense marca" dels súpers. He agafat de mostra 5 productes que tenia a la cuina, i he anat fent les comprovacions. Quina decepció, però, quan he constatat que dels 5 productes, només un el gestionava una empresa catalana. Es tracta d'un parell de bistecs envasats (que vam comprar abans de la remesa de carn ecològica de Cal Martí que per cert recomano) i que tenia al congelador. I més encara, es tracta, en realitat, de carn holandesa, de vedells holandesos, nascuts, crescuts i sacrificats a Holanda. Les altres marques, totes espanyoles. No hi tinc res en contra, de comprar productes a Espanya, però preferiria donar negoci a empreses catalanes, posats a triar. El brou el fan a Burgos, la farina de galeta a Urretxu, al País Basc, la llet, a Valladolid i el cacau en pols a Toledo.
Potser d'aquests productes no en fan, a Catalunya, o als Païos Catalans, però per una mera raó de proximitat, de despesa energètica... cal anar buscar tot això tan lluny? Bé, clarament no deixaré de comprar productes Bonpreu per això, però si a algú li interessa la meva opinió, com a clienta preferiria donar diners a empreses catalanes i no malgastar energia en portar els aliments de tan lluny. Senzillament, perquè no cal.

Al camp de concentració de Miranda de Duero

2009-02-03T13:13:00.011+01:00

Quan a l’escola estudiàvem història (poc) i estudiàvem la guerra civil, mai no ens van explicar que es tractava de la història dels nostres avis i àvies, de gent viva a qui podíem anar a preguntar com havia estat. Absurdament, em sembla, vam estudiar la Guerra Civil a través dels llibres, com van avançar els fronts, com es va sublevar Franco al Marroc, la retirada dels soldats republicans cap a França... i prou. Potser el meu és un cas aïllat però, per què ningú no em va dir que els meus avis eren entre aquella gent? Per què m’ho van explicar de tal manera que mai no vaig pensar que a les fotografies del llibre de text hi pogués ser el meu avi? Per què en aquell moment, quan encara la gent gran de casa era viva, no em van dir que ells m’ho podien explicar millor que el llibre? Em fa l’efecte que la memòria històrica és un concepte bonic, però que hi ha molta gent que ha volgut esborrar la història de la seva memòria, perquè és massa dolorós, recordar segons què, i no els culpo. Tot i això em sembla que cal mirar de fer l’esforç, perquè un record explicat de viva veu, una història explicada per un avi té molta més força que no pas una lliçó d’un llibre, o fins i tot que una pel·lícula basada en fets reals. També és veritat que potser un protagonista de la història (en la seva mesura) com ho va ser l’avi, no va pensar mai que la seva néta ja estudiaria això als llibres, i que ho veuria lluny i amb perspectiva. De qui és la culpa de tot plegat, no ho sé, però ara me n’adono que m’hauria agradat fer més preguntes a l’avi, per saber més coses de la República, de la guerra, del Camp de Concentració de Miranda de Duero.

Per sort, però, hi va haver algú que sí que ho va explicar, potser a través de notes, o perquè algú va ser més curiós i li va preguntar, i gràcies a internet tenim testimonis ben reals que expliquen la seva memòria històrica. És l'exemple del Diari de Guerra d'en Domènech Piqué. No són la història de l’avi, ni les seves cartes, i surt en cap fotografia, però segur que no hi ha tanta diferència. Hauria pogut ser ell. Gràcies, en tot cas, als qui publiquen aquestes històries que ens ajuden a conèixer millor el que no hem estat a temps a preguntar als nostres avis.

Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs

2009-01-15T14:12:00.012+01:00

Sempre he pensat que el dia que en una campanya electoral el lema d'un partit sigui "des d'aquest país no s'exportarà ni una arma més", "treurem l'exèrcit i dedicarem tots aquests diners a la sanitat i l'educació" o bé quan es deixi de fer servir la investigació com a pretext per desenvolupar noves i més potents màquines de matar, començarem a anar bé.
A tot això, i sense fer soroll, hi ha un centre depenent de Justícia i Pau, el Centre d'Estudis per la Pau J M Delàs, que treballa de manera constant, però al meu parer rigorosa, per denunciar tot el que no es fa bé en materia de desarmament, al nostre país i a nivell mundial.
M'agrada seguir-los la pista, i aquí deixo un dels seus articles recents, perquè a vegades, podem fer més del que ens pensem:

APPLUS: Bush, Bin Laden i altres

Autor: Centre Delàs
9 de gener del 2009

Carlyle Group de la que són accionistes les families Bush i Bin Laden, és una corporació nordamericana de capital risc dedicada a les inversions ha adquirit l'empresa catalana APPLUS de certificacions i encarregada de la revisió de ITV del parc automovilístic de Catalunya.L'empresa de certificacions Applus, ostenta el 50% (en el passat fou el 83%), de la gestió dels serveis d'estacions de la ITV que revisen el parc d’automòbils de Catalunya. La ITV era un servei públic d'inspecció tècnica privatitzat a mans d’Applus. Aquesta empresa de la qual eren propietàries Aigües de Barcelona/La Caixa (53,1%), Unió Fenosa (25%) i Caja Madrid (21,9%) va ser adquirida l'estiu passat per la corporació de capital risc Carlyle Group amb seu als Estats Units. Entre els principals accionistes d'aquesta corporació es troben alguns coneguts polítics i homes de negocis: George Bush pare, la família Bin Laden, James Baker (exsecretari d'estat dels EUA), John Major (exprimer ministre de Gran Bretanya), Frak Carlucci (exdirector de la CIA i exsecretari de Defensa dels EUA) i el conegut especulador financer George Soros. Mentre la direcció de l'empresa recau sobre altre conegut, Olivier Sarkozi, germà de l'actual president de França.

Carlyle és una corporació que gestiona fons per valor de 81.000 milions de dòlars en 47 fons d'inversió diferents. Entre les seves activitats figuren, com a tantes altres empreses similars de capital risc, buscar empreses que ofereixen garanties de guanys ràpids, i les que travessen crisis per a sanejar-les i després vendre-les. També inverteixen en fons d'inversió molt especulatius, amb el que obtenen ràpids beneficis per als seus inversors., Carlyle Group té, entre altres activitats, fortes inversions en empreses petroleres, però les més cridaneres són les seves inversions en indústries militars dels EUA, tal com Landmark, Indigo i Unit Defence.

El més sorprenent de l'operació d'adquisició de Applus per part de Carlyle, és que ha estat realitzada mitjançant la utilització dels actius de la mateixa Applus per finançar la seva adquisició. Així, del valor de la compra de 1.485 milions d'euros, Carlyle només ha desemborsat 400 milions d'euros, mentre la resta de 1.085 milions ha estat finançat mitjançant un crèdit sindicat de La Caixa, Caixa de Catalunya i Caja Madrid.

El Govern de la Generalitat de Catalunya ha aprovat l'operació sense moltes objeccions i s'ha limitat a exigir que un 25% del capital social continuï en mans catalanes. Així, Caixa de Catalunya, Caixa Sabadell, Caixa Manresa, Caixa Tarragona, Caixa Terrassa i el RACC seran els nous socis de l'accionista majoritari Carlyle, que tindrà el 75% restant.

A partir d'ara la ciutadania de Catalunya quan dugui el seu cotxe a revisar a una estació de la ITV, ha de saber que està lliurant dividends a les famílies Bin Laden, Bush i altres coneguts benefactors de les guerres preventives portades a terme a l’Afganistan i a l'Iraq.

De coses injustificables i d'una mica més d'amor

2009-01-12T14:33:00.005+01:00

Aquest 2009 no comença gens bé a la Franja de Gaza. Quan un poble es pensa que té, de manera natural, o divina, més drets que els altres, fàcilment pot pensar que, com que té raó, les vides dels altres valen menys que les dels seus, i que, per tant, qualsevol cosa que faci per aconseguir un objectiu, per ells, legítim, està justificada. Davant d'aquest conflicte sovint em pregunten, aleshores tot es redueix al nombre de morts? doncs no ho sé, però en tot cas, una escala de 10 a 1 és prou gràfica com per veure que la desproporció és exagerada. Si un adult pega a un nen, tothom hi està en contra, si ETA mata a civils tothom hi està en contra, si un home pega la seva dona, tothom hi està en contra, però si els israelians es carreguen desenes de nens i nenes cada setmana, s'entén com una resposta militar d'un país civilitzat? doncs jo dec ser molt burra, perquè no ho entenc. I la resposta "és un conflicte molt complexe" la puc subscriure, però continuo pensant el mateix. M'és igual que tot sigui una provocació de Hammàs, que hi hagi eleccions Israelianes o que els jueus hagin estat un poble maltractat al llarg de la història. M'és igual. Aquests nens i nenes no en tenen cap culpa. A ells, els poso aquestes cançons, perquè si al món, la gent s'estimés més, no passarien aquestes coses. Perquè els catalans tampoc tenim estat, i també ens ha maltractat la història, i no anem matant espanyols, i menys civils, i menys nens i nenes. Que com diria aquell... " és que és es colmo!"

New York, New York...

2008-12-22T15:36:00.021+01:00

Ja és aquí el Nadal i la cursa desenfrenada per arribar al dia 25 amb la feina feta i els compromissos coberts. Regals comprats, sopars fets, casa endreçada, felicitatcions enviades (?!!?!) i amics de sopars de Nadal saludats. En resum, ni un minut de descans. Però bé, ara sí que puc penjar les fotos de Nova York. Dades pràctiques? recomanació de l'alberg del barri de Chelsea (Chelsea Star Hostel), a la cantonada de la 8a avinguda amb 30th street. Molt cèntric i net. 25 dòlars per nit i per persona, en habitacions de 10.

Coses a destacar? no m'estranya que els obesos en aquest país siguin més que al nostre. Els hàbits de menjar són estranys (molt menjar i molt poc sa). Fortes olors que conviden a menjar qualsevol cosa a qualsevol moment...

El noi que venia pins de l'Obama i no semblava un il·lustre universitari, i en canvi ens va parlar de Zapatero i d'Aznar d'una manera sorprenentment. Algú sap qui és l'actual governador de Nova York? i el seu antecessor?
El bar musical Fat Cat, on l'oci es deslliga de l'alcohol, i en canvi a les taules es juga a escacs i a l'Escrable fins les tantes de la matinada. Música en directe, taules de ping pong i futbolín hi fan la resta.

China Town... fins i tot el McDonald's i els bancs tenen els seus subtítols en xinès! però els problemes dels nordamericans acabats d'arribar amb l'anglès no es redueixen a aquests... les mexicanes encarregades de la neteja de l'alberg no entenien l'encarregat quan els deia per on calia començar a netejar...

La seguretat de l'aeroport... quina exageració... m'agradaria saber si hi ha algú que a les preguntes estúpides respon "sí, vinc a matar americans", "no, els bitllets no els he pagat, els he robat" o bé "sí, vinc per quedar-me de manera il·legal". Cal fer una entrevista amb preguntes de les quals ja es coneix la resposta? Quina pèrdua de temps!

I bé, tantes coses més que segur que tots els que hi han estat han detectat, però que, a mi, m'han sorprès, però m'ha encantat de conèixer-les!

Bondat ?

2008-11-20T13:29:00.004+01:00

Perfecte, m’estic superant en la meva deixadesa... això d’estar tants dies sense escriure no pot ser. Ahir vaig anar al teatre i em vaig sentir una mica cínica. Vam anar amb el David i la Maria a veure “Bondat”, una obra d’un autor canadenc que parla de la rancúnia després d’uns crims de guerra, de la justícia a posteriori, i per mi fa un lleuger toc d’alerta sobre la memòria històrica. A veure, aquesta és la interpretació que en vaig fer jo, potser influïda per tot el tema del Garzón i les fosses. I no puc estar-hi d’acord. L’obra pretén posar-nos davant d’un presumpte assassí de masses d’algun genocidi que no es concreta, un home que representa que ha perdut el cap per la malaltia d’alzeimer i ja no recorda res del que va fer. I els que l’acusen s’entesten en condemnar-lo malgrat això. El fet que el genocida acabi despertant compassió i això sigui ben vist, per mi no l’eximeix de tot el que ha fet, i menys si del que estem parlant és de la mort de molts innocents, per molt que ho hagi oblidat per culpa d’una malaltia, i això em fa sentir cínica i no gaire compassiva. Ho sento, però per mi una malaltia no pot permetre que quedin sense sentència uns crims com els de genocidi, per fer justícia, i perquè els llibres d’història després recordin que hi va haver una persona dolenta que va acabar amb la vida de gent innocent.

L’obra, però, toca de passada una altra qüestió: la culpabilitat de l’ideòleg. En algun moment es diu que l’home que es vol jutjar va ser, sobretot, un intel·lectual, i això es confon amb “genocida”. Tampoc no hi estic d’acord. Massa vegades veiem que això passa, sobretot al País Basc, però també en altres llocs on a banda de lluita pacífica, hi ha lluita armada. Si tu penses com els que posen bombes, els estàs donant idees, si comparteixes “enemic” amb ells, ets el seu aliat, els dones ànims, informació i els encoratges... si us plau!!! Perdoneu la meva ignorància, però l’altre dia tot just em vaig assabentar que el delicte d’enaltiment del terrorisme, una legislació que aquí molts defensen com si els anés la vida, no existeix en altres països, a Anglaterra, per exemple. I és que per mi és un delicte contradictori amb el dret a la llibertat d’expressió, a banda que és massa subjectiu, segons el meu parer. Que jo sàpiga, les lletres no han matat mai ningú, i si algú després és tan estúpid de fer mal amb l’excusa que hi ha algú que ha escrit ves a saber què, hauríem de prohibir “el jove Werther” perquè la gent s’aniria suïcidant pel carrer, i em sembla que està considerada una gran obra de la literatura universal. Segons què s’escrigui, es pot considerar algú malvat, però per mi, la legislació no hi hauria d’entrar ni sortir. Per cert, espero que ningú no em vingui a buscar per escriure tot això... encara que a vegades sembla que el tribunal de la Inquisició hagi de ressorgir en qualsevol moment... ah, i no ho he dit, però la interpretació dels actors, especialment del protagonista, Òscar Muñoz, genial, per treure’s el barret!!!

La cooperació... més preguntes que respostes

2008-11-04T15:05:00.004+01:00

A mesura que es van aprenent coses, el món i la realitat esdevenen més complexos, les coses no són blanques o negres en la majoria dels àmbits en què ens movem i en què se’ns demana que tinguem una opinió, i és aquí on podem emmarcar les diverses cites en què es diu que la ignorància ens permet viure més tranquils. Que fàcil que és creure que podem donar x diners al mes a una ONG i així desprendre’ns de qualsevol sentiment de culpabilitat per com van les coses al món. I és que aquest és un dels debats que em fan ballar el cap... fins quin punt la cooperació és còmplice de les atrocitats que encara avui Occident comet al Sud? Estem farts de veure com joves de bona família se’n van a passar un mes a un país dels anomenats subdesenvolupats teòricament a fer feina a canvi de res, quan probablement faríem molta més “feina” fent-nos objectors fiscals o militant perquè, per exemple, es condoni el deute extern o no es vengui ni una sola arma més a l’Àfrica.

Cada vegada, doncs, dubto més de grans projectes de cooperació que, a més, si estan vehiculats per l’estat, condicionen les ajudes, a sobre, al fet que beneficiïn empreses d’aquí. Poques simpaties m’inspiren moltes de les vies habituals de cooperació, però n’hi ha que encara em fan pensar que no tot està perdut. De tot plegat, m’inclino per aquelles iniciatives en principi modestes, transversals, entre la gent de peu d’un i altre lloc, com les que tenen entre mans la gent de Mataró. Cobrint necessitats reals de gent oblidada pels seus propis governants. Es fa difícil creure que un projecte d’agermanament entre dues petites entitats sense ànim de lucre, d’aquí i d’allà, o un agermanament entre dos municipis, del nord i del sud, puguin col·laborar amb “ajuda trampa”. És evident que si es fa una escola en un poblet dels Andes amb diners d’aquí, el govern del país que correspongui no se’n preocuparà perquè aquesta necessitat es cobreix des de la cooperació. Però aquí és on arriba la pregunta: “quant temps hauria de passar perquè el govern en qüestió fes el gest i es preocupés per aquella zona descuidada?” no és un debat fàcil. Jo no tinc la resposta. I més enllà d’això... si des d’una parròquia catalana es fa una escola en un poble del sud, quin dret tenim a opinar sobre els continguts que cal ensenyar en aquesta escola? Més concretament, quin dret tenim a ensenyar religió cristiana a aquells infants? Tampoc no la tinc. Com sempre, més preguntes que respostes. Hi ha, però, una cosa que sí que tinc clara, i és que si tothom que està per la cooperació fes també gestos reals perquè, senzillament, es deixés d’emprenyar el Sud com es continua fent, la feina seria molt més efectiva. Però per desgràcia, el decreixement encara té pocs adeptes, els objectors fiscals són més que escassos, i ningú es queixa perquè l’estat espanyol sigui un dels principals exportadors d’armes o perquè les empreses espanyoles (multinacionals o no) s’aprofitin de manera abusiva i descarada dels recursos naturals del Sud.

La sort de l'Úrsula

2008-10-23T17:39:00.003+02:00

Són qüestions com Guantánamo, als Estats Units, d’on si no m’equivoco l’altre dia van sortir alguns presos a qui no s’havia aconseguit imputar cap delicte tot i que duien uns cinc anys allà sense cap dret (en el pitjor sentit de l’expressió), que fan posar els pèls de punta. Ja sabem que d’injustícies i aberracions n’hi ha per tot el món, però que aquests drames es produeixin en països que es passegen pel planeta com a exemples de democràcia i llibertat, envaint i boicotejant comercialment aquells que no els cauen bé, fa vomitar. Una cosa similar passa quan l’estat que té vergonyes per tapar és el nostre, i, com no podia ser d’altra manera, fa bandera de les seves virtuts. Començant pel sistema judicial, corrupte, franquista, i que manté tribunals que recorden a la inquisició regentats pels conservadors escollits de cada partit, i que ara, quan se’ls penalitza per un error comès, se senten ofesos, i fan vaga.

I, com sempre, han de venir de fora per dir com es fan de malament les coses. No estem parlant d’Amnistia Internacional, que cada any rebateja l’estat espanyol com al Saïd de Lost, sinó d’un organisme tan oficialista i defensor dels estats com són les Nacions Unides. I és que avui hem conegut la notícia que diu que el relator especial de l'ONU per als Drets Humans i la Lluita Antiterrorista, Martin Scheinin, ha demanat al govern espanyol que aboleixi el règim d'incomunicació previst en la legislació per als detinguts per terrorisme. I és que som en un estat on es critica Veneçuela per tancar televisions des del govern, però on això també es fa sistemàticament sense que ningú es posi les mans al cap (només cal sentir Martxelo Otamendi). En un estat on les manifestacions neonazis i feixistes del 12 d’octubre estan autoritzades i permeses però un partit polític amb més del 10% dels vots en el seu territori es prohibeix any rere any. On el poder legislatiu i judicial es confonen, i on les sentències judicials són massa vegades una eina més del govern de torn. Tot això ho patim cada dia, però era ahir al vespre, quan parlava amb l’Úrsula, una noia quebequesa que està passant uns dies a Barcelona, quan me n’adonava del nostre drama. Hauríeu d’haver vist la cara que va posar quan li vaig dir que els referèndums d’autodeterminació, o les consultes en aquest sentit (fins i tot les no vinculants) estan prohibides per Espanya, amb el beneplàcit dels dos principals partits de l’Estat. Va ser aleshores quan vaig pensar que tenim mala peça al teler, que Espanya no és el Canadà, i que com diuen a “Stolen Kisses” de D’s C, nosaltres hem de poder tenir la nostra pròpia història, que, no ens enganyem, serà dura i cansada, però que comparar-nos, sempre serà fer-nos mala sang.

Choral Pop, un espectacle impressionant

2008-10-22T13:16:00.003+02:00

Ja és hora d' homenatjar des de tots els racons del planeta aquesta gent de l'Albada que fa tant de temps que treballen sense treva per treure a la llum un espectacle com Choral Pop. Un espectacle de nivell professional, sense cap mena de dubte, que ha lluït d'una manera increïble en la seva única representació a la Sala Luz de Gas de Barcelona. Cal dir, sense faltar a la veritat, que la sala era plena com jo mai no l'havia vista i que no hi cabia ni una agulla. I és que no n'hi havia per menys. Sense entendre-hi massa, la pell de gallina aflorava des del primer tema, i és que com he dit en alguna altra ocasió, posar il·lusió en un projecte és ja el 50% del seu èxit. Si, a més, passa com aquí, que també hi afegim una dosi considerable de talent, esforç i treball en equip, obtenim un resultat immillorable. I si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos.

Ah, i no cal dir que m'afegeixo fervorosament als que demanen bolos per a l'espectacle, és injust que tant de públic es quedi sense escoltar com soneu!

Moltes felicitats, i endavant, Albada!!

Dies allargassats

2008-10-16T14:36:00.004+02:00

Gairebé quinze dies sense publicar res!
això de fer un blog és més complicat del que semblava! bé, a veure si recupero la constància... la setmana ha estat plena, i és que tot va començar divendres, un dia del tot atapeït... És ben bé que no hi ha com llevar-se d'hora per treure de la jornada tot el suc... sí, efectivament, era divendres, i, per tant, el color del matí ja era una mica més viu. De totes maneres, posar il·lusió a les coses és la millor recepta perquè resultin il·lusionants! Un fet per mi poc habitual com va ser una compra impulsiva (que al final ha resultat prou encertada) va ser el tret de sortida d'un dia, si més no, diferent.
Bé, anem per les novetats... encara no tinc dorsal, però les noies de la ràdio, des de divendres, ja tenim equip de futbol! Juguem els dimarts al vespre, una manera fantàstica de posar-nos en forma i passar-nos-ho bé un cop per setmana... a veure com ens en sortim, de tot plegat! De moment, el primer partit ja va ser memorable (malgrat les absències de la Maria i meva): 2 a 0... i això que encara no tenim entrenador!!!

Però tornem a divendres... Amb la Maria vam dinar als sofàs, i ja es veia que era un dia diferent perquè enlloc de dos primers, vaig escollir dos segons: espaguetis i mandonguilles. A una perruqueria del barri em van parlar de mascaretes pel cabell (que dic jo, una mascareta no era per la cara???) mentre em donaven un nou aire a la closca, i deprés, vam sopar per menys de 4 euros al barri més car de Barcelona, amb l'Arnau... això sí, asseguts en un banc del parc, i és que... hi ha res més bonic? El dia va recuperar un to romàntic quan me'n vaig adonar que els nostres nens es fan grans, i que fins i tot s'enamoren...i és que tot té la seva part bona!!! Ben bé, si cada dia fos així, la vida seria més divertida, però també més estressant!

Cançons per plorar

2008-10-03T18:18:00.007+02:00

Sovint, quan ens pregunten quina és la nostra cançó preferida, ens és molt difícil d’escollir, perquè cada cançó té un moment... hi ha cançons per despertar-se, cançons per protestar, cançons per ballar, d’altres per cantar, altres per fer escoltar a una persona estimada... i altres per fer un reportatge. Però avui volia parlar de els cançons per plorar. Hi ha dies que el cel s’omple de núvols i ve de gust posar música de plorar. Són cançons que, almenys a mi, i no d’una manera racional, em fan venir ganes de plorar. I no hi ha cosa més gustosa que plorar de gust amb una bona cançó de plorar. Si a més, em puc posar ben aclofada al sofà amb la funda nòrdica tapant-me tota, doncs encara millor. Quan era petita ja em passava. La primera cançó que em feia plorar va ser Puff era un drac màgic... i em consta que no era l’única. De fet, han hagut de passar molts anys –i la versió ska de la cançó que fa la Girasol- per poder sentir el Puff sense que em vinguin ganes de plorar. Després va ser la cançó La Mare, que cantava el Dyango. La tenia a casa en un disc de vinil d’aquells petits, i quan tenia ganes de plorar, només me l’havia de posar a tota castanya, i ja em queien uns llagrimots d’hipopòtam... i després, ja estava. Més tard van ser Pantalons curts i els genolls pelats, Te recuerdo Amanda, o Faig Saber... fins que vaig descobrir la cançó La Tieta, del Serrat. Potser és que em recorda la figura de la tia Carmeta, que amb prou feines vaig poder conèixer, però el fet és que encara avui em posa molt i molt trista. Res, aquí la deixo perquè una bona plorada arregla moltes coses.

El temps

2008-10-01T14:05:00.003+02:00

Després de seguir algunes sèries nordamericanes sense haver de dependre de tempos televisius em sembla un “retrocés” haver d’esperar una setmana per poder veure un nou capítol de Fringe. Aquest és el primer pensament que em ve al cap quan avui encara no puc veure el tercer episodi de la nova sèrie d’en Joshua Jackson, pel qual estic frisosa... però de seguida torno a la Terra i me n’adono que això ho dic influïda per la immediatesa imperant en la societat, marcada per a dictadura del temps... hi ha tantes coses que em fan pensar en aquest ingredient que té un paper tan important a la nostra vida... el temps! Per mi, el seu càlcul és l’equació de més difícil resolució...

Aquest cap de setmana de barrancs ha estat positiu en tots els sentits: un gran aprenentatge pel que fa a les tècniques d’aquesta modalitat esportiva, una estada de convivència amb uns nois i noies que recordàvem petits, però que s’han fet grans, i una activitat diferent de la que fem habitualment. Tot plegat, una agradable sensació que el temps, quan fem coses noves i variades, s’estira com un xiclet... Però si omplim el temps de feines també ens acabem trobant estressats i angoixats, sense moments per reposar, per seure al sofà, per prendre el sol, per escoltar música o mirar per la finestra. Difícil, doncs, omplir el temps de la manera òptima, perquè es converteixi en un aliat per la nostra incansable recerca de la felicitat, però cada dia, per sort, en sabem una mica més que ahir, i menys encara que demà.

Organyà en perspectiva

2008-09-25T15:21:00.001+02:00

Poc ens ho pensàvem fa quinze dies quan encara no havíem començat el curset de barranquisme que el segon cap de setmana d'activitat ens portaria ni més ni menys que a Organyà. I encara menys que la nostra amiga Maria, que fa el curset amb nosaltres, tingués una casa allà i li agradessin aquelles terres gairebé tant, m'atreviria a dir, com a nosaltres. Potser, de fet, hauria de dir com a mi, perquè reconec que el meu idil·li amb l'Alt Urgell és, principalment, meu. I aquí, la capçalera del blog, ja em delata. Bé, el fet és que novament Santa Fe, la botiga d'en Pauet, la Parròquia de les Homilies, Cabó, i aquella distància de Taús que és alhora lluny i a prop... tot plegat, ens acollirà,de nou, aquest cap de setmana.

La primera vegada que hi vam pujar, amb l'Arnau, era una Setmana Santa, i recordo que estrenava les bambes de muntanya que aquesta vegada m'enduc per fer els barrancs. Hi vam arribar amb l'autobús de línia, que semblava que no hi seríem mai, ens vam pelar de fred al càmping, i vam fer dues excursions: a Cabó i a Santa Fe. A Cabó, jo buscava la casa de la famosa "Montserrat de Cabó", la senyora que li va fer de mare a l'àvia, quan es va quedar orfe de pare i mare. I també una ruta que anys més tard he sabut que està molt malmesa, el camí que va de Cabó cap a Taús. No vaig trobar ni una cosa ni l'altra, però mentre menjàvem l'entrepà de dinar, un menut se'ns va acostar, i ens va preguntar d'on érem. En dir-li que de Barcelona, no va dubtar ni un moment, fent-se l'entès "ah, allà on curen les persones!". Va ser l'anècdota de la sortida. Va ser el nostre bateig a l'Alt Urgell, i ja ens va encantar.

Ara fa un any, pel pont de la Mercè del 2007, hi vam fer l'última estada, a Organyà. Era la primera vegada que jo anava a Taús sense la família, buscant la casa de l'avi, "cal mestre de les roques", aquesta vegada, amb cotxe. En la mateixa línia, el càmping va ser substituït per l'alberg, i vam anar a sopar a la Seu, perquè havien tret la pizzeria d'Organyà... quina llàstima! I finalment...la redescoberta de Taús! I quan vam arribar a Noves, que ens pensàvem que ja hi érem! Vam conèixer la llegenda dels minairons, uns éssers fantàstics del Pirineu, a qui, quan apareixen, cal ordenar alguna cosa, per no fer-los enfadar, i finalment vam trobar la casa de l'avi gràcies a l'ajuda d'un veí. El mateix que ens va dir que calia que tornessim en època de bolets, que no ens ho podíem perdre! un altre reclam mes, doncs! I en marxar, com sempre, ganes de tornar-hi.

I ara, un any després, l'Alt Urgell ens espera de nou... aquesta vegada a fer barrancs... i a conèixer la casa de l'àvia de la Maria... que, per tancar el cercle, té una monumental figuera... no mereixia un post, tot plegat?

Figues d'un altre paner

2008-09-25T14:57:00.000+02:00

Des que tenia 16 anys, que vaig deixar el sa costum d'escriure el diari, no em passava pel cap d'escriure res de manera regular... de fet no em passava pel cap d'escriure res que no fos per necessitat. Les figues d'un altre paner, doncs, són tota una novetat per mi, així que no prometo res. Escriuré el que em vagi bé quan em vagi bé, però potser aquest curs, que espero tenir més temps per a mi, és un bon moment per encetar un blog, i així no clavaré tants rotllos al personal amb temes que, generalment, no interessen a ningú. Inaugurat queda, doncs, el blog, i ara només cal esperar omplir-lo de paraules més o menys encertades. Paraules vinculades al meu entorn, perquè, això sí, per deformació professional tinc una clara tendència a detallar meticulositats gens rellevants per a la majoria de la gent, que passen al meu voltant.