De les galetes de xocolata i de facebook...

Només un parell de coses ràpides, i lligades amb pinces... després de l'èxit de les galetes de xocolata que vaig fer divendres i dissabte, que va tenir fins i tot repercussions facebookianes, postejo la recepta per a qui li faci mandra fer un google, i després adjunto un retrat de facebook que ni pintat.

La recepta de les galetes la trobo per internet, i la recopio aquí amb la meva adaptació:

Ingredients:
* 150 grams de xocolata negra (una taula)
* 300 grams de farina
* 1 ou
* 100 grams de mantega
* 110 grams de sucre o sucre moreno
* 100 grams de nous
* 1 cullerada de llevat

Preparació:
1. S’estova la mantega
2. Es barreja la mantega amb el sucre
3. S’hi afegeix l’ou, la farina i el llevat
4. Es tallen la xocolata i les nous a trossets petits i es barreja amb la pasta.
5. Es fan boletes i es col·loquen a la safata del forn
6. Es cou al forn a 120 una mijta hora, depenent de com es vulguin de cruixents.



i aquí l'article que he trobat a través d'en Pere Quintana sobre el facebook, aparegut a Vilaweb. No té pèrdua.

La nit

Ja fa dies que tenia pensat fer un post per descriure les particularitats del paisatge nocturn que aquests meus horaris dels darrers mesos m'han fet descobrir, ja que mai abans havia tingut l'oportunitat de conèixer la ciutat en hores tan intempestives, i em sembla que val la pena. Tot i això, avui una curiositat m'ha ajudat a decidir-me. No he entès què fa oberta una fruiteria del carrer Laforja a dos quarts de quatre de la matinada. No hi ha cap hora millor per fer la càrrega i descàrrega de la mercaderia?? Després de fer-me la pregunta he considerat que segurament aquelles persones que descarregaven plàtans i tomàquets, tenien molt més en comú amb mi del que jo a primera vista podia pensar: formàvem part del reduidíssim grup de persones que a aquella hora, podíem caminar damunt d'una línia recta. Així que he confiat en la seva sobrietat i he pensat que les seves raons devien tenir. Però ja m'havia decidit a fer el post, així que penso parlar igualment de la pintoresca visió que el meu trajecte en bicicleta m'ofereix a les nits.
D'entrada és clau ressaltar que el paisatge varia en un 200% segons el dia de la setmana en què ens trobem. Bàsicament, es poden fer dos grups: per un cantó dilluns, dimarts i dimecres, i per l'altre dijous i divendres. El primer grup de dies ofereix una imatge de la ciutat adormida, buida i desolada. En tot el recorregut puc trobar un o dos cotxes a tot estirar, i la majoria són taxis buits a la recerca d'algun despistat que hagi perdut el rellotge. Pel que fa als dijous i divendres, els carrers s'omplen de gent com si fos plena tarda. D'una gent, però, una mica particular. En detallaré algunes característiques:

-Us n'haureu adonat, com jo, que normalment la gent, de dia, circula sola, en parella, o en petits grups. Doncs bé, els dijous, i especialment els divendres de matinada, els carrers s'omplen de gent distribuïda en grups a la manera "viatge de final de curs". És a dir, entre 10 i 20 persones que van xerrant i que paren cada 2 minuts per decidir per on s'ha de tirar.

- Una altra caracaterística d'aquesta gent és que obliden que normalment, els vianants van per la borera, i els vehicles amb rodes per la calçada. Això, i la imprudència que acompanya la dosi d'alcohol en sang, fa que esquivar-los es converteixi en una autèntica cursa d'obstacles.

- La gent que passeja pels carrers aquests dies de matinada, a més, té la particularitat de fer com si no hagués vist mai una bicicleta. Saluden, comenten la jugada, i fins i tot troben divertit mirar de fer-te parar com si realment hi hagués alguna possibilitat que continuessis la festa amb ells.



En definitiva, ja sabem què fa la gent amb un parell de copes... paren un ciclista per preguntar-li per un bar que es a la cantonada, caminen amb màniga curta quan el termòmetre marca 6 graus... i no tenen cap pressa per anar a dormir.

Hi ha però, altres coses que m'ha fet veure la nit,i que m'ha generat moltes preguntes:

- si el metro cada dia obre a la mateixa hora, per què hi ha gent que sempre espera 10 minuts davant la porta fins que obren? insomni?

- per què el vigilant d'un pàrquing dorm davant del televisor encès cada nit? no seria millor dormir de dia, o si realment no hi ha feina, tancar el pàrquing durant la nit?

-per què hi ha carrers com el d'Astúries que sempre reguen de nit i no ho fan amb cap altre carrer de la zona?

- per què cada divendres el mateix paquistanès m'ofereix cervesa quan passo amb la bicicleta i no se n'adona que si els últims 6 divendres no n'he volgut aquest no serà diferent?

- per què la gent continua bevent si l'alcohol porta adolescents a seure plorant al mig de la calçada del lateral de la diagonal setmana sí, setmana també?

- per què les noies que de dia van amb abric per què estem a 10 graus, de nit van amb tirants i estem a 5?

Bé, suposo que la cosa no és tan excepcional, però jo, a aquella hora, tornant de treballar, m`ho miro des d'un angle particular. Un angle que em fa trobar-ho, en certa mesura, divertit.

Les marques blanques de Bonpreu, una petita decepció

L'etiquetatge en català ja fa temps que és una quimera, i així trobar un producte etiquetat en la nostra llengua és més aviat una cosa curiosa o anecdòtica. Malgrat tot, quan vaig veure que el súper que teníem més a prop de la nostra nova casa era el Bonpreu, me'n vaig alegrar. Es tracta d'una empresa que em fa l'efecte de tenir una mica de consciència, si més no, lingüística. Ja n'havia sentit a parlar, la Plataforma per la Llengua els ha reconegut el mèrit en diverses ocasions, i només cal fer una ullada a la xarxa per veure com es destaca aquesta militància hestòica. I la veritat és que no vaig trigar gaire a confirmar-ho: no només la comunicació amb la clientela és sempre en català (tant pel que fa als dependents i dependentes com a la correspondència), sinó que a més a més, tots els productes de marca blanca estan etiquetats exclusivament en català. Em sembla que no m'equivoco gaire si dic que és un cas gairebé únic al mercat. Una altra virtut, al meu entendre, de la seva política empresarial, és la consciència ecològica: des de ja fa temps descompten el preu d'una bossa de plàstic del total si no en fas servir, i a més venen capses de cartró per endur-se les compres. També s'hi troben productes de comerç just i carn ecològica, coses totes dues que em sorprenen gratament i em fan estar contenta de comprar en aquest establiment.



Dit això, aquest matí sentia curiositat per saber quines empreses s'amaguen darrera les marques blanques (que utilitzem força a casa) de Bonpreu. Gràcies al blog de l'espai internet del Telenotícies de TV3, al qual estic subscrita i que trobo força interessant, he consultat la web de l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició que permet desemmascarar els productes "sense marca" dels súpers. He agafat de mostra 5 productes que tenia a la cuina, i he anat fent les comprovacions. Quina decepció, però, quan he constatat que dels 5 productes, només un el gestionava una empresa catalana. Es tracta d'un parell de bistecs envasats (que vam comprar abans de la remesa de carn ecològica de Cal Martí que per cert recomano) i que tenia al congelador. I més encara, es tracta, en realitat, de carn holandesa, de vedells holandesos, nascuts, crescuts i sacrificats a Holanda. Les altres marques, totes espanyoles. No hi tinc res en contra, de comprar productes a Espanya, però preferiria donar negoci a empreses catalanes, posats a triar. El brou el fan a Burgos, la farina de galeta a Urretxu, al País Basc, la llet, a Valladolid i el cacau en pols a Toledo.
Potser d'aquests productes no en fan, a Catalunya, o als Païos Catalans, però per una mera raó de proximitat, de despesa energètica... cal anar buscar tot això tan lluny? Bé, clarament no deixaré de comprar productes Bonpreu per això, però si a algú li interessa la meva opinió, com a clienta preferiria donar diners a empreses catalanes i no malgastar energia en portar els aliments de tan lluny. Senzillament, perquè no cal.

Al camp de concentració de Miranda de Duero

Quan a l’escola estudiàvem història (poc) i estudiàvem la guerra civil, mai no ens van explicar que es tractava de la història dels nostres avis i àvies, de gent viva a qui podíem anar a preguntar com havia estat. Absurdament, em sembla, vam estudiar la Guerra Civil a través dels llibres, com van avançar els fronts, com es va sublevar Franco al Marroc, la retirada dels soldats republicans cap a França... i prou. Potser el meu és un cas aïllat però, per què ningú no em va dir que els meus avis eren entre aquella gent? Per què m’ho van explicar de tal manera que mai no vaig pensar que a les fotografies del llibre de text hi pogués ser el meu avi? Per què en aquell moment, quan encara la gent gran de casa era viva, no em van dir que ells m’ho podien explicar millor que el llibre? Em fa l’efecte que la memòria històrica és un concepte bonic, però que hi ha molta gent que ha volgut esborrar la història de la seva memòria, perquè és massa dolorós, recordar segons què, i no els culpo. Tot i això em sembla que cal mirar de fer l’esforç, perquè un record explicat de viva veu, una història explicada per un avi té molta més força que no pas una lliçó d’un llibre, o fins i tot que una pel·lícula basada en fets reals. També és veritat que potser un protagonista de la història (en la seva mesura) com ho va ser l’avi, no va pensar mai que la seva néta ja estudiaria això als llibres, i que ho veuria lluny i amb perspectiva. De qui és la culpa de tot plegat, no ho sé, però ara me n’adono que m’hauria agradat fer més preguntes a l’avi, per saber més coses de la República, de la guerra, del Camp de Concentració de Miranda de Duero.

Per sort, però, hi va haver algú que sí que ho va explicar, potser a través de notes, o perquè algú va ser més curiós i li va preguntar, i gràcies a internet tenim testimonis ben reals que expliquen la seva memòria històrica. És l'exemple del Diari de Guerra d'en Domènech Piqué. No són la història de l’avi, ni les seves cartes, i surt en cap fotografia, però segur que no hi ha tanta diferència. Hauria pogut ser ell. Gràcies, en tot cas, als qui publiquen aquestes històries que ens ajuden a conèixer millor el que no hem estat a temps a preguntar als nostres avis.

Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs

Sempre he pensat que el dia que en una campanya electoral el lema d'un partit sigui "des d'aquest país no s'exportarà ni una arma més", "treurem l'exèrcit i dedicarem tots aquests diners a la sanitat i l'educació" o bé quan es deixi de fer servir la investigació com a pretext per desenvolupar noves i més potents màquines de matar, començarem a anar bé.
A tot això, i sense fer soroll, hi ha un centre depenent de Justícia i Pau, el Centre d'Estudis per la Pau J M Delàs, que treballa de manera constant, però al meu parer rigorosa, per denunciar tot el que no es fa bé en materia de desarmament, al nostre país i a nivell mundial.
M'agrada seguir-los la pista, i aquí deixo un dels seus articles recents, perquè a vegades, podem fer més del que ens pensem:


APPLUS: Bush, Bin Laden i altres

Autor: Centre Delàs
9 de gener del 2009

Carlyle Group de la que són accionistes les families Bush i Bin Laden, és una corporació nordamericana de capital risc dedicada a les inversions ha adquirit l'empresa catalana APPLUS de certificacions i encarregada de la revisió de ITV del parc automovilístic de Catalunya.L'empresa de certificacions Applus, ostenta el 50% (en el passat fou el 83%), de la gestió dels serveis d'estacions de la ITV que revisen el parc d’automòbils de Catalunya. La ITV era un servei públic d'inspecció tècnica privatitzat a mans d’Applus. Aquesta empresa de la qual eren propietàries Aigües de Barcelona/La Caixa (53,1%), Unió Fenosa (25%) i Caja Madrid (21,9%) va ser adquirida l'estiu passat per la corporació de capital risc Carlyle Group amb seu als Estats Units. Entre els principals accionistes d'aquesta corporació es troben alguns coneguts polítics i homes de negocis: George Bush pare, la família Bin Laden, James Baker (exsecretari d'estat dels EUA), John Major (exprimer ministre de Gran Bretanya), Frak Carlucci (exdirector de la CIA i exsecretari de Defensa dels EUA) i el conegut especulador financer George Soros. Mentre la direcció de l'empresa recau sobre altre conegut, Olivier Sarkozi, germà de l'actual president de França.

Carlyle és una corporació que gestiona fons per valor de 81.000 milions de dòlars en 47 fons d'inversió diferents. Entre les seves activitats figuren, com a tantes altres empreses similars de capital risc, buscar empreses que ofereixen garanties de guanys ràpids, i les que travessen crisis per a sanejar-les i després vendre-les. També inverteixen en fons d'inversió molt especulatius, amb el que obtenen ràpids beneficis per als seus inversors., Carlyle Group té, entre altres activitats, fortes inversions en empreses petroleres, però les més cridaneres són les seves inversions en indústries militars dels EUA, tal com Landmark, Indigo i Unit Defence.

El més sorprenent de l'operació d'adquisició de Applus per part de Carlyle, és que ha estat realitzada mitjançant la utilització dels actius de la mateixa Applus per finançar la seva adquisició. Així, del valor de la compra de 1.485 milions d'euros, Carlyle només ha desemborsat 400 milions d'euros, mentre la resta de 1.085 milions ha estat finançat mitjançant un crèdit sindicat de La Caixa, Caixa de Catalunya i Caja Madrid.

El Govern de la Generalitat de Catalunya ha aprovat l'operació sense moltes objeccions i s'ha limitat a exigir que un 25% del capital social continuï en mans catalanes. Així, Caixa de Catalunya, Caixa Sabadell, Caixa Manresa, Caixa Tarragona, Caixa Terrassa i el RACC seran els nous socis de l'accionista majoritari Carlyle, que tindrà el 75% restant.

A partir d'ara la ciutadania de Catalunya quan dugui el seu cotxe a revisar a una estació de la ITV, ha de saber que està lliurant dividends a les famílies Bin Laden, Bush i altres coneguts benefactors de les guerres preventives portades a terme a l’Afganistan i a l'Iraq.

De coses injustificables i d'una mica més d'amor

Aquest 2009 no comença gens bé a la Franja de Gaza. Quan un poble es pensa que té, de manera natural, o divina, més drets que els altres, fàcilment pot pensar que, com que té raó, les vides dels altres valen menys que les dels seus, i que, per tant, qualsevol cosa que faci per aconseguir un objectiu, per ells, legítim, està justificada. Davant d'aquest conflicte sovint em pregunten, aleshores tot es redueix al nombre de morts? doncs no ho sé, però en tot cas, una escala de 10 a 1 és prou gràfica com per veure que la desproporció és exagerada. Si un adult pega a un nen, tothom hi està en contra, si ETA mata a civils tothom hi està en contra, si un home pega la seva dona, tothom hi està en contra, però si els israelians es carreguen desenes de nens i nenes cada setmana, s'entén com una resposta militar d'un país civilitzat? doncs jo dec ser molt burra, perquè no ho entenc. I la resposta "és un conflicte molt complexe" la puc subscriure, però continuo pensant el mateix. M'és igual que tot sigui una provocació de Hammàs, que hi hagi eleccions Israelianes o que els jueus hagin estat un poble maltractat al llarg de la història. M'és igual. Aquests nens i nenes no en tenen cap culpa. A ells, els poso aquestes cançons, perquè si al món, la gent s'estimés més, no passarien aquestes coses. Perquè els catalans tampoc tenim estat, i també ens ha maltractat la història, i no anem matant espanyols, i menys civils, i menys nens i nenes. Que com diria aquell... " és que és es colmo!"

New York, New York...

Ja és aquí el Nadal i la cursa desenfrenada per arribar al dia 25 amb la feina feta i els compromissos coberts. Regals comprats, sopars fets, casa endreçada, felicitatcions enviades (?!!?!) i amics de sopars de Nadal saludats. En resum, ni un minut de descans. Però bé, ara sí que puc penjar les fotos de Nova York. Dades pràctiques? recomanació de l'alberg del barri de Chelsea (Chelsea Star Hostel), a la cantonada de la 8a avinguda amb 30th street. Molt cèntric i net. 25 dòlars per nit i per persona, en habitacions de 10.

Coses a destacar? no m'estranya que els obesos en aquest país siguin més que al nostre. Els hàbits de menjar són estranys (molt menjar i molt poc sa). Fortes olors que conviden a menjar qualsevol cosa a qualsevol moment...


El noi que venia pins de l'Obama i no semblava un il·lustre universitari, i en canvi ens va parlar de Zapatero i d'Aznar d'una manera sorprenentment. Algú sap qui és l'actual governador de Nova York? i el seu antecessor?
El bar musical Fat Cat, on l'oci es deslliga de l'alcohol, i en canvi a les taules es juga a escacs i a l'Escrable fins les tantes de la matinada. Música en directe, taules de ping pong i futbolín hi fan la resta.


China Town... fins i tot el McDonald's i els bancs tenen els seus subtítols en xinès! però els problemes dels nordamericans acabats d'arribar amb l'anglès no es redueixen a aquests... les mexicanes encarregades de la neteja de l'alberg no entenien l'encarregat quan els deia per on calia començar a netejar...



La seguretat de l'aeroport... quina exageració... m'agradaria saber si hi ha algú que a les preguntes estúpides respon "sí, vinc a matar americans", "no, els bitllets no els he pagat, els he robat" o bé "sí, vinc per quedar-me de manera il·legal". Cal fer una entrevista amb preguntes de les quals ja es coneix la resposta? Quina pèrdua de temps!

I bé, tantes coses més que segur que tots els que hi han estat han detectat, però que, a mi, m'han sorprès, però m'ha encantat de conèixer-les!