Al camp de concentració de Miranda de Duero

Quan a l’escola estudiàvem història (poc) i estudiàvem la guerra civil, mai no ens van explicar que es tractava de la història dels nostres avis i àvies, de gent viva a qui podíem anar a preguntar com havia estat. Absurdament, em sembla, vam estudiar la Guerra Civil a través dels llibres, com van avançar els fronts, com es va sublevar Franco al Marroc, la retirada dels soldats republicans cap a França... i prou. Potser el meu és un cas aïllat però, per què ningú no em va dir que els meus avis eren entre aquella gent? Per què m’ho van explicar de tal manera que mai no vaig pensar que a les fotografies del llibre de text hi pogués ser el meu avi? Per què en aquell moment, quan encara la gent gran de casa era viva, no em van dir que ells m’ho podien explicar millor que el llibre? Em fa l’efecte que la memòria històrica és un concepte bonic, però que hi ha molta gent que ha volgut esborrar la història de la seva memòria, perquè és massa dolorós, recordar segons què, i no els culpo. Tot i això em sembla que cal mirar de fer l’esforç, perquè un record explicat de viva veu, una història explicada per un avi té molta més força que no pas una lliçó d’un llibre, o fins i tot que una pel·lícula basada en fets reals. També és veritat que potser un protagonista de la història (en la seva mesura) com ho va ser l’avi, no va pensar mai que la seva néta ja estudiaria això als llibres, i que ho veuria lluny i amb perspectiva. De qui és la culpa de tot plegat, no ho sé, però ara me n’adono que m’hauria agradat fer més preguntes a l’avi, per saber més coses de la República, de la guerra, del Camp de Concentració de Miranda de Duero.

Per sort, però, hi va haver algú que sí que ho va explicar, potser a través de notes, o perquè algú va ser més curiós i li va preguntar, i gràcies a internet tenim testimonis ben reals que expliquen la seva memòria històrica. És l'exemple del Diari de Guerra d'en Domènech Piqué. No són la història de l’avi, ni les seves cartes, i surt en cap fotografia, però segur que no hi ha tanta diferència. Hauria pogut ser ell. Gràcies, en tot cas, als qui publiquen aquestes històries que ens ajuden a conèixer millor el que no hem estat a temps a preguntar als nostres avis.