Bondat ?

Perfecte, m’estic superant en la meva deixadesa... això d’estar tants dies sense escriure no pot ser. Ahir vaig anar al teatre i em vaig sentir una mica cínica. Vam anar amb el David i la Maria a veure “Bondat”, una obra d’un autor canadenc que parla de la rancúnia després d’uns crims de guerra, de la justícia a posteriori, i per mi fa un lleuger toc d’alerta sobre la memòria històrica. A veure, aquesta és la interpretació que en vaig fer jo, potser influïda per tot el tema del Garzón i les fosses. I no puc estar-hi d’acord. L’obra pretén posar-nos davant d’un presumpte assassí de masses d’algun genocidi que no es concreta, un home que representa que ha perdut el cap per la malaltia d’alzeimer i ja no recorda res del que va fer. I els que l’acusen s’entesten en condemnar-lo malgrat això. El fet que el genocida acabi despertant compassió i això sigui ben vist, per mi no l’eximeix de tot el que ha fet, i menys si del que estem parlant és de la mort de molts innocents, per molt que ho hagi oblidat per culpa d’una malaltia, i això em fa sentir cínica i no gaire compassiva. Ho sento, però per mi una malaltia no pot permetre que quedin sense sentència uns crims com els de genocidi, per fer justícia, i perquè els llibres d’història després recordin que hi va haver una persona dolenta que va acabar amb la vida de gent innocent.

L’obra, però, toca de passada una altra qüestió: la culpabilitat de l’ideòleg. En algun moment es diu que l’home que es vol jutjar va ser, sobretot, un intel·lectual, i això es confon amb “genocida”. Tampoc no hi estic d’acord. Massa vegades veiem que això passa, sobretot al País Basc, però també en altres llocs on a banda de lluita pacífica, hi ha lluita armada. Si tu penses com els que posen bombes, els estàs donant idees, si comparteixes “enemic” amb ells, ets el seu aliat, els dones ànims, informació i els encoratges... si us plau!!! Perdoneu la meva ignorància, però l’altre dia tot just em vaig assabentar que el delicte d’enaltiment del terrorisme, una legislació que aquí molts defensen com si els anés la vida, no existeix en altres països, a Anglaterra, per exemple. I és que per mi és un delicte contradictori amb el dret a la llibertat d’expressió, a banda que és massa subjectiu, segons el meu parer. Que jo sàpiga, les lletres no han matat mai ningú, i si algú després és tan estúpid de fer mal amb l’excusa que hi ha algú que ha escrit ves a saber què, hauríem de prohibir “el jove Werther” perquè la gent s’aniria suïcidant pel carrer, i em sembla que està considerada una gran obra de la literatura universal. Segons què s’escrigui, es pot considerar algú malvat, però per mi, la legislació no hi hauria d’entrar ni sortir. Per cert, espero que ningú no em vingui a buscar per escriure tot això... encara que a vegades sembla que el tribunal de la Inquisició hagi de ressorgir en qualsevol moment... ah, i no ho he dit, però la interpretació dels actors, especialment del protagonista, Òscar Muñoz, genial, per treure’s el barret!!!

La cooperació... més preguntes que respostes

A mesura que es van aprenent coses, el món i la realitat esdevenen més complexos, les coses no són blanques o negres en la majoria dels àmbits en què ens movem i en què se’ns demana que tinguem una opinió, i és aquí on podem emmarcar les diverses cites en què es diu que la ignorància ens permet viure més tranquils. Que fàcil que és creure que podem donar x diners al mes a una ONG i així desprendre’ns de qualsevol sentiment de culpabilitat per com van les coses al món. I és que aquest és un dels debats que em fan ballar el cap... fins quin punt la cooperació és còmplice de les atrocitats que encara avui Occident comet al Sud? Estem farts de veure com joves de bona família se’n van a passar un mes a un país dels anomenats subdesenvolupats teòricament a fer feina a canvi de res, quan probablement faríem molta més “feina” fent-nos objectors fiscals o militant perquè, per exemple, es condoni el deute extern o no es vengui ni una sola arma més a l’Àfrica.

Cada vegada, doncs, dubto més de grans projectes de cooperació que, a més, si estan vehiculats per l’estat, condicionen les ajudes, a sobre, al fet que beneficiïn empreses d’aquí. Poques simpaties m’inspiren moltes de les vies habituals de cooperació, però n’hi ha que encara em fan pensar que no tot està perdut. De tot plegat, m’inclino per aquelles iniciatives en principi modestes, transversals, entre la gent de peu d’un i altre lloc, com les que tenen entre mans la gent de Mataró. Cobrint necessitats reals de gent oblidada pels seus propis governants. Es fa difícil creure que un projecte d’agermanament entre dues petites entitats sense ànim de lucre, d’aquí i d’allà, o un agermanament entre dos municipis, del nord i del sud, puguin col·laborar amb “ajuda trampa”. És evident que si es fa una escola en un poblet dels Andes amb diners d’aquí, el govern del país que correspongui no se’n preocuparà perquè aquesta necessitat es cobreix des de la cooperació. Però aquí és on arriba la pregunta: “quant temps hauria de passar perquè el govern en qüestió fes el gest i es preocupés per aquella zona descuidada?” no és un debat fàcil. Jo no tinc la resposta. I més enllà d’això... si des d’una parròquia catalana es fa una escola en un poble del sud, quin dret tenim a opinar sobre els continguts que cal ensenyar en aquesta escola? Més concretament, quin dret tenim a ensenyar religió cristiana a aquells infants? Tampoc no la tinc. Com sempre, més preguntes que respostes. Hi ha, però, una cosa que sí que tinc clara, i és que si tothom que està per la cooperació fes també gestos reals perquè, senzillament, es deixés d’emprenyar el Sud com es continua fent, la feina seria molt més efectiva. Però per desgràcia, el decreixement encara té pocs adeptes, els objectors fiscals són més que escassos, i ningú es queixa perquè l’estat espanyol sigui un dels principals exportadors d’armes o perquè les empreses espanyoles (multinacionals o no) s’aprofitin de manera abusiva i descarada dels recursos naturals del Sud.