Qui la mel meneja, los dits se n'unta

No és la primera ni l'última vegada (em temo) que en Zapatero i les seves decisions em fan aixecar el cul de la cadira, però és que és una darrera l'altra. No sé, sincerament, què tenen els andalusos, si és el salero o la labia, o senzillament la gran sort que no et tinguin mania, però per mi que amb això del finançament pretenen que ens emprenyem amb els nostres veïns de la península. M'és força igual el número de polítics del PSC o del PSOEA que posin a cada govern de Madrid, ja que tots actuen igual, i si no podia veure la Maleni, era per quaranta raons abans del fet que fos (o que sigui) andalusa. Pobres andalusos, com si en fossin responsables.
Però el que no es pot fer , i aquesta és la raó del meu post, si es valora una mica la política i la democràcia, és, com diu la saviesa popular, ser jutge i part a la vegada. Si seria impensable posar l'acusat en un jurat popular, o bé fer participar l'alumne en una reunió de la seva avaluació, o bé que l'àrbitre d'un partit de futbol fos l'entrenaor d'un dels dos equips, per què posen de ministre de "relacions amb les Comunitats Autònomes" un home que fa 19 anys que és presient d'una d'aquestes comunitats?
En castellà ho expliciten més, encara: "quien parte i reparte, se lleva la mejor parte". I en una cita universal, que no sé de qui és, es resumeix així "ningú no pot ser jutge en causa pròpia".

En català, el món dels refranys i frases fetes també ens recorda com d'inapropiat és l'assumpte d'en Chaves al capdavant dels assumptes amb les Comunitats Autònomes:
Diu la llei de l’embut, "l’ample per a mi, l’estret per a tu", però també hem sentit sempre que "Qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli a on vol" , o el que es diria dir el fins ara president andalús si sabés català: "Si vols peix, vés-hi tu mateix", "si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit" o bé "Poc guanya qui fila, però menys guanya qui mira". Haurem de regalar un refranyer als polítics catalans.

I és que està comprovat després de segles d'existència humana: "Qui la mel meneja los dits se n’unta".

Tot i que amb el tema del finançament, potser si haguéssim fet cas del refranyer popular, ja hauríem de saber a què ens ateníem des de fa temps: "De diners i de bondat, la meitat de la meitat".

Només hem d'esperar, ara, que Chaves no obeeixi també a aquestes dites, que farien d'ell una persona perversa i imparcial... segur que els refranys es referien a gent molt més malvada... "Lo que no es cou per a tu dixa-ho cremar" o bé "Més val verd per a mi que madur per als atres". Que Déu hi faci més que nosaltres!

(la vinyeta l'he treta d'aquí)