dijous, 16 d’octubre de 2008

Dies allargassats

Gairebé quinze dies sense publicar res!
això de fer un blog és més complicat del que semblava! bé, a veure si recupero la constància... la setmana ha estat plena, i és que tot va començar divendres, un dia del tot atapeït... És ben bé que no hi ha com llevar-se d'hora per treure de la jornada tot el suc... sí, efectivament, era divendres, i, per tant, el color del matí ja era una mica més viu. De totes maneres, posar il·lusió a les coses és la millor recepta perquè resultin il·lusionants! Un fet per mi poc habitual com va ser una compra impulsiva (que al final ha resultat prou encertada) va ser el tret de sortida d'un dia, si més no, diferent.
Bé, anem per les novetats... encara no tinc dorsal, però les noies de la ràdio, des de divendres, ja tenim equip de futbol! Juguem els dimarts al vespre, una manera fantàstica de posar-nos en forma i passar-nos-ho bé un cop per setmana... a veure com ens en sortim, de tot plegat! De moment, el primer partit ja va ser memorable (malgrat les absències de la Maria i meva): 2 a 0... i això que encara no tenim entrenador!!!


Però tornem a divendres... Amb la Maria vam dinar als sofàs, i ja es veia que era un dia diferent perquè enlloc de dos primers, vaig escollir dos segons: espaguetis i mandonguilles. A una perruqueria del barri em van parlar de mascaretes pel cabell (que dic jo, una mascareta no era per la cara???) mentre em donaven un nou aire a la closca, i deprés, vam sopar per menys de 4 euros al barri més car de Barcelona, amb l'Arnau... això sí, asseguts en un banc del parc, i és que... hi ha res més bonic? El dia va recuperar un to romàntic quan me'n vaig adonar que els nostres nens es fan grans, i que fins i tot s'enamoren...i és que tot té la seva part bona!!! Ben bé, si cada dia fos així, la vida seria més divertida, però també més estressant!

1 comentari:

Anònim ha dit...

...s'enamoren, perquè tenen alguna cosa dins del cor que els pot fer despertar la sensibilitat arrelada als humans, i als joves. S'enamoren, perquè, entre d'altres coses, recorden tot de moments en què s'ho passaven bé caminant per la muntanya, mirant les estrelles, cantant cançons, jugant a jocs escrupulosament preparats i revisats, parlant amb els amics.

I llavors, una olor et torna a uns campaments, o una música, o una imatge, campaments que ja no tornaran, sortides que ja han passat, però que estan escrites, sinó en paper, dins nostre, amb un llenguatge tant i tant especial, que només els enamorats podem llegir.

Perquè la feina més maca, és marcar les persones, de tal manera que aquestes, vulguin conservar aquella marca, i recordar-la, pels segles dels segles...

Muà!


lakk.
Salut i Independència!