diumenge, 18 d’abril del 2010

de colombians, alemanys de l'est, iemenites i coreans

Després d'un parell de caps de setmana de mal temps, el núvol de cendra que no deixa acostar-se els avions ens ha portat un sol que espatarra aquests dies a Berlin. Això, combinat amb una agenda social prou intensa fa que no haguem parat.

La Kristine, la professora d'alemany que teníem a l'acadèmia, ha acabat la substitució que feia, i ara tornem a tenir el Thomas. No sé quin dels dos em cau millor, pel que he pogut veure fins ara, n'estic molt contenta de tots dos. El cas és que l'últim dia de la Kristine vam passar tota la segona hora de classe fent un cafè amb tots els del grup, i a banda que ens va fer una mica de ruta pel barri (ens va ensenyar les plaquetes daurades del terra on marca on vivien famílies jueves deportades), també vam quedar per anar, tothom qui volgués de la classe, un dia, a jugar a ping pong a un parc proper.
Així va ser com aquest dimarts ens vam plantar una bona colla de la classe d'alemany, a jugar al parc que hi ha entre Hermann Platz i casa nostra.


Per ordre, i d'esquerra a dreta som: L'Aixam (Iemen), la Moon (Corea), jo, la Maia (Suècia), l'Emine (Turquia), la Kristine (Alemanya, la profe) i Abdullah (Iemen).

Aquest divendres també vam anar a una festa del company de pis de l'Enric, a Friederischain. Quan diem que les distàncies aquí són molt grans vol dir que vam trigar una hora per anar-hi i una altra hora per tornar. Sort que ens ho vam passar molt bé, i el pis és molt xulo.

Avui dissabte ha estat un dia social per naturalesa, tot i que hi ha hagut temps per moltes i diferents activitats.

Al matí, mentre l'Arnau ha anat a córrer per Viktoria parc, he acabat un pastís que tenia a mitges i que ha acabat resultant una mica fracàs. sigui com sigui, és la primera prova amb el meu nou motlle alemany, així que no és més que el primer intent d'assaig error en la pastisseria local. A la tarda hem anat a veure Alícia al país de les meravelles al Sony Center amb els companys de feina de l'Arnau. El fet és que els alemanys són tan xulos que quan veuen una pel·lícula en versió original no hi posen subtítols de cap mena. I com que les meves dots en anglès són mundialment conegudes, no m'he enterat de res de la pel·lícula. Ara, a mi que no m'enganyin, el que parla en Jonny Deep no és anglès, ehhh....

Després de la pel·lícula, la majoria de les parelles han tocat el dos (a gairebé ningú no li ha agradat) però en Marcus i la seva nòvia han dit d'anar a fer una cervesa (en el meu cas una xocolata calenta) i hem acceptat. La veritat és que la conversa ha estat realment interessant (en aquets cas l'anglès sí que m'ha servit per entendre'ns, tot i que hem fet algunes frases amb alemany), ja que en Marcus és de Baviera, i la seva xicota de la part est de Berlin. De fet, ens ha explicat que el seu avi va ser el ministre de treball de l'antiga República Democràtica d'Alemanya, i com va viure ella la caiguda del mur i els anys que van venir després.

Després havíem quedat per anar a sopar amb el Carlos i la Pati, el company de feina de l'Arnau que és colombià, i la seva dona embarassada de vuit mesos. Són un encant, i hem visitat un restaurant tailandès de prop de la penya del Barça que ens ha agradat força. Hem xerrat de telenovel·les veneçolanes, de guerrilles zapatistes i de la cuina del plàtan. M'encanta conèixer gent de llocs tan diferents.

1 comentari:

Yaiza ha dit...

Ostres Laia, quantes coses! ja veig que no pares! ah, i per la pel·lícula no et preocupis... el més maco era el Johny Depp, jeje! :) Un petó! Tchüss!