dijous, 20 de novembre de 2008

Bondat ?

Perfecte, m’estic superant en la meva deixadesa... això d’estar tants dies sense escriure no pot ser. Ahir vaig anar al teatre i em vaig sentir una mica cínica. Vam anar amb el David i la Maria a veure “Bondat”, una obra d’un autor canadenc que parla de la rancúnia després d’uns crims de guerra, de la justícia a posteriori, i per mi fa un lleuger toc d’alerta sobre la memòria històrica. A veure, aquesta és la interpretació que en vaig fer jo, potser influïda per tot el tema del Garzón i les fosses. I no puc estar-hi d’acord. L’obra pretén posar-nos davant d’un presumpte assassí de masses d’algun genocidi que no es concreta, un home que representa que ha perdut el cap per la malaltia d’alzeimer i ja no recorda res del que va fer. I els que l’acusen s’entesten en condemnar-lo malgrat això. El fet que el genocida acabi despertant compassió i això sigui ben vist, per mi no l’eximeix de tot el que ha fet, i menys si del que estem parlant és de la mort de molts innocents, per molt que ho hagi oblidat per culpa d’una malaltia, i això em fa sentir cínica i no gaire compassiva. Ho sento, però per mi una malaltia no pot permetre que quedin sense sentència uns crims com els de genocidi, per fer justícia, i perquè els llibres d’història després recordin que hi va haver una persona dolenta que va acabar amb la vida de gent innocent.

L’obra, però, toca de passada una altra qüestió: la culpabilitat de l’ideòleg. En algun moment es diu que l’home que es vol jutjar va ser, sobretot, un intel·lectual, i això es confon amb “genocida”. Tampoc no hi estic d’acord. Massa vegades veiem que això passa, sobretot al País Basc, però també en altres llocs on a banda de lluita pacífica, hi ha lluita armada. Si tu penses com els que posen bombes, els estàs donant idees, si comparteixes “enemic” amb ells, ets el seu aliat, els dones ànims, informació i els encoratges... si us plau!!! Perdoneu la meva ignorància, però l’altre dia tot just em vaig assabentar que el delicte d’enaltiment del terrorisme, una legislació que aquí molts defensen com si els anés la vida, no existeix en altres països, a Anglaterra, per exemple. I és que per mi és un delicte contradictori amb el dret a la llibertat d’expressió, a banda que és massa subjectiu, segons el meu parer. Que jo sàpiga, les lletres no han matat mai ningú, i si algú després és tan estúpid de fer mal amb l’excusa que hi ha algú que ha escrit ves a saber què, hauríem de prohibir “el jove Werther” perquè la gent s’aniria suïcidant pel carrer, i em sembla que està considerada una gran obra de la literatura universal. Segons què s’escrigui, es pot considerar algú malvat, però per mi, la legislació no hi hauria d’entrar ni sortir. Per cert, espero que ningú no em vingui a buscar per escriure tot això... encara que a vegades sembla que el tribunal de la Inquisició hagi de ressorgir en qualsevol moment... ah, i no ho he dit, però la interpretació dels actors, especialment del protagonista, Òscar Muñoz, genial, per treure’s el barret!!!

4 comentaris:

David Canto ha dit...

Hola, sóc el David que surt al post. O sigui que jo també vaig anar a veure Bondat. Trobo que l'explicació de l'argument està molt bé, però jo diria que l'obra va més enllà del cas en concret. Per a mi parla de la bondat i la maldat que hi ha dins de cada un de nosaltres, de com afrontar situacions límits com la de trobar-te davant un assassí i tenir l'oportunitat de dur a terme la revenja.
I pel que fa a l'autor intel·lectual del qual parla l'obra, considero que sí, que les paraules mai han matat a ningú. Però estendre l'odi i la diferència enlloc del respecte per qui és diferent sí que comporta responsabilitats.
Bé, acabo ja, que entre el post de la Laia i el meu omplirem tres pantalles senceres!

Penkamuska ha dit...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
Penkamuska ha dit...

És un debat interessant i difícil el que ens planteges Laia.

a) Quina és la missió de les penes de presó: la rehabilitació o el càstig?

b) Quins són els límits de la llibertat d'expressió?

Sobre totes dues preguntes s'han escrit llibres sencers (i els que s'escriuran encara).

Per mi a la presó no s'hi busca càstig sinó rehabilitació, i és per això que no val la pena condemnar a una persona que pateix alzeimer i és completament inofensiva. No obstant això, el que seria intolerable és que aquesta persona encara fos senadora vitalicia (veure cas Pinochet).

Pel que fa a la llibertat d'expressió, estic d'acord amb tu que en principi no hi ha d'haver límits. Ara bé, crec que això requereix una maduresa de tots els ciutadans, tant per utilitzar el dret de manera responsable, com per tolerar les idees i opinions contràries.

Per acabar una pregunta. Què en penses de l'Imam que va escriure un llibre de com maltractar les dones sense deixar-ne probes. Ha de ser legal aquest llibre?

Un petonàs,

Arnau

Anònim ha dit...

Sóc bastant determinista, i em costa de acusar algú de ser dolent, com també de ser bo. El que passa és que de vegades m'he d'imaginar que no hi ha determinisme de cap tipus, i llavors sentim com comença a pujar la sang...!

Considero que la presó ha de ser per rehabilitar, un lloc on totes aquestes persones a qui ningú les ha estimat se'ls estimi, se'ls faci petons i se'ls abraci. Per tant, a un centre de rehabilitació hi hauria d'anar tothom sigui ja perillós, o no. Perquè tots hem de morir "rehabilitats", no amb odi al cos, amb confusió.

I sí, dono suport a la idea de que la llibertat d'expressió no ha de tenir límits. Jo haig de tenir dret a pensar que el terrorisme és bo i útil. De fet hi ha molta gent que pensa que tenir un exèrcit és bo i útil. Hi ha gent que pensa que la pena de mort és bona i útil, com hi ha gent que pensa que pegar la seva dona -o home, en molts menys casos- és bo i útil i fins i tot hi ha qui pensa que fer una festa per matar toros i deomstrar la seva virilitat és bo i útil. A cap d'ells ningú els ha posat a la presó. Segueixen allà disfrutant de la seva impunitat.

Bé, llibertat i justícia!


lakk.
Salut i Independència!