Des que vam tornar, la primera setmana de setembre, a Berlín, la cosa no ha parat! sembla que tothom sàpiga que hi haurà un moment en què el bon temps s'acabarà, i es vegi obligat a cremar tots els cartutxos que queden!
L'oficina de la Generalitat de Catalunya a Alemanya, l'Institut Ramon Llull i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, han organitzat aquest final d'estiu a Berlín, concretament al memorial Topografia del Terror, unes jornades sobre els deportats espanyols als camps nazis alemanys. Vaig pensar que havia de ser interessant per força i m'hi vaig apuntar. La veritat és que van ser unes 5 o 6 hores intensíssimes on savis i estudiosos, alemanys i catalans, van fer una àmplia retrospectiva sobre el contingent espanyol que va passar -i malauradament en la majoria dels casos morir- pels camps de concentració i extermini de l'Alemanya nazi.
De fet, la jornada ja va començar el dia abans, quan es va projectar en un cinema de Berlín la pel·lícula documental "El convoi dels 927" de Montserrat Armengou. En les jornades pròpiament, van parlar de les investigacions que encara ara es fan per arribar a poder identificar tots els catalans i espanyols que van haver de patir aquell calvari, i sobretot van explicar que, al contrari que la majoria dels supervivents deportats, que en acabar la guerra van tenir totes les atencions que es mereixien als seus països d'origen, els espanyols i catalans mai no van poder ser atesos mèdicament com calia. L'estat espanyol no es va voler fer càrrec d'ells ni quan eren als camps ni després. Es té constància que el règim nazi va enviar al menys tres cartes al govern franquista demanant què es volia que es fes amb els espanyols que eren als camps alemanys, i Serrano Suñer, el ministre que hi havia a la cartera d'afers exteriors en aquell moment, mai no va respondre les missives. Un cop acabada la guerra, els deportats espanyols que van poder tornar a l'estat, ho van haver de fer d'amagatotis, i sobretot tement les represàlies pel seu passat republicà. En tot cas, mai no van entrar en cap programa mèdic de recuperació dels danys que havien patit als camps.
Ens van tornar a parlar (jo ja ho havia sentit alguna altra vegada) de la història del fotògraf català Francesc Boix, que juntament amb altres persones va aconseguir salvar una gran quantitat de material fotogràfic fet pels nazis i que després va servir no només per conservar la memòria històrica sinó també per assenyalar més clarament els culpables de l'Holocaust.
De les coses que més em van sorprendre més és que sembla que el govern espanyol, fins i tot després de la democràcia, s'ha pres molt poc seriosament que hi va haver molts espanyols que van ser deportats als camps nazis. Fins i tot recordant l'època de l'escola me n'adono que a les escoles catalanes s'estudien els camps de concentració i d'extermini com a part d'història europea, però que no ens la fan sentir gens com a pròpia. Molts ciutadans catalans i espanyols van ser també protagonistes d'allò que massa vegades creiem que només van patir els jueus. Només una dada, fins el 2005, cap President del Govern espanyol no havia visitat Mathausen. Es calcula que 9.000 espanyols van ser deportats als camps nazis, dels quals, 2.000, catalans.
Al final va ser també molt interessant la conferència d'una professora alemanya que va fer una comparativa entre l'ultradreta espanyola i l'alemanya, i la situació actual del neonazisme. No va dir res especialment sorprenent, però em va impactar com una estudiosa alemanya podia conèixer amb tanta precisió fenòmens dels quals amb prou feines nosaltres en som conscients del nostre propi país. En tot cas, molt bona iniciativa, la dels organitzadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada