La cooperació... més preguntes que respostes

A mesura que es van aprenent coses, el món i la realitat esdevenen més complexos, les coses no són blanques o negres en la majoria dels àmbits en què ens movem i en què se’ns demana que tinguem una opinió, i és aquí on podem emmarcar les diverses cites en què es diu que la ignorància ens permet viure més tranquils. Que fàcil que és creure que podem donar x diners al mes a una ONG i així desprendre’ns de qualsevol sentiment de culpabilitat per com van les coses al món. I és que aquest és un dels debats que em fan ballar el cap... fins quin punt la cooperació és còmplice de les atrocitats que encara avui Occident comet al Sud? Estem farts de veure com joves de bona família se’n van a passar un mes a un país dels anomenats subdesenvolupats teòricament a fer feina a canvi de res, quan probablement faríem molta més “feina” fent-nos objectors fiscals o militant perquè, per exemple, es condoni el deute extern o no es vengui ni una sola arma més a l’Àfrica.

Cada vegada, doncs, dubto més de grans projectes de cooperació que, a més, si estan vehiculats per l’estat, condicionen les ajudes, a sobre, al fet que beneficiïn empreses d’aquí. Poques simpaties m’inspiren moltes de les vies habituals de cooperació, però n’hi ha que encara em fan pensar que no tot està perdut. De tot plegat, m’inclino per aquelles iniciatives en principi modestes, transversals, entre la gent de peu d’un i altre lloc, com les que tenen entre mans la gent de Mataró. Cobrint necessitats reals de gent oblidada pels seus propis governants. Es fa difícil creure que un projecte d’agermanament entre dues petites entitats sense ànim de lucre, d’aquí i d’allà, o un agermanament entre dos municipis, del nord i del sud, puguin col·laborar amb “ajuda trampa”. És evident que si es fa una escola en un poblet dels Andes amb diners d’aquí, el govern del país que correspongui no se’n preocuparà perquè aquesta necessitat es cobreix des de la cooperació. Però aquí és on arriba la pregunta: “quant temps hauria de passar perquè el govern en qüestió fes el gest i es preocupés per aquella zona descuidada?” no és un debat fàcil. Jo no tinc la resposta. I més enllà d’això... si des d’una parròquia catalana es fa una escola en un poble del sud, quin dret tenim a opinar sobre els continguts que cal ensenyar en aquesta escola? Més concretament, quin dret tenim a ensenyar religió cristiana a aquells infants? Tampoc no la tinc. Com sempre, més preguntes que respostes. Hi ha, però, una cosa que sí que tinc clara, i és que si tothom que està per la cooperació fes també gestos reals perquè, senzillament, es deixés d’emprenyar el Sud com es continua fent, la feina seria molt més efectiva. Però per desgràcia, el decreixement encara té pocs adeptes, els objectors fiscals són més que escassos, i ningú es queixa perquè l’estat espanyol sigui un dels principals exportadors d’armes o perquè les empreses espanyoles (multinacionals o no) s’aprofitin de manera abusiva i descarada dels recursos naturals del Sud.