Festes d'estiu!

Això és un no parar, com que el temps és tan bo, les festes surten com bolets, i els caps de setmana tenim massa oferta, la veritat. L'altre dia era el dia del pare i el Carlos va fer una barbacoa a casa seva, per celebrar que amb la petita Juliana ja té una feina més a la vida. Va estar molt bé perquè hi havia molts amics seus, i vam conèixer molta gent. Els mexicans tenen una capacitat per menjar carn increïble... li diuen "asado" i es jalen uns bistecots, gruixuts, i amb greix i tot, que fa cosa de veure! allà a la barbacoa, no sé quants quilos de carn vam coure, però no en va sobrar gens, jo me'n feia creus!

I la setmana passada, que per cert va començar aquesta onada de calor que estem patint (arribem a 35-37 graus, això és força dur), va ser la festa del carrer principal del nostre barri, a tocar de casa: Bergmann Strasse. Era una mica com la festa major del carrer Rutlla, però a la berlinesa. És a dir, amb música, molt de menjar, i molt de beure. El carrer no és massa llarg, però tot i això hi havia tres escenaris amb música contínuament a partir del migdia. Aquí també van algunes fotografies:

També la setmana passada, l'Anna, la noia del vestit de topos, ens va convidar a sopar a casa a seva per celebrar que la setmana que ve es casa, aquí a Berlin. La veritat és que me'n vaig adonant que a aquesta ciutat tothom té un nivell musical molt alt! Al sopar, un amic xilè es va posar a tocar la guitarra i a cantar, i el colombià l'acompanyava improvisant amb una flauteta. Però és que després l'Anna, que és cantant d'òpera professional, ens va cantar una àrea i la veritat és que feia una impressió...

El sopar va coincidir amb el cap de setmana de Sant Joan i vaig voler provar de fer la meva primera coca. La veritat és que no va quedar tan bona com bonica, però la foto val la pena! I malgrat que la crema era sosseta i la pasta una mica massa densa, la tenir molt d'èxit al sopar. També hi vaig portar alguns donuts que havia fet amb la massa que m'havia sobrat i entre una cosa i l'altra vaig quedar com una autèntica pastissera!! Per compensar tanta dolçor, l'endemà vaig fer un guacamole, que en aquesta ocasió sí que he de dir que em va quedar molt bé, de tant de pressa que ens el vam menjar no vaig tenir temps de fer cap foto!!

Fins aquí la crònica amb apartat culinari inclòs. El proper post el dedicaré a l'excursió que vam fer ahir no gaire lluny d'aquí però que va valer molt la pena. A veure quan descarrego les fotografies!

De núvies i de timos

Aquesta tarda l'he passada fent una activitat molt nova per mi: mirant vestits de núvia a Berlin. Es tracta de la meva amiga Jessica, d'el Salvador, que es casa aquí a Berlin d'aquí a tres mesos, en una data tan assenyalada per nosaltres com l'11 de setembre.

Hi ha algunes coses relacionades amb aquest casament que m'agraden, com per exemple que estic aprenent com es casa la gent en altres països, i això, després del casament de l'Albart a Holanda, comença a fer de mi una experta en casaments exòtics. A més, aquest casament el viuré de prop: la Jessica és una de les meves millors amigues a Berlín i avui hem fet una de les primeres coses que calia: anar a veure vestits. Hi hem anat també amb la Lucía, l'altra amiga argentina, així que ja ens veieu a totes tres voltant per Berlin buscant botigues Pronovias o similars...

Sort que la Jessica és una noia preparada i només sortir de l'acadèmia ja ens ha ensenyat un bonic mapa de la ciutat on havia enganxat gomets amb els llocs on havia vist per internet que hi havia botigues pressumptament interessants. Sense més preàmbuls, doncs, li hem explicat al GPS on volíem anar i de seguida hem trobat el lloc. Per desgràcia, els alemanys tenen horaris de persones normals i tot sovint a les 18h les botigues ja han tancat. Eren les 18.10 i la primera botiga ens ensenyava un bonic aparador i poca cosa més. Vist això hem decidit consultar un altre document de la Jessica (ja he dit que és molt organitzada?) on sortien els horaris de les botigues i ens hem decidit per l'única que tancava a les 20h, a Zoologischer Garten. Ens ha costat una mica trobar-ho, una vegada ja havíem aparcat, però finalment ens hem plantat davant el clàssic lloc on no entraries mai de casualitat: una botiga on venen el vestit més car que et compraràs a la vida i que et posaràs menys. D'allò més evolucionat.

Encara no sé si és perquè el nostre alemany encara no és per tirar coets o perquè ens han vist cara de pobres, però el fet és que ens han fet seure i esperar un quart d'hora com a mínim mirant catàlegs abans que ningú no ens atengués. Ah, i ens han dit que "és clar, com que no havíem demanat hora..." en una botiga!!! La veritat és que no ens ha anat tan malament perquè em sembla que totes tres era la primera vegada que veiem dos vestits de núvia el mateix dia. Tot i això, al final ha vingut una noia dient-nos que ens podia atendre en anglès. Sobretot elles dues, que dominen la llengua, s'han posat molt contentes, però jo ja he vist que l'anglès de la dependenta era pitjor que el meu. La col·lega ens ha començat a ensenyar vestits dels més pomposos i horteres que puguin existir, i nosaltres no paràvem de dir-li que el volíem SENZILL i sense pedres ni ornaments. Si no li hem dit la paraula senzill unes quinze vegades no li hem dit cap. Però la tia o no ho entenia o no ho volia entendre, perquè no ha parat fins que la Jessica se n'ha emprovat tres d'aquests que semblen un arbre de Nadal. A sobre, només tenien talles de vaques suïsses, perquè en cada vestit hi cabien entre dues i tres Jessiques, i és clar, així una no es pot fer a la idea de res, la veritat.

A tot això encara no ens havia dit cap preu, perquè tots aquells vestits valien, segons l'etiqueta, més de mil euros, però com que nosaltres li havíem dit que clarament la Jessica se'n volia gastar molts menys, doncs la paia anava dient que això no era una problema, i que el farien més barat. Total, que després del tercer vestit (no ens havia convençut cap), la Jessica ha tornat a dir que el casament era civil (ja li havia dit almenys dues vegades), i que ella estava buscant una cosa molt més senzilla. I la dona (sorda) va i diu: "Ah, senzill! tinc uns models més senzills a la planta de baix, per casaments no religiosos". Jo de què que caic a terra de la sorpresa. Però la tia era tonta o què??? portàvem uns tres quarts d'hora allà, no teníem ni un preu ni un vestit que ens agradés i ara entenia el bonic significat de la paraula senzill!??

Bé, efectivament a baix hi havia coses força més potables tot i que seguien passant dels 1000 euros, uns 1500, alguns. La Jessica se n'ha emprovat alguns i la veritat és que li quedaven molt bé, però és clar, hem preguntat novament pel preu. La tia ha dit que l'important era que ens decidíssim, perquè una vegada decidides, ja arreglarien el preu, que podria quedar per 800 o així. Aleshores jo m'he dit: a veure, i què li passarà al vestit quan valgui 800 euros enlloc de 1500? i li he preguntat en alemany (en aquest moment ja ens havíem adonat que l'anglès no ens portaria enlloc). Ella primer no m'ha entès ( o ho ha fet veure) i després ha dit que el vestit era exactament el mateix. I jo li he dit, però aleshores perquè el rebaixes a la meitat? i atenció la resposta: diu: "perquè la núvia somrigui quan el porti". Jo he pensat que per un moment devia fer menys d'un metre d'alt i li estava demanant un palote, perquè mai no m'havien donat una resposta tan poc seriosa. No sabia si riure o plorar. I ha dit que havia de consultar el preu final amb el seu cap, però que per això no ens preocupéssim (ah, i que tots els "arreglos" estaven inclosos en el preu final).

Hem tornat a dalt, i en un bonic paper ens ha apuntat el teòric preu real (que ara sorprenentment eren 1070 euros, o així) i el preu a què ens el deixava, 700 euros. I ha tornat a dir això del somriure!!!! l'hagués matada! I el millor de tot és que quan la Jessica va i diu que s'ho volia pensar, a la tia li ha canviat la cara, i ha posat un munt de problemes: que ho havia de decidir abans de demà, que només els en quedava un, i mil coses més que no hem entès. Bé, si ens ha tornat a dir això del somriure, que estava tan rebaixat, que arreglar-lo estava inclòs, i que sobretot la Jessica li donés el nom i el número de telèfon. Brutal. Com pot ser que per gastar-te 700 euracos en un vestit que et posaràs un dia et timin, t'estressin i et facin decidir al moment?Pobra tia, no haurà cobrat una merda perquè segur que anava a comissió. Ara, o la gent que compra vestits de núvia en llocs així és curta de gambals, o els alemanys es pensen que perquè no som alemanyes som tontes, o senzillament hem ensopegat els reis de l'estafa de la ciutat. Demà segon capítol, abans d'un bonic sopar de sushi amb uns amics alemanys, una bona manera d'oblidar-me de puntetes, palabres d'honor i blanc ivori...

L'estiu va arribant a Berlín!!!

És un cirerer! l'arbre que fa mesos que veiem evolucionar mentre pugem els quatre pisos de l'escala ens ha sorprès aquesta setmana amb unes precioses cireres!!! llàstima que és tan gran que encara no he trobat cap lloc des d'on es puguin agafar! Ja em vaig posar molt contenta el dia que vaig veure el cirerer florit (tot i que encara no sabia que era un cirerer) i ara amb les cireres... per fi ha arribat un estiu normal!!

Després d'uns dies a Barcelona per al casament de la Jèssica i el Santi (on ens ho vam passar molt bé) i per veure família i amics (tot i que és clar, no hi va haver temps per tot!) ja tornem a ser a la nostra casa berlinesa, i ara sí que sembla que el temps s'està comportant... el sol treu el cap més d'un dia a la setmana i la temperatura és agradable i tot!

El cap de setmana passat vam anar a passar-lo a Poznan, una de les ciutats poloneses que cau més a prop de Berlin, a casa de la Casia, una amiga de l'Enric que ens va deixar dormir a casa seva. La ciutat té un centre molt bonic, i com a punt a favor cal dir que encara és més barata que Berlin.

També vam sortir al vespre, i l'endemà la Casia ens va fer un plat típic polonès, els "pierogi", una mena de raviolis farcits de patata, formatge o carn. La veritat és que eren molt bons.

El viatge ens va sortir força bé de preu, perquè hi vam anar amb un cotxe llogat i com que érem cinc vam repartir les despeses. Això sí, me'n vaig adonar de l'alemany que ja sé quan vaig arribar a Polònia i, és clar, no entenia res de res. Una altra conclusió va ser que les carreteres poloneses encara han d'evolucionar molt per ser com les alemanyes... per fer menys de 300 quilòmetres vam trigar unes quatre hores... i és que passada la frontera, la carretera només té un carril per banda... lamentable!

Aquí, és clar, també ha començat el mundial, i això de no tenir cap equip amb qui anar comença a ser un rotllo... m'agrada Alemanya, no vull que Espanya guanyi i poca cosa més... potser Argentina... no sé... ja començo estar tipa de veure partits que no em diuen res. Pagaria diners per poder tenir la selecció catalana per aquí donant patades a la pilota... però què hi farem!

Aquests dies m'he dedicat una mica a la cuina, l'altre dia vaig fer el meu primer gaspatxo, que va tenir força èxit a casa del Pablo, on vam anar a sopar catalans, argentins, andalusos, alemanys i costa riquenys. Teníem previst anar al cinema a la fresca després, però el sopar es va allargar i la veritat és que suposo que hi haurà més ocasions per al cinema a la fresca! Total, que avui he tornat a fer gaspatxo, però també crema de carbassa, i amb l'Arnau hem fet un wok xulíssim per dinar! Vaaa, que he penjat algunes fotos!