L'olor del forn de matinada

He sentit moltes vegades viatgers que, en evocar les seves descobertes, ressalten les olors dels indrets que han conegut, i també he llegit en diverses ocasions que l'olfacte és el sentit que ens desperta més records. I és que m'atreviria a dir que hi ha olors que ens transporten directament a un lloc, en un moment determinat. No és en va, doncs, que avui dediqui el post a l'olor de forn de matinada.

És, repeteixo, tota una experiència moure's pel món quan tothom dorm a la ciutat. En un dels carrers més transitats del barri (per no dir el que més), ja fa dues nits que em sorprèn una rata creuant just abans que hi passi jo. No puc evitar somriure quan penso en la cara que faria la gentada que rebossa aquesta rambla cada tarda si veiessin el mateix rosegador, creuar el carrer, pel mateix lloc, només algunes hores abans. Però bé, al que anava. Cada nit, quan arribo a casa, hi ha una olor que em recorda que ja sóc a prop. Només em falten un parell de cantonades i podré aparcar la bici. És l'olor del forn de pa que inunda, m'atreviria a dir, 500 metres a la rodona. És aquell perfum intens, que no és de pa, perquè el pa, quan el comprem, no fa aquesta olor, és en canvi, l'olor de forn de matinada.
Suposo que hi ha alguna cosa de solidaritat obrera, de pensar que hi ha algú que no només també està despert, sinó que també està treballant, però quan passo just per davant de la finestra, en el punt de més intensitat, inspiro fort com si em pogués omplir d'aquella olor que encara no sé ben bé de què és.



L'olor de forn de matinada ja l'havia sentida moltes altres vegades. De fet, encara ara, quan la sento cada nit, em vénen al cap les nits d'estiu quan passàvem, poca o molta estona, per l'obrador de Can Compte, fos a les primeres hores de la nit, abans d'anar a dormir, o bé quan havíem tornat d'alguna festa major per esmorzar coca de sucre i la segona fornada encara no estava a punt, i per això encara es podia sentir l'olor. Però també era l'olor de l'altre forn que hi havia prop de casa. Hi passàvem quan encara tornava a casa a peu, festius i feiners, tot l'estiu, fos l'hora que fos, però sempre de matinada. M'acompanyaven a casa els de la colla, perquè mai m'ha fet gràcia tornar sola. Gairebé sempre ens quedàvem xerrant força estona al portal, i l'olor del forn de dues cantonades enllà encara es podia sentir.

L'olor de forn de matinada també em recorda el pastisser de les llumetes de Barcelona. Me'l va ensenyar la Marta, i la veritat és que a mi em va tenir poc per clienta, però sempre vaig trobar el sistema molt original. Si l'home treballava, per què no podíem beneficiar-nos-en els joves que tornàvem de festa? només calia estar pendent que les llumetes de l'aparador estiguessin enceses, i teníem esmorzar calent. I tot plegat, perfumat amb l'olor de forn de matinada. Impagable.

M'agradaria pensar que malgrat les grans superfícies, els forns de pa no desapareixeran, però sobretot, la seva olor de matinada. I si no, sempre ens quedaran records ben perfumats.