dijous, 25 de setembre del 2008

Organyà en perspectiva

Poc ens ho pensàvem fa quinze dies quan encara no havíem començat el curset de barranquisme que el segon cap de setmana d'activitat ens portaria ni més ni menys que a Organyà. I encara menys que la nostra amiga Maria, que fa el curset amb nosaltres, tingués una casa allà i li agradessin aquelles terres gairebé tant, m'atreviria a dir, com a nosaltres. Potser, de fet, hauria de dir com a mi, perquè reconec que el meu idil·li amb l'Alt Urgell és, principalment, meu. I aquí, la capçalera del blog, ja em delata. Bé, el fet és que novament Santa Fe, la botiga d'en Pauet, la Parròquia de les Homilies, Cabó, i aquella distància de Taús que és alhora lluny i a prop... tot plegat, ens acollirà,de nou, aquest cap de setmana.

La primera vegada que hi vam pujar, amb l'Arnau, era una Setmana Santa, i recordo que estrenava les bambes de muntanya que aquesta vegada m'enduc per fer els barrancs. Hi vam arribar amb l'autobús de línia, que semblava que no hi seríem mai, ens vam pelar de fred al càmping, i vam fer dues excursions: a Cabó i a Santa Fe. A Cabó, jo buscava la casa de la famosa "Montserrat de Cabó", la senyora que li va fer de mare a l'àvia, quan es va quedar orfe de pare i mare. I també una ruta que anys més tard he sabut que està molt malmesa, el camí que va de Cabó cap a Taús. No vaig trobar ni una cosa ni l'altra, però mentre menjàvem l'entrepà de dinar, un menut se'ns va acostar, i ens va preguntar d'on érem. En dir-li que de Barcelona, no va dubtar ni un moment, fent-se l'entès "ah, allà on curen les persones!". Va ser l'anècdota de la sortida. Va ser el nostre bateig a l'Alt Urgell, i ja ens va encantar.

Ara fa un any, pel pont de la Mercè del 2007, hi vam fer l'última estada, a Organyà. Era la primera vegada que jo anava a Taús sense la família, buscant la casa de l'avi, "cal mestre de les roques", aquesta vegada, amb cotxe. En la mateixa línia, el càmping va ser substituït per l'alberg, i vam anar a sopar a la Seu, perquè havien tret la pizzeria d'Organyà... quina llàstima! I finalment...la redescoberta de Taús! I quan vam arribar a Noves, que ens pensàvem que ja hi érem! Vam conèixer la llegenda dels minairons, uns éssers fantàstics del Pirineu, a qui, quan apareixen, cal ordenar alguna cosa, per no fer-los enfadar, i finalment vam trobar la casa de l'avi gràcies a l'ajuda d'un veí. El mateix que ens va dir que calia que tornessim en època de bolets, que no ens ho podíem perdre! un altre reclam mes, doncs! I en marxar, com sempre, ganes de tornar-hi.

I ara, un any després, l'Alt Urgell ens espera de nou... aquesta vegada a fer barrancs... i a conèixer la casa de l'àvia de la Maria... que, per tancar el cercle, té una monumental figuera... no mereixia un post, tot plegat?