divendres, 3 d’octubre de 2008

Cançons per plorar

Sovint, quan ens pregunten quina és la nostra cançó preferida, ens és molt difícil d’escollir, perquè cada cançó té un moment... hi ha cançons per despertar-se, cançons per protestar, cançons per ballar, d’altres per cantar, altres per fer escoltar a una persona estimada... i altres per fer un reportatge. Però avui volia parlar de els cançons per plorar. Hi ha dies que el cel s’omple de núvols i ve de gust posar música de plorar. Són cançons que, almenys a mi, i no d’una manera racional, em fan venir ganes de plorar. I no hi ha cosa més gustosa que plorar de gust amb una bona cançó de plorar. Si a més, em puc posar ben aclofada al sofà amb la funda nòrdica tapant-me tota, doncs encara millor. Quan era petita ja em passava. La primera cançó que em feia plorar va ser Puff era un drac màgic... i em consta que no era l’única. De fet, han hagut de passar molts anys –i la versió ska de la cançó que fa la Girasol- per poder sentir el Puff sense que em vinguin ganes de plorar. Després va ser la cançó La Mare, que cantava el Dyango. La tenia a casa en un disc de vinil d’aquells petits, i quan tenia ganes de plorar, només me l’havia de posar a tota castanya, i ja em queien uns llagrimots d’hipopòtam... i després, ja estava. Més tard van ser Pantalons curts i els genolls pelats, Te recuerdo Amanda, o Faig Saber... fins que vaig descobrir la cançó La Tieta, del Serrat. Potser és que em recorda la figura de la tia Carmeta, que amb prou feines vaig poder conèixer, però el fet és que encara avui em posa molt i molt trista. Res, aquí la deixo perquè una bona plorada arregla moltes coses.

2 comentaris:

Dimos El Grec ha dit...

Hola laia!
Everything fine?
You also started blogging,e?
Have a nice start then!!!
I would suggest you to put this translator that arnau has in his blog,so that I can read your posts easily...

Unknown ha dit...

thank you, Dimos, i'll do that! yes, now the blog is began, i've to continue it... i hope i'll be able!