Sant Jordi a Berlin, o l'arribada del sol!

Sí, sí, el Sant Jordi més diferent de la meva vida ha estat a Berlin, i va ser un dia també, molt bonic!

Abans, però, deixeu-me que pengi quatre fotos de l'altra setmana: Diumenge al matí vam anar al Flohmarkt de Mauerpark una altra vegada i per fi vam trobar una bicicleta per mi! Hi vam anar amb la Jèssica, la meva companya de l'acadèmia que és del Salvador. A diferència de diumenge passat, el mercat estava més que farcit de gent, i costava moltíssim moure's per les paradetes.

El fet és que aquest diumenge vam gaudir d'un dia d'allò més clar i, després de Mauerpark, vam aprofitar per acabar de passar-lo a Görlitzer Park amb el grup d'espanyols. Vam prendre el sol, i fins i tot alguns es van cremar una mica. Després vam fer un gelat, i el passeig de tornada a casa amb la bicicleta pel canal, també va ser impagable. Us deixo amb les fotografies.

Ara sí, divendres passat també vam poder celebrar la Diada de Sant Jordi aquí a Berlín. A la tarda vam ser a una parada organitzada pel Casal Català de Berlín, davant de la llibreria més gran de Berlin, la Dussman, on l'Arnau em va regalar la meva rosa. Després, en Lluís Llach feia un recital de poesia i, és clar, no hi podíem faltar. Finalment, vam poder gaudir d'un concert de rumba per part de Gertrudis... el que em va agradar més va ser poder passejar la rosa tot el dia com si fos a Barcelona!

Després de Sant Jordi, dissabte, vam celebrar l'aniversari de l'Aritz i el Miguel amb una barbacoa a Görlitzer Park. Vam tenir molta sort amb el bon dia que va fer, i la veritat és que és increïble la quantitat de gent que es va reunir al voltant d'una graella tan petita. Mireu les fotos!

I això és tot per aquesta setmana... però dissabte és l'1 de Maig, que aquí se celebra com enlloc, o sigui que passaré alguna crònica... si no em trenquen cap os, és clar!!!

de colombians, alemanys de l'est, iemenites i coreans

Després d'un parell de caps de setmana de mal temps, el núvol de cendra que no deixa acostar-se els avions ens ha portat un sol que espatarra aquests dies a Berlin. Això, combinat amb una agenda social prou intensa fa que no haguem parat.

La Kristine, la professora d'alemany que teníem a l'acadèmia, ha acabat la substitució que feia, i ara tornem a tenir el Thomas. No sé quin dels dos em cau millor, pel que he pogut veure fins ara, n'estic molt contenta de tots dos. El cas és que l'últim dia de la Kristine vam passar tota la segona hora de classe fent un cafè amb tots els del grup, i a banda que ens va fer una mica de ruta pel barri (ens va ensenyar les plaquetes daurades del terra on marca on vivien famílies jueves deportades), també vam quedar per anar, tothom qui volgués de la classe, un dia, a jugar a ping pong a un parc proper.

Així va ser com aquest dimarts ens vam plantar una bona colla de la classe d'alemany, a jugar al parc que hi ha entre Hermann Platz i casa nostra.

Per ordre, i d'esquerra a dreta som: L'Aixam (Iemen), la Moon (Corea), jo, la Maia (Suècia), l'Emine (Turquia), la Kristine (Alemanya, la profe) i Abdullah (Iemen).

Aquest divendres també vam anar a una festa del company de pis de l'Enric, a Friederischain. Quan diem que les distàncies aquí són molt grans vol dir que vam trigar una hora per anar-hi i una altra hora per tornar. Sort que ens ho vam passar molt bé, i el pis és molt xulo.

Avui dissabte ha estat un dia social per naturalesa, tot i que hi ha hagut temps per moltes i diferents activitats.

Al matí, mentre l'Arnau ha anat a córrer per Viktoria parc, he acabat un pastís que tenia a mitges i que ha acabat resultant una mica fracàs. sigui com sigui, és la primera prova amb el meu nou motlle alemany, així que no és més que el primer intent d'assaig error en la pastisseria local. A la tarda hem anat a veure Alícia al país de les meravelles al Sony Center amb els companys de feina de l'Arnau. El fet és que els alemanys són tan xulos que quan veuen una pel·lícula en versió original no hi posen subtítols de cap mena. I com que les meves dots en anglès són mundialment conegudes, no m'he enterat de res de la pel·lícula. Ara, a mi que no m'enganyin, el que parla en Jonny Deep no és anglès, ehhh....

Després de la pel·lícula, la majoria de les parelles han tocat el dos (a gairebé ningú no li ha agradat) però en Marcus i la seva nòvia han dit d'anar a fer una cervesa (en el meu cas una xocolata calenta) i hem acceptat. La veritat és que la conversa ha estat realment interessant (en aquets cas l'anglès sí que m'ha servit per entendre'ns, tot i que hem fet algunes frases amb alemany), ja que en Marcus és de Baviera, i la seva xicota de la part est de Berlin. De fet, ens ha explicat que el seu avi va ser el ministre de treball de l'antiga República Democràtica d'Alemanya, i com va viure ella la caiguda del mur i els anys que van venir després.

Després havíem quedat per anar a sopar amb el Carlos i la Pati, el company de feina de l'Arnau que és colombià, i la seva dona embarassada de vuit mesos. Són un encant, i hem visitat un restaurant tailandès de prop de la penya del Barça que ens ha agradat força. Hem xerrat de telenovel·les veneçolanes, de guerrilles zapatistes i de la cuina del plàtan. M'encanta conèixer gent de llocs tan diferents.

Setmana Santa a Berlin

Déu n'hi dó quina Setmana Santa! Per primera vegada en molt de temps puc dir que hem tingut temps per tot, que ja en teníem ganes! Hem anat de compres per començar a tenir un rebost com Déu mana, hem fet turisme sense neu, hem xerrat amb nous amics, i hem fet esport per la ciutat. A més de pànxing, relax, posar-nos més o menys al dia de Lost i neteja general. Més, no es pot demanar! Deixeu-me abans que pengi alguna fotografia que vam fer la setmana passada quan va ser amb nosaltres la mare de l'Arnau i vam aprofitar per fer una mica el guiri...

Però tornant a aquests dies, divendres va ser el dia dels parcs: al matí, a córrer pel que tenim molt a prop de casa, Viktoria Park, amb gespa i pujades i baixades. A la tarda, a perdre'ns pel Tiergarten, amb un paisatge molt més de tardor (?) i llacs i canals plens d'ànecs.

Avui al matí, en canvi, hem canviat les bambes per la bicicleta i hem aprofitat el regal d'unes bones amigues per fer un tour guiat sobre dues rodes pel "best of Berlin". Cal dir que la visita ha estat molt profitosa perquè -casualitats de la vida- el guia ens ha portat justament pels racons que no havíem vist encara gens de la ciutat. Aquí en podeu veure algunes fotografies:

Però el que més ens ha agradat del Tour ha estat la visita a les diferents parts del Mur. Alguns dels llocs per on hem passat requeriran una segona visita però cal dir que hem après força sobre el funcionament d'una ciutat dividida no fa tant de temps.

Ens han explicat que encara que li diguem "el mur", en la major part dels trossos es tractava de dos murs, amb una franja de terra entremig que era el que vigilaven les torres de control, que no s'hi colés ningú. Fins i tot, ens han explicat, escombraven la terra cada dia per descobrir qualsevol tipus de petjada que pogués delatar un fugitiu.

Tot plegat ens ho ha explicat un guia molt simpàtic, kenià i informàtic (no ens pregunteu què l'ha portat a fer de guia de Berlin perquè no ho sabem) que la veritat, estava molt al cas de tot i amb qui hem après molt. Una anècdota del recorregut és que hi hem trobat un parell de holligans de l'Arsenal que demà faran cap a Barcelona per veure el "partit del segle" i que ens han reconegut que el partit de dimarts passat va tenir el "millor futbol que han vist mai" i que van tenir moooolta sort. Això em porta a dir que, evidentment, demà al vespre no ens perdrem l'esdeveniment, i que serem a la penya d'aquí a Berlin una hora abans de l'horari previst, tal com diuen els experts que cal fer per veure alguna cosa un dia com demà. Com no podia ser d'altra manera, des de Berlin, també serem amb Guardiola i companyia.

Instal·lats a Berlin!

Sí, ja estem instal·lats al nostre piset de Berlin! i la millor notícia: ni rastre de la neu, i hi ha dies en què fa un sol primaveral que enamora! El pis és el nostre petit palau, i el barri, per nosaltres, una perla! És un luxe anar a comprar cada dia al Marheine Markethalle, passejar pels cafès i terrasses de Bergmann strasse, arribar a peu fins la biblioteca o menjar un Currywurst al xiringuito més famós de la ciutat.

Amb l'arribada del bon temps han sortit de cop totes les bicicletes, el metro s'ha retrobat amb el seu color groc llampant, i en resum, els berlinesos han sortit al carrer. També les parades de llibres -Maria Barbal és la primera autora que he trobat a Berlin traduïda- s'han plantat al mig del carrer i els joves jeuen a l'herba prenent un gelat o llegint una revista, com si fóssim a l'agost.

El menjar del carrer segueix sent molt barat, tot i que ja apreciem més els àpats cuinats a casa, ara que ja tenim la nostra pròpia cuina. Un viatge a Ikea ha col·laborat que ens l'haguem fet una mica més a mida, i quan tinguem una bona batedora i un congelador ja sí que no tindrem excusa per convertir casa nostra en la millor factoria de gastronomia mediterrània.

L'Arnau es troba com a casa a la feina, i fins i tot ja ha quedat per anar a escalar amb uns nous amics i jo demà començo l'acadèmia! quina emoció! tenim tots els papers en regla, un dia d'aquests aniré a inscriure'm a la biblioteca, i ja hem localitzat una botiga de bicicletes de segona mà que no trigarem a visitar. Això sí, ja tenim alguns enigmes per resoldre: per què els alemanys no fan servir pinces de cuina? i cetrills? i baietes? i en canvi, què en fan els turcs de les fulles de plàtan en remull? o perquè aquí els pisos d'estudiants no tenen menjador? a veure si pels propers posts ja tenim resposta!

La història de Catalunya a través d'un parell de novel·les

He aprofitat aquests dies de vacances per enllestir un llibre que tenia entre mans, La maledicció d'Aliètzer, d'Annabel Cervantes. No en tenia cap referència però he de reconèixer que m'ha captivat. Tinc certa facilitat per deixar llibres a mitges, però amb aquest ni m'ha passat la idea pel cap. De fet, l'he liquidat amb quatre o cinc dies, i m'he trobat amb allò tan graciós de llegir pel carrer mentre camino (qui no s'ha menjat mai un fanal practicant aquest difícil malabarisme?). M'ha agradat molt aquesta combinació de descoberta històrica, intriga i complicitats emocionals dels protagonistes. El llibre m'ha fet situar al mapa el call de Barcelona, recordar la comunitat jueva que al llarg dels segles va tenir un paper protagonista a la ciutat i redescobrir carrers en què mai no m'havia fixat especialment.

De fet, quan la setmana passada vam anar a dinar amb el meu amic Ramon - un d'aquells dies que duia la novel·la a la bossa i em parava a llegir pels racons- el vaig portar tan sí com no als carrers que apareixen a la novel·la, i vaig estar escalfant-li el cap sobre on devia ser el Castell Nou, la Sinagoga de què es parla al llibre, i vam descobrir un museu que hi ha actualment en un antic temple jueu. Vaig veure també inscripcions en hebreu a alguns murs i vaig estar molt agraïda que l'autora m'hagués portat fins allà a través de la seva trama.

Això em fa pensar en el penúltim llibre que vaig llegir, L'any del Senyor, de l'Eloi Vila, el llibre que l'Arnau em va regalar per Sant Jordi. Si bé no em va enganxar de la mateixa manera, he de reconèixer que també vaig gaudir molt llegint-lo. En aquest cas, la cultura que em va fer descobrir va ser la musulmana. També ambientada en un episodi de la història de Catalunya - en aquest cas l'època medieval- vaig trobar-hi una escenificació molt versemblant de com vivien els moriscos de l'època i com n'eren d'avançats en comparació a la societat teocèntrica, dogmàtica i ignorant de la Catalunya Vella.

Entre els dos llibres m'han fet recordar que la història de Catalunya, la nostra història, és també la història de la comunitat jueva, la història de la comunitat musulmana... que durant segles han viscut on ho fem ara nosaltres, i que els seus membres són tan avantpassats nostres com els Jaumes I o els Ramons Llulls. Sigui com sigui, a banda de reflexions sociològiques i històriques, aquestes dues novel·les m'han fet venir ganes d'encetar un altre llibre immediatament. Aquest matí he anat a la Biblioteca Jaume Fuster i m'he endut Els Llops, de Francesc Puigpelat. La meva amiga Marta em va dir que si m'havia agradat Les Veus del Pamano -fins ara la meva novel·la preferida-, aquesta també m'agradaria. Si val la pena, ja li donaré la raó.

28F: Llinars ha decidit

Es poden fer moltes lectures del dia d'ahir. A mi m'agrada fer-la positiva. Va ser una festa de la participació, en què més de 1200 persones de Llinars van optar per sortir de casa i decidir què els agradaria pel futur del nostre país. Sorpreses? moltes. Les bones, un grapat de gent que no havia vist mai pel poble, molts d'ells que s'expressen gairebé sempre en castellà, que van venir a votar. I ho feien amb il·lusió, contents, sentint que feien alguna cosa important. I també la gent gran. A banda de persones conegudes, que em va fer il·lusió que haguessin entès la seriositat de la nostra proposta, feien posar la pell de gallina avis i àvies, alguns impossibilitats, que feien un esforç de veritat per venir a votar. Es van sentir comentaris com ara "feia temps que esperàvem aquest dia" o "a veure quan ens deixen fer-ne una de veritat". Gent que té ganes d'expressar la seva opinió, de dir el que pensa, de portar la democràcia fins a la seva màxima expressió. Alguna nota negativa, com la poca participació dels joves o el poc ressò dels mitjans més massius, però un ambient davant del col·legi electoral que no va parar en cap moment del dia.

Hi ha una lectura potser massa simple, però per mi, no tant desencaminada: s'ha consultat a tots els ciutadans de Llinars, tots aquells que han volgut s'han expressat lliurement. I dels que ho han fet - més de 1200-, més del 90% ha dit que vol que Catalunya sigui independent. I qui cregui que això no és representatiu, doncs que hagués vingut a votar, perquè si un pregunta i l'altre no vol respondre, no serà mai culpa del que ha preguntat, oi?

Berlin ens agrada!

Fa fred, no ens enganyem. Però Berlin és molt més que aquest pam de neu acumulat a les boreres i a les places. Tinc la sensació que encara no hem vist pràcticament res del que ens espera en aquesta ciutat, i cada nova descoberta és una sorpresa. M'agrada.

La primera setmana la vam passar a l'hostal Bax Pax de Kreuzberg. L'alberg té com a tret positiu que és una rambla de passavolants estrangers amb qui pots tenir algunes converses sobre el lloc d'origen o algun bar digne de ser visitat. La llàstima és que la gent acaba marxant i no es poden fer gaires amics. I també, és clar, que no es pot tenir un mínim espai propi de privacitat. Però bé, això els primers dies tampoc no és gaire rellevant. Sigui com sigui, un alberg recomanable.

Des de dilluns passat, però, ja tenim habitació pròpia. En un altre barri: Neuköln. Que diferent! Kreuzberg (la zona de l'alberg, al menys) és un aparador de bars, petits restaurants on menjar per molt pocs diners, vida nocturna i fins i tot una mica de brutícia. Un lloc que el primer dia que hi arribes sembla degradat, tot i que després t'hi acostumes i acabes veient que la mateixa personalitat de la ciutat combina degradació i modernitat amb un equilibri, com a mínim, interessant. Neuköln és un barri molt diferent: ple de botigues i de gent, treballadors que pugen i baixen del metro i dels autobusos, grans centres comercials, aparadors amb ofertes i rebaixes il·luminades, i fins i tot petites mercats com el de la zona de Hermanplatz.

Així, ja podem dir que tenim més o menys controlats aquests dos barris que per sort, estan a tocar. Ja ens movem amb el metro amb relativa comoditat, i m'agradaria pensar que cada dia rellisquem menys amb el gel que hi ha per terra. Aquesta qüestió de la neu i el gel donaria per un post sencer, però em limitaré a dir que encara no sé si prefereixo la neu tova (tipus pista d'esquí) que no deixa avançar amb massa rapidesa, el gel que t'envia a terra d'una revolada, o l'aiguabarreig que s'està fent aquests dies que comença a desglaçar. No tinc cap dubte que és un debat típic de sobretaula als dinars familiars berlinesos.

Una altra cosa de la qual estic contenta és que ja m'he adaptat al currywurst. Jo venia a Alemanya amb alguns problemes: no m'agrada la cervesa i no m'agradava el frankfurt. Doncs aquest segon ja està superat. De fet, la salsitxeta en qüestió no té massa gust de res, i la idea del currywurst de summergir-la en ketxup em recorda el que vaig fer als únics campaments que em vaig haver d'empassar un frankfurt: enfonsar-lo en un plat fondo de tomàquet solís. Tema resolt, doncs.

Altres coses xules que ja hem visitat: la biblioteca de l'Institut Cervantes (un recurs a tenir en compte), les vistes dels autobusos de dos pisos (ideals per visitar la ciutat els dies de fred), un parell de bars de Kreuzberg amb molt d'encant (Madame Claude i das Hotel), el Museu dels Jueus, el Mercat Turk, el Sony Center,el restaurant Il Casolari o el mercat de Winterfeldtplatz dels dissabtes. Se'n sentirà a parlar. Segur.

Pel que fa a la gent, Déu n'hi dó amb els amics que hem fet... La casualitat més gran que ens ha passat fins ara és que feia tres dies que érem a Berlin quan vam saber que l'Enric, un amic del curs d'alemany de Barcelona era també a la ciutat amb la mateixa intenció que nosaltres, quedar-s'hi a viure una temporada. Així, l'Arnau, l'Enric i jo hem estat un trio força inseparable aquests dies. L'Enric també es vol apuntar a una acadèmia per aprendre alemany com jo, així que hem estat fent algunes investigacions aquests dies i jo ja m'hi apuntaré quan tornem a mitjans de març. Una altra coneixença clau ha estat la Sam. Ella és catalana i viu a Berlin, i ens ha presentat els seus amics i ens ha ensenyat els locals que més li agraden. La veritat és que és d'agrair que t'acullin així en un lloc nou, i la Sam, en això, ha estat la millor. En un altre registre una altra coneixença ha estat el Michael. És el nostre actual company de pis, artista i berlinès d'adopció. Ell ens ha presentat gent del món de la faràndula i ens ha explicat la història recent de Berlín en pròpia pell, a banda que ha compartit amb nosaltres casa seva, i això sempre s'agraeix. Finalment no estaria de més destacar un altre personatge que ha tingut un paperet en aquesta nostra arribada. Es diu Maciej, té uns 4 anys i va ser l'habitant més jove de l'alberg mentre hi érem. Preciós, l'alegria de l'habitació però un trapella que déu n'hi dó... el recordarem amb un somriure! L'Arnau també està molt content amb els seus nous companys de feina. Dinen amb 20 minuts però per la resta són molt trempats i ens han ajudat força fins ara.

I per acabar, la millor notícia. Ja tenim pis. Si res no es torça, demà al migdia anem a signar el contracte. Cal dir que bona part dels pisos d'aquí (pel que hem pogut veure) són molt acollidors i amplis, a més de barats, i això fa que la recerca sigui molt agraïda. Res a veure amb Barcelona en cap dels sentits possibles. Doncs això, que el nostre futur pis és a l'oest de Kreuzberg, una zona plena de promeses: de terrasses a l'estiu, de parcs a l'estiu... per ara, un lloc amb un mercat força a prop i una biblioteca que té molt bona pinta. Esperem que ens el poguem fer una mica nostre amb la decoració, tot i que tal i com el vam veure ja ens va agradar molt. Tot és gran, les habitacions, el quarto de bany, i també la cuina menjador. Un solet de pis, vaja.

Déu n'hi dó per als primers quinze dies, no?