dijous, 23 d’octubre de 2008

La sort de l'Úrsula

Són qüestions com Guantánamo, als Estats Units, d’on si no m’equivoco l’altre dia van sortir alguns presos a qui no s’havia aconseguit imputar cap delicte tot i que duien uns cinc anys allà sense cap dret (en el pitjor sentit de l’expressió), que fan posar els pèls de punta. Ja sabem que d’injustícies i aberracions n’hi ha per tot el món, però que aquests drames es produeixin en països que es passegen pel planeta com a exemples de democràcia i llibertat, envaint i boicotejant comercialment aquells que no els cauen bé, fa vomitar. Una cosa similar passa quan l’estat que té vergonyes per tapar és el nostre, i, com no podia ser d’altra manera, fa bandera de les seves virtuts. Començant pel sistema judicial, corrupte, franquista, i que manté tribunals que recorden a la inquisició regentats pels conservadors escollits de cada partit, i que ara, quan se’ls penalitza per un error comès, se senten ofesos, i fan vaga.
I, com sempre, han de venir de fora per dir com es fan de malament les coses. No estem parlant d’Amnistia Internacional, que cada any rebateja l’estat espanyol com al Saïd de Lost, sinó d’un organisme tan oficialista i defensor dels estats com són les Nacions Unides. I és que avui hem conegut la notícia que diu que el relator especial de l'ONU per als Drets Humans i la Lluita Antiterrorista, Martin Scheinin, ha demanat al govern espanyol que aboleixi el règim d'incomunicació previst en la legislació per als detinguts per terrorisme. I és que som en un estat on es critica Veneçuela per tancar televisions des del govern, però on això també es fa sistemàticament sense que ningú es posi les mans al cap (només cal sentir Martxelo Otamendi). En un estat on les manifestacions neonazis i feixistes del 12 d’octubre estan autoritzades i permeses però un partit polític amb més del 10% dels vots en el seu territori es prohibeix any rere any. On el poder legislatiu i judicial es confonen, i on les sentències judicials són massa vegades una eina més del govern de torn. Tot això ho patim cada dia, però era ahir al vespre, quan parlava amb l’Úrsula, una noia quebequesa que està passant uns dies a Barcelona, quan me n’adonava del nostre drama. Hauríeu d’haver vist la cara que va posar quan li vaig dir que els referèndums d’autodeterminació, o les consultes en aquest sentit (fins i tot les no vinculants) estan prohibides per Espanya, amb el beneplàcit dels dos principals partits de l’Estat. Va ser aleshores quan vaig pensar que tenim mala peça al teler, que Espanya no és el Canadà, i que com diuen a “Stolen Kisses” de D’s C, nosaltres hem de poder tenir la nostra pròpia història, que, no ens enganyem, serà dura i cansada, però que comparar-nos, sempre serà fer-nos mala sang.

Cap comentari: