/BOTASIO/

L'Aniol té 4 anys i mig i avui ha escrit la seva primera paraula més enllà del seu nom, i ho ha fet per iniciativa pròpia.

Anàvem amb cotxe tornant de l'assaig de ball de gitanes, i l'Aniol ha dit que quan arribéssim a casa volia un paper en blanc perquè volia escriure. Pel camí anava preguntant alguna lletra que no recordava: "com és la /T/?", ha demanat.

En arribar a casa ha dit que necessitava un paper en blanc i unes tisores, i li he donat mentre la seva germana es banyava. Així estarà entretingut una estona, he pensat jo. Ha vingut al cap d'una estona amb un paper retallat on hi posava "/POTASO/". Li he dit que hi deia "POTASSÓ" perquè m'havia preguntat si la /o/ de camió i la /o/ d'Aniol eren la mateixa, i li havia dit que sí. M'ha dit que s'havia equivocat i hi ha afegit la "i". M'ha corregit: "potassió" ha llegit ell. Li he demanat si volia dir "votació" i m'ha dit que sí, i li he explicat la diferència entre la "/b/" i la "/p/".

Després de felicitar-lo per haver escrit tot sol la primera paraula, i haver-ne escollit una de tan difícil m'he quedat pensant una estona. Com se li deu haver acudit? he pensat jo. No és una paraula habitual a casa, i encara menys amb ell.

Al cap d'una estona li he anat a demanar per què havia triat aquella paraula i no em sabia respondre. Per entendre bé la seva edat i el seu punt maduratiu només un exemple. M'ha dit: "això és una endevinalla molt difícil". Li he preguntat si coneixia la paraula i m'ha dit que sí. Però què vol dir? li he dit. "Doncs votar" m'ha respost. "I què és votar?" li he repreguntat. I no deia res. I li he dit, però tu ho has vist alguna vegada? i m'ha dit que sí, que ens havia vist a nosaltres. Que era quan posàvem un paper amb un sí o amb un no. I li he dit "a una capsa?" i m'ha dit "no, a una urna". I sense jo dir res més, han vingut les preguntes: "mama, però els policies vestits de negre per què volien les urnes?" "per què volien agafar-les sense permís?". Li he dit que tot això com ho sabia, m'ha dit que una vegada havia vist a la tele un senyor a una finestra amb un micròfon avisant que venien els policies dolents, i que la gent no els donés les urnes.

Ha passat un any i aquest és el seu record d'uns fets que hem mirat d'evitar-los, amb respostes a l'alçada de la seva edat a les preguntes que plantegen. I malgrat tot, aquest és el seu context per a la paraula "

votació".

Quan érem cultes...

Aquí podeu veure el vídeo complet, que no té pèrdua!

 Com que els de Salvados han oblidat passar per Llinars en el seu recompte, aquí vénen quatre detalls... i aprofitant l'avinentesa, s'obren les apostes per saber quant acabarà costant l'obra arquitectònica que ha de posar Llinars al mapa... El gran auditori de Llinars del Vallès. Hem vist que les obres similars que s'han fet per tot arreu, com a mínim han doblat els pressupostos inicials. En una època com l'actual això anirà de perles! Sembla que la infraestructura està pressupostada en 3M d'euros (5.706.528,30 euros, si comptem tot el macrocomplex) dels quals un milió el paga la Generalitat i la Diputació n'aportarà 405.000. En total, seguint els càlculs del programa toca a... 600€ per habitant?

L'important no és, com s´ha argumentat sovint, d'on sortiran els diners, sinó si ha de ser aquesta la prioritat de despesa del municipi, i si aquests recursos no tindrien un millor destí. Però està clar que això és el que ha volgut el poble de Llinars. Així que més que mai hem de dir que tenim el que ens mereixem.

El més interessant, però, no deixa de ser que ja hem començat a veure les conseqüències d'aquest faraonisme de nous rics. No sé què en pensen tots els arquitectes catalans i fins i tot llinassencs que estan a l'atur que anem donant tals quantitats de diners als nostres amics portuguesos, però sí que sabem ja que a Llinars alguns comerços que donaven vida a diferents famílies del poble han hagut de tancar davant de l'aparició del Mercadona, que és clar, dóna per contra, tanta feina als nostres conciutadans. Però prenguin seient, amics, que això no ha fet més que començar!

Els llocs de Jo Confesso

No faré aquí una altra ressenya del Jo Confesso, perquè se n'han fet moltes i molt millors de la que jo podria fer. Només diré que si bé és veritat que es tracta d'una novela complexa i que demana força concentració, vull animar a tots aquells que pensen que és massa complicada, a llegir-la. Sóc molt profana en música clàssica i encara més (si es pot) en filosofia, dos temes principals de la novel·la.
Però avui en dia, en l'era del coneixement i les noves tecnologies, el que fa Jo Confesso és fer venir ganes al lector de saber més sobre els personatges i conceptes de què es parla. Per tant, reivindico també la novela com un alicient per aprendre i saber més.

M'he animat a escriure el post després que fa un parell de setmanes Jaume Cabré va ser a Berlín i vaig poder confirmar com n'és de seguit aquest autor aquí, a Alemanya. L'acte es feia a la llibreria més important de la ciutat, la Dussmann, en una sala en què tranquil·lament hi cabien un centenar de persones. Doncs quina va ser la meva sorpresa quan vaig arribar quan faltaven uns cinc minuts per començar i ja hi havia cua a fora. Com no podia ser d'altra manera, tractant-se d'aquest país, ens van dir que no podíem entrar fins que no sortís algú. La gent que s'esperava per entrar, enlloc de girar cua i entornar-se'n cap a casa, va decidir esperar i van decidir escoltar la lectura des de fora, sense amb prou feines veure en Cabré. En definitiva, una expectació que a Barcelona hagués aconseguit només algú com, per exemple, en Pep Guardiola. Però era Jaume Cabré, un escriptor, que a  més a més, parlava en una llengua com el català, que, evidentment, cap dels presents no entenia. Sort de la traductora.

Seguint amb les repercussions de l'obra de Cabré a Alemanya, recomano l'article al Periódico de Catalunya de l'Agustí López, diputat pirinenc al Parlament de Catalunya, on explica com el nou president de l'Eurocambra és un admirador de Cabré, i això l'ha fet conèixer la cultura catalana, i com a través de la literatura, de la bona literatura, es pot fomentar l'economia d'un país com el nostre. I és que jo també tinc ganes ara d'anar d'excursió al monestir de Santa Maria del Burgal. Però com dèiem, són moltes les descobertes que us animo a fer arran del Jo Confesso.

Ara, doncs, us proposo un recorregut d'enllaços per tots aquells a qui, com a mi, Cabré us ve gran, i us falten referents per entendre la novela en tota la seva magnitud. Però com dic, jo, fent aquest camí, he après molt. Abans que res, però, hem de posar banda sonora a aquesta excursió. Jo m'he deixat ajudar pel post de Joan Josep Isern, Totxanes, totxos i maons, en què ens trasllada una llista elaborada pel mateix Jaume Cabré de les músiques de la novela. Som-hi doncs.

Primer voldria enllaçar aquí un fantàstic quadre que he trobat per internet (malauradament no sé qui l'ha fet) amb la història del Vial. I aquí n'hi ha un altre de la relació dels personatges.

Santa Maria del Burgal

Començant per Santa Maria del Burgal, aquí en teniu informació. Jo, és clar, no sabia ni que existia. Per anar-hi, quí hi ha el Google Maps. I aquí, com fer l'excursió des d'Escaló.

Història del Vial

Però el veritable protagonista de la novela, al meu parer, és el violí, el Vial. Així que comencem a introduir-nos en el món de la lutieria o la violeria. Si voleu visitar un lutier de Barcelona, podeu anar a veure en Josep Carbonell, o senzillament visitar la seva pàgina web, però ell fa els violins amb un arbre diferent del nostre. Ell fa servir fals plàtans, un arbre molt similar. Pel que fa al Vial, la seva fusta és d'erable, un arbre de la família dels aurons, que aquí podeu veure entre els seus familiars i aprendre a distingir-lo. Recordem que en la nostra novel·la, l'Erable, és l'arbre que donarà la fusta a en Joachiam de Pardàc i que després servirà a Lorenzo Storioni per fer el Vial.

Prop de Cremona, s XII i XIII

Segurament com a mi us ha encuriosit on es parla una llengua prou desconeguda que té paraules com Pardàc, Mureda o noms com Joachiam o Santa Maria dal Ciüf. Doncs bé, es tracta de la zona de Trento, pertanyent a l'actual Itàlia. Pardàc, Moena... són pobles d'aquesta zona propera a la frontera austríaca on encara es parla ladí, una llengua de la família retoromànica dins de les llengües romàniques, pròpia de la nació ladina. Aquí podeu veure un document que parla (en ladí) de les festes tradicionals i on es veu que el 15 d'agost celebren la festa de la Mare de Déu de Ciüf (de les flors).

Pel que fa al tema dels boscos de Panaveggio, en Josep Gordi Serrat ho ha explicat millor que jo al seu blog, on trobareu més informació. Per si us agafen ganes de visitar-lo, us deixo l'enllaç de l'actual Parc Natural, on a més, fan tallers per ressaltar l'estret lligam d'aquell ecosistema amb la fabricació de violins.

I em falta buscar més informació de la part eslovena i sèrbia de la història, durant la segona guerra mundial, però això ho faré un altre dia, que aquest post s'està fent molt llarg.

i ara que vénen eleccions...

Si hi ha gent que ho sap dir tan bé... només cal posar-los un altaveu a davant, no?

Davant d’unes noves eleccions a les Corts Generals

El proper 20 de novembre la ciutadania ha estat novament cridada a les urnes. Com ja és habitual en cada convocatòria electoral, les comissions de Justícia i Pau a Catalunya volen oferir, des de la seva perspectiva del pensament social de l’Església, algunes breus reflexions.

1. Ens trobem davant d’un escenari altament complex i preocupant, marcat per una crisi econòmica i financera greu, de durada i evolució incerta, que ha posat en qüestió alguns aspectes essencials del nostre model social i polític, tant a escala nacional com internacional. Per això, més que mai fem una crida a la participació ciutadana en aquestes eleccions, exercint el dret de sufragi,  formant-se una opinió personal crítica, raonada i independent sobre les diferents opcions polítiques i prenent part activa en el diàleg democràtic, tant abans com després de les eleccions. Paral·lelament, cal exigir, un cop més, als futurs responsables polítics i en general als professionals de la política, un esforç suplementari perdignificar i prestigiar l’activitat política com a servei al bé comú, que inclogui una major exigència de transparència, absoluta determinació per eradicar tota mena de corrupció i estricte rendiment de comptes davant la ciutadania.

2. És evident que la principal preocupació ha de ser la superació de la crisi econòmica i la reducció de l’elevada taxa d’atur que patim. Qualsevol estratègia política que s’adopti haurà de tenir en compte la necessitat de corregir en profunditat les causes que han portat a l’actual crisi. Més que mai, cal abordar una revisió global el model econòmic vigent, a fi de sotmetre’l criteris ètics, prevenir crisis futures, atendre veritablement les necessitats de totes les persones, abandonar l’obsessió pel consumisme i el creixement il·limitat a qualsevol preu, donar un major suport a l’economia productiva i a les iniciatives d’economia social, promoure una distribució global més equitativa de la riquesa, fer compatible el desenvolupament amb el medi ambient i afavorir mecanismes de governabilitat econòmica mundial.

3. Creiem que cal operar una profunda reforma del sistema financer mundial, principal causant de la crisi. Les finances globals, afavorides per la manca de regles i controls i impulsades per les noves tecnologies, han oblidat les seves funcions de suport a l’economia real, expandint-se fins a nivells absolutament excessius, promovent l’especulació massiva, l’endeutament insostenible, la inestabilitat de les economies de molts països, l’enriquiment injust d’uns pocs, el frau fiscal i l’encariment dels preus de bens bàsics com els aliments o l’habitatge. És l’hora d’establir una intervenció profunda en aquests mercats, amb mecanismes de control internacional, noves regles de transparència i prudència sobre tots els actors financers, mesures per frenar l’especulació i eliminar paradisos fiscals, impostos internacionals sobre els moviments especulatius per tal d’obtenir fons per al desenvolupament dels països més pobres, etc. Així mateix resulta imprescindible avançar cap a una cultura de major responsabilitat per part dels estalviadors i de suport a les iniciatives de banca ètica.

4. Més enllà de polítiques econòmiques concretes, cal que es tingui sempre com a horitzó la consolidació de l’Estat del benestar, conquesta absolutament irrenunciable, així com la millora de les polítiques socials, per tal de garantir universalment una educació i una sanitat de qualitat, habitatge digne, ocupació laboral estable, pensions suficients i un ingrés de subsistència per a tothom, així com avançar cap a l’eradicació de la pobresa i l’exclusió social, que afecta ja a més del 20% de la població, tot això sense reduir el nostre compromís amb el desenvolupament dels països més pobres. En cas que s’aposti per reduir el dèficit públic, caldrà fer-ho retallant l’excessiva despesa militar, lluitant més decididament contra el frau fiscal i exigint una major contribució fiscal de les rendes més altes i dels grans capitals.

5.  Considerem del tot necessària una política més exigent per a la protecció dels drets humans en tots els àmbits on són vulnerats (tràfic de persones, discriminacions i explotació laboral dels immigrats, violència de gènere, maltractaments policials i penitenciaris, dificultats d’accés a un habitatge, etc). Cal també, en aquest moments de crisi, evitar el creixement de brots racistes i xenòfobs, l’ús partidista del fet migratori i les polítiques que comportin un tractament utilitarista dels immigrants o basat exclusivament ens els interessos d’un país. Reclamem una política d’immigració que tingui com a veritable prioritat el respecte dels drets humans de tothom i la promoció de la convivència, la integració i la cohesió social.

6. Un cop més, volem subratllar la necessitat que de desenvolupar una aposta ferma en favor de la cultura de la pau. Això exigeix iniciar el camí del desarmament, amb la reducció de la despesa i els efectius militars, la limitació de la fabricació i les exportacions d’armes i aturar projectes que poden promoure la cursa d’armaments, com ara l’anunciada instal·lació d’un escut antimíssils a Rota (Cadis), que poden promoure la cursa d’armaments. També és necessari una major implicació espanyola en la resolució de conflictes armats i revisar les intervencions militars a l’exterior (Afganistan i Líbia), generadores de conflictes sovint superiors als que es pretén resoldre. Cal també apostar decididament per l’educació per la pau, establint-la com una matèria transversal en el sistema educatiu.

7. Finalment, fem una crida als nous poders que sorgeixin de les urnes a afrontar decididament una qüestió encara pendent: l’establiment d’unes relacions polítiques i econòmiques més justes i equitatives entre les diferents nacions que integren l’estat espanyol, en el ple respecte i protecció activa de les seves llengües i cultures, i sota el principi irrenunciable del dret a la lliure determinació dels pobles. L’abandonament de la violència terrorista per part ETA obre un nou escenari que afavoreix la resolució d’aquestes qüestions.

Comissions i associacions Justícia i Pau a Catalunya

Barcelona, 15 de novembre de 2011

Xocolata desfeta amb melindros pel malaltó

Avui ha estat festiu a Alemanya, celebràvem la reunificació. Alhora ha estat, segurament, un dels darrers dies de bon temps, ja que la cosa s'acaba i el llarg hivern s'acosta... tot i que aquest any ens està donant uns dies més de propina de bon temps... espero que després no se'ls cobri amb un fred més allargassat del compte.... 

Però l'Arnau ha agafat febre i no hem pogut sortir a gaudir de l'excursió que teníem preparada... se sentia tan malament, el pobre, i a sobre s'ha trobat una mica xafadot tot el dia, que he decidit fer un berenar xulo per animar-lo...

Mentre ell s'escoltava el discurs del Jonqueres al Congrés d'ERC d'aquest cap de setmana (jo l'he pescat perquè amb el míting tan cridaner que va fer... ) m'he tancat a la cuina a fer xocolata desfeta. Llàstima que en aquest país molta heisse schokolade però de xocolata desfeta res, per això no venen d'aquells polvos màgics que el meu pare preparava cada diumenge de bon dematí, que et llevaves amb una gana, perquè tota la casa feia olor de xocolata... mmmm! Total, que he hagut de recórrer a la recepta tradicional, que us poso per si un dia us trobeu en aquesta situació. Per sort, jo tenia tots els ingredients, però reconec que no és fàcil... d'alguna cosa ha de servir estar tot el dia fent pastissets ;)

El segon problema de la tarda ha estat que com que avui és l'últim dia d'un pont de tres dies, ni avui ni ahir no hem pogut anar a comprar i al migdia ja anàvem escassos de pa. Quin sentit té fer xocolata desfeta si no tenim res per a sucar-hi? però com que ja estava enfrescada en l'empresa, he pensat que no venia d'aquí i m'he decidit a fer melindros. No n'havia fet mai, però la veritat és que al final el resultat ha estat esplèndid i força fàcil, gràcies al que he trobat per internet. Aquí us deixo les receptes de tot plegat.

Xocolata desfeta a la manera tradicional


Ingredients:


- 100 gr de cacau en pols (comerç just, ja sabeu)
- 200 gr de sucre
- 8 gr de fècula de blat de moro 
- 1/2 litre de llet


Procediment:


Abans que res piquem el sucre per fer-ne sucre glaç, que es barrejarà millor amb la resta d'ingredients.

Ara barregem els ingredients secs: cacau, sucre i fècula, ben remenats. Afegim una quarta part de la llet, o sigui més o menys mig got. Ho barregem bé perquè quedi una massa ben espessa.

Posem la resta de la llet al foc, a bullir, però vigilant que no s'enganxi al cul del pot. Quan bulli hi tirem la massa de xocolata i l'anem barrejant amb la llet bullint de manera que vagi fent una massa uniforme. Quan torni a arrencar el bull ho afluixem, però ja va bé que es vagi coent una mica. Aquí podem afegir una mica més de llet si veiem que queda massa espès, però vaja, això ja és al gust de cadascú. Amb aquesta recepta queda força gust de cacau, si us agrada més dolç, només és qüestió de posar-hi més sucre.

Melindros per sucar a la xocolata


Ingredients:

- 2 ous
- 70 gr de sucre
- 60 gr de farina
- 20 gr de sucre


Procediment:

Separem els rovells de les clares, i batem els rovells amb 50 gr de sucre. Si pot ser amb la batedora mescladora, millor, perquè la idea és que quedi més aviat blanquinós (el màxim possible). Ens ho facilitarà el fet de fer-ho al bany maria. Al menys jo ho he fet i ha anat bé. Un cop barrejat, hi afegim la farina.

Ara podem posar ja el forn a preescalfar a 190º.

D'altra banda, muntem les clares a punt de neu i en acabat hi afegim el sucre que ens quedava i ho tornem a muntar una mica més.

Ho barregem tot mirant que no es desmuntin les clares, i per anar bé ho posem tot en una mànega de pastisser (em temo que això no és imprescindible).

La qüestió és empaperar la safata del forn amb paper i directament posar-hi la massa amb formes de melindro. La cosa no creixerà per tant, hem de posar directament la forma de melindro que tots coneixem. No ho feu massa prim perquè si no, queda sec, i el melindro ha de quedar esponjós de dintre.

Batem els 20 gr de sucre que teníem a banda per fer-ne sucre glaç, i l'espolsem per damunt dels melindros. La primera vegada, la massa absorbirà part del sucre, per tant, millor fer-hi una segona passada. Ara ja ho podem enfornar, uns 10 minuts i llestos. En el meu cas he vist que em quedaven més torrats de sota que de sobre, per tant, quan faltaven un parell de minuts he pujat la safata un nivell. 



En tot cas, després d'aquest berenar, l'Arnau diu que es troba molt millor!

Donuts de xocolata

Després que la meva amiga Pop Corn Girl (@palomitera), que ha estrenat tweeter gastronòmic (@BonaVivant), m'ho hagi demanat, és el moment de penjar la recepta dels meus donuts de xocolata. La primera vegada que els vaig fer no la vaig voler penjar, perquè encara volia millorar la idea, però després de tan de temps, la veritat és que la cosa tampoc no ha canviat gaire, més aviat em sembla que sóc jo que m'he acostumat a apreciar els donuts així, ben espessos, i no especialment dolços. Sí que és veritat que el problema de la dolçor té molt senzilla solució, una mica més de sucre, i avall. Som-hi, doncs:

Ingredients:

- 300 gr de farina de força (a Alemanya agafo la 550 mínim, a Barcelona se'n troba a molts forns i al Carrefour)

- 200 gr de farina normal

- uns 80 gr de sucre

- uns 20 gr de llevat de forner (fresc o del sec deshidratat però de pastisseria, no Royal) *

- 1 ou

- un petricó de llet (un quart de litre, un got ple). Si pot ser que no sigui de nevera, pel llevat.

- un pols de sal

- un raig d'oli d'oliva

- gairebé mig litre d'oli de girasol (per fregir)

 a més a més, quan en tinc, hi poso:

- un sobret de sucre de vainilla

- mitja cullerada de canyella

* El tema del llevat és important. És a dir, no serveix el llevat químic tipus Royal. Per qui per, a més de obeir, necessiti entendre les coses, aquí un extensíssim article sobre les diferències entre tots els tipus de llevat. També hi trobareu les equivalències entre els diferents tipus, pot ser de molta utilitat.

Procediment:

Primer barregem tots els ingredients secs: les dues farines, el sucre, el llevat (si és sec) i la sal. Si en farem servir, la canyella i la vainilla. Hi afegim l'ou i la llet. Si el llevat és fresc, jo el barrejo amb una punta de llet, perquè quedi un líquid espès i el tiro en aquest moment. 

Hi afegim el raig d'oli i barregem bé, i amassem la massa una bona estona. Si un cop ben amassat ens queda massa espès o massa líquid, rectificar de farina o de llet, però tampoc no ve tan d'aquí, seguir amassant fins allò que diuen, que no s'enganxi a les mans (per arribar aquí a mi a vegades em cal afegir una mica de farina), i que quedi una mica elàstic. 

Fer una bola i deixar reposar mínim una hora, ideal que dobli el volum, tapat amb un drap. Gairebé que com més estona, millor. 

Ara hem d'estirar la massa sobre la taula, més o menys amb un dit de gruixudesa, i anar tallant com es pugui la forma dels donuts. Jo no tinc cap material exprés, per això normalment ho tallo amb la forma d'un got i després faig el forat al mig. Penseu que això ha de tornar a créixer per tant si no són gaire grans, millor. Quan talleu la massa us heu de fixar que per dins ja fa la figura de massa més esponjosa, no tan densa com quan l'estàvem treballant abans. 

Quan tinguem els donuts fets els hem de tornar a deixar reposar en un lloc una mica separats els uns dels altres, perquè tornin a créixer una horeta més. Tornem-los a tapar.

Mentre els donuts creixen podem aprofitar per preparar la cobertura de xocolata. Jo sempre faig la mateixa quantitat de mantega que de xocolata (de cobertura) i queda molt bé. Amb uns 150 gr de cada cosa per aquesta mida de donuts n'hi hauria d'haver prou. Pel que fa a la xocolata, jo estic molt sensibilitzada amb què ha de ser de comerç just, ja que és un dels productes que més consumim del Sud, i per tant amb què som més responsables i podem influir més en la situació de productor. No costa res comprar xocolata de comerç just i fer una beguda de menys el proper dia que sortim de nit. Doncs això, 100 gr de xoco i 100 de mantega al bany maria, i ho tindrem a punt per banyar els donuts.

 Ara ja podem preparar l'oli abundant per fregir-los (jo ho faig amb oli de girasol). És important que hi hagi al pot / paella tres o quatre dits d'oli perquè el donut pugui flotar i no ens quedi greixós. Quan tinguem l'oli ben calent ja hi podem anar posant els donuts. Ha de ser un vist i no vist, perquè es couen de seguida, i perquè si no vigileu, us quedaran de seguida torrats de fora. Quan veieu que comencen a agafar color per les dues bandes (els heu de girar) ja els podeu treure i posar en paper secant.

Ara ja els podem banyar amb la xocolata que hem fet al bany maria, tant per un cantó com pels dos, com preferiu. Quan tot plegat estigui una mica més fred, posem els donuts a la nevera perquè la xocolata prengui, i quan els treiem a taula, seran tot un èxit! També els podeu decorar amb sucre glacé, tot i que a mi, això no m'acaba de convèncer. Apa, bon profit!

Amb la xocolata de cobertura de sobra, jo aprofito per esmorzar l'endemà un parell de peces de fruita en plan fondue de xocolata, per compensar i fer una mica de salut ;)

Estiu alemanyo català

L'única explicació possible per justificar el silenci estival és que a Berlín cal aprofitar molt el temps de solet... és cert que els últims mesos hem anat una mica amunt i avall, per tant, amb la idea de reconciliar-me amb el blog, penjo aquí quatre fotografies que donin una mica de testimoni de l'època del sol, a Alemanya i a Catalunya, i fem "borrón y cuenta nueva". Aquesta és l'excursió que vam fer a Grünewald, el parc que hi a l'extrem oest de Berlín, i on hi ha un fantàstic llac per banyar-se, el Teuffelsee. Molt recomanable.

    

 

Una altra sortida interessant va ser a Magdeburg... a l'estiu hi ha un vol molt barat de Ryanair des d'aquesta ciutat a Girona. Des de Berlín, amb l'opció de compartir bitllet de tren, el trajecte fins a Magdeburg surt per uns 10€, i un parell d'hores en total. Allà cal agafar un autobús de Ryanair una mitja horeta fins l'aeroport. Però més enllà de com surt de bé el trajecte, val la pena fer una ullada a la ciutat, típica ciutat de l'est del país, amb el centre històric destruït per fer grans avingudes, poc explotat pel turisme, però bonic de veure.

  

  

 

Una altra sortida al llac va ser a l'Schlachtensee, un dels millors llacs per banyar-se els dies de més calor, i de molt bon accés amb transport públic, s'hi arriba caminant amb menys de 5 minuts des de la mateixa estació d'S-bahn.

  

Ja en terres peninsulars, vam aprofitar per passar un parell de dies a Benasque, quan l'Arnau hi tenia el congrés al Centre de ciències, i només puc dir que vaig quedar amb ganes de tornar-hi!

  
  

I finalment, una excursioneta pel Montnegre, que cal aprofitar que tenim muntanyetes a prop de casa...

  

  

També hi va haver temps per a una sortida familiar d'alçada! a recuperar arrels familiars a Taús, a l'Alt Urgell, i reviure en directe la foto de capçalera del blog... i aquesta vegada, amb visita guiada!

  

  

Moviment del 15 de maig: Tants caps tants barrets

Després d'uns dies de visites em connecto a internet i me n'adono que m'he perdut força coses. Es veu que grups nombrosos de joves sobretot a Espanya però també a Catalunya s'han liat la manta al cap i ha sortit a acampar a les places de les ciutats per dir que estan indignats. I pel que he llegit fins ara, estan d'acord en poca cosa més. I he decidit que havia de formar-me una opinió sobre el tema. Per desgràcia la cosa no ha estat tan fàcil com semblava al començament, i he hagut de fer una ullada una mica més llarga al tema per saber si hi estic o no d'acord, perquè costa trobar un lema senzill que uneixi tota aquesta gent.

De la mateixa manera, se m'han acudit moltes coses per dir, i volia fer-ho en un "estat de facebook", però diu que només s'accepten 420 caràcters, la qual cosa m'és totalment insuficient. Així que em sembla que faré un post. Som-hi doncs!

Per començar em semblen un grup de gent força heterogènia... no dic els acampanys, perquè sembla que controlen força, però hi ha "suporters" internautes que em reenvien lemes de l'acampada que no havia vist mai interessats pel món que els envolta, per la política o per les polítiques que es fan al nostre entorn. No passa res, més val tard que mai, però em sembla estrany.

Llegeixo el manifest i veig que les mesures que es proposen (canviar l' "obsolet i antinatural sistema econòmic vigent" i fer que la felicitat de les persones prengui el lloc a l'enriquiment d'uns quants en l'objectiu central de la societat, per dir només dos exemples) ja responen a propostes concretes d'alguns partits polítics, que, paradoxalment, són força o molt minoritaris. Tot i això, llegeixo a Twitter que havent preguntat a 17 persones de l'acampada de Barcelona, només 5 havien anat a votar. Ja n'estic una mica tipa de gent que vol canviar el món de boquilla.

Més incidència a Madrid que a Barcelona
Me n'adono que la protesta de un marcat accent espanyol. Té sentit que sigui així, al meu parer, perquè en el context espanyol hi ha més bipolaritat política i és cert que no hi ha grans partits amb propostes realment d'esquerres (que és la tendència política que traspuen les protestes, malgrat que alguns dels manifestants (!!) asseguren que les reivindicacions no són ni d'esquerres ni de dretes). Tinc la sensació que a Catalunya qui ja creia abans en aquestes reivindicacions ja podia votar opcions que les defensaven. Confirma la meva tesi el fet que segons els indicis la "indignació" és més gran a Madrid que a Barcelona, i dins de Catalunya, la participació a les eleccions d'avui (podríem dir que potser fruit de les notícies dels indignats) és arreu del país igual que fa quatre anys excepte a les poblacions de l'àrea metropolitana més influïdes per la immigració espanyola.

Cobertura dels mitjans i simpatia de l'opinió pública
Sap greu que els mitjans espanyols i internacions estiguin fent una cobertura tan bèstia de les acampades, i en canvi encara és hora que parlin de la manifestació independentista que va tenir lloc a Barcelona el 10 de Juliol passat i en què van assistir 1,5 Milions de persones. M'agradaria veure si són tants els actuals manifestants.  De la mateixa manera, és força trist veure els polítics a última hora de campanya electoral barallar-se per mirar de captar aquest vot indignat assegurant que ells estan tan a favor de la lliure expressió de la gent. Més llastimós és veure com malgrat la prohibició de la junta electoral (prohibició que em sembla estúpida), la conselleria de l'interior capitanejada pel senyor Felip Puig no desallotja els manifestants. No cal dir que si això hagués passat fa només alguns mesos, el titular hauria estat "Saura desafia la llei negant-se a desallotjar els seus amics antisistema".

Tants caps tants barrets
Em fa por que sigui massa fàcil posar-se d'acord pel que fa a en contra de què s'està però molt més difícil saber què es vol. És evident que una queixa té molta més força quan s'és capaç d'articular una alternativa, però em fa la sensació que a través d'assemblees a la plaça catalunya o tothom dóna la seva opinió de com hauria de ser el món, no és la millor manera de construir un programa de propostes que abarquin totes les esferes de la política. He escoltat el Míting de l'Arcadi Oliveres a la plaça catalunya, i hi estic plenament d'acord. Els que no sé si hi estan d'acord són els que acampen. No sabia que hi havia tants decreixentistes a Catalunya! però si és així, jo, encantada de la vida, eh!

Així, potser és una sensació innexacta, però hi ha coses que em fan pensar que potser hi ha massa gent que té ganes de queixar-se perquè no té feina, però culpen els polítics d'una deriva que tots hem col·laborat a permetre. Cadascú espera una cosa diferent del canvi que demanen. El problema, però, segueix sent el de sempre, i m'hi incloc: la coherència: qui d'aquests no té comptes als bancs? qui no defrauda a hisenda? qui consumeix responsablement? qui vota a les eleccions les opcions pacifistes? qui està disposat a viure amb menys, a consumir menys? qui s'implica socialment per millorar el seu voltant, sovint a canvi de res? no sé si tots. Potser el dia que això passi, serà més eficaç que no pas acampar. Ara, tant de bo m'equivoqui i això vulgui dir alguna cosa més.

Girl's Day a Alemanya

Hi ha moltes coses del sistema educatiu alemany que considero millorables, però això mereixerà un altre post en algun moment. Avui volia parlar del Girl's Day, el dia del futur de les nenes, a Alemanya.

 Cada quart dijous d'abril, les nenes alemanyes que encara són a l'escola tenen l'oportunitat de visitar un ambient laboral, o d'un centre superior d'ensenyament on el percentatge femení és escàs. Sobretot departaments tècnics d'empreses, centres de recerca, laboratoris, en què bàsicament hi treballen homes. Això permet que tinguin una primera impressió de feines de les quals potser no els arriben massa experiències en femení, i que per tant podrien descartar per manca d'exemples en què es puguin veure reflectides.

Estic convençuda que això és una mesura barata i molt eficient per mirar d'aconseguir la igualtat en el mercat laboral, però també una igualtat en l'imaginari col·lectiu que encara preveu certes feines per homes i altres per a dones.

En la mateixa línia, però en aquest cas per primer any, el 2011 el dia de les nenes ha tingut el seu equivalent en masculí. Igual de greu que el fet que hi hagi poques dones en certes feines considero que alguns oficis pràcticament no comptin amb homes. Per primer any, aquest ha estat el girl's & boy's day, de manera, que els nens també han visitat infermeries d'hospitals, llars d'infants o geladeries.

L'experiència sembla que sol ser positiva perquè tothom en canta les excel·lències. Serà qüestió, com sempre, d'importar allò que més ens agrada de cada lloc.

Gofres berlineses

Després d'aproximadament un any puc fer una petita guia de bones cafeteries de Berlín on es poden menjar gofres. No és fàcil desafiar les calories que la gofra aporta al meu cos esvèltic, però tot sigui en pro del més estricte sentit periodístic de cronista gastronòmica. Un sacrifici, però, que costa molt menys de fer a ple hivern, quan qualsevol excusa és bona per entrar a un d'aquests magnífics cafès i posar-se fins al cul de xocolata amb ben pocs remordiments. Comencem, doncs.






Schönes Café (Dieffenbachstr. 54)


Com el seu nom indica, és un lloc preciós, a la barriada de Grafe Kiez, una de les parts més cuques de Kreuzberg, entre la frontera amb Neukölln i el Landwehrkanal. És molt petit però bufó, i a banda de gofres molt bones, també tenen una pila de varietats de Heisse Schokolade i sucs, així que no hi ha excusa. Ah, i els pastissos també són d'allò més variats, fins i tot, si algun client té una recepta de pastís que no té temps, ganes, o valor, de provar de fer, els la pot portar i ells s'encarreguen de preparar-lo!

Cassonade (Oranienstr. 199)


Sense moure'ns de Kreuzberg, però aquesta vegada a la seva part més "turística", trobem el Cassonade. És també un establiment molt petit, portat per una noia belga. Així, a banda de dos tipus de gofres, les típiques quadrades i les que m'agraden a mi, amb forma de flor, també s'hi poden trobar creps.

Glücklich am Park (Kastanienallee, 54)

Per alguna raó que desconec els locals de gofres estan condemnats a ser petits com una puça. Aquest no és una excepció. El trobarem una bonica cantonada de Prenzlauerberg, al començament de Kastanienallee. També hi fan gelats molt bons, i és el primer lloc on vaig tastar el famós Ovomaltine, un "cacaolat" alemany (de fet, suís) que porta més malta que xocolata, i recorda les farinetes dels nens petits, però que a mi m'agrada molt. Com a curiositat, i encara no he esbrinat el perquè, a aquesta cafeteria també hi venen roba de segona mà, és a dir que és mig botiga de roba, mig cafeteria. Ah, i les gofres són les més grans que he tastat a Berlín.

Eiscafé Schmidt (Knesebeckstr. 27)

El barri de Charlotemburg es caracteritza per ser a l'oest de la ciutat. Això vol dir dues coses: una, que em cau més lluny de casa, i la segona, que és normalment més car. De totes maneres, aquest cafè és a tocar de Savignyplatz, una de les zones més maques, per no dir la més maca, de l'antic oest. L'Eiscafé Schmidt tanca a les 7 de la tarda, però a partir de les 6 ja no hi ha ningú, i les cambreres comencen a recollir. Per contra, el diumenge al matí hi ha força ambient. Això sí, majoritàriament dones grans. A la cafeteria hi ha una carta d'esmorzars complertíssima i les parets estan folrades de llibres, cosa que li dóna un aire intel·lectual molt interessant. Si a la fotografia diu "direkt im Centrum" és perquè les generacions d'abans de la caiguda del mur, encara veuen Savigny Platz com el centre de la ciutat per bé que actualment, el centre cau bastant lluny d'aquesta zona.

Fläming Herzen (paradeta mòbil, però dissabtes al matí a Chamissoplatz)

Herzen és "cors" i fläming es refereix a una regió al sud de Berlín, així que hem de suposar que la propietària d'aquesta carreta de gofres prové d'aquesta zona. El que encara no he pogut aclarir si aquest nom "fläming" té alguna cosa a veure amb els flamencs belgues. Segons la viquipèdia francesa sí, però no sé si refiar-me'n gaire  d'aquests, quan parlen de cultures que no són la seva, hehe. El cas és que aquesta caseta mòbil l'he vist molts dissabtes al matí al mercat ecològic de Chamissoplatz, un mercat molt recomanable, per cert, i que cau molt a prop de casa.

Aquests són els llocs que més m'han agradat on he tastat gofres a Berlín, però penso seguir la tasca per tal de completar la investigació. Després de tot plegat, només una observació... per què no donen ganivets quan se serveix la gofra?? trobo que és molt incòmode haver-la de tallar només amb la cullereta i la forquilla. Que se l'apuntin, aquesta.