Instal·lats a Berlin!

Sí, ja estem instal·lats al nostre piset de Berlin! i la millor notícia: ni rastre de la neu, i hi ha dies en què fa un sol primaveral que enamora! El pis és el nostre petit palau, i el barri, per nosaltres, una perla! És un luxe anar a comprar cada dia al Marheine Markethalle, passejar pels cafès i terrasses de Bergmann strasse, arribar a peu fins la biblioteca o menjar un Currywurst al xiringuito més famós de la ciutat.

Amb l'arribada del bon temps han sortit de cop totes les bicicletes, el metro s'ha retrobat amb el seu color groc llampant, i en resum, els berlinesos han sortit al carrer. També les parades de llibres -Maria Barbal és la primera autora que he trobat a Berlin traduïda- s'han plantat al mig del carrer i els joves jeuen a l'herba prenent un gelat o llegint una revista, com si fóssim a l'agost.

El menjar del carrer segueix sent molt barat, tot i que ja apreciem més els àpats cuinats a casa, ara que ja tenim la nostra pròpia cuina. Un viatge a Ikea ha col·laborat que ens l'haguem fet una mica més a mida, i quan tinguem una bona batedora i un congelador ja sí que no tindrem excusa per convertir casa nostra en la millor factoria de gastronomia mediterrània.

L'Arnau es troba com a casa a la feina, i fins i tot ja ha quedat per anar a escalar amb uns nous amics i jo demà començo l'acadèmia! quina emoció! tenim tots els papers en regla, un dia d'aquests aniré a inscriure'm a la biblioteca, i ja hem localitzat una botiga de bicicletes de segona mà que no trigarem a visitar. Això sí, ja tenim alguns enigmes per resoldre: per què els alemanys no fan servir pinces de cuina? i cetrills? i baietes? i en canvi, què en fan els turcs de les fulles de plàtan en remull? o perquè aquí els pisos d'estudiants no tenen menjador? a veure si pels propers posts ja tenim resposta!

La història de Catalunya a través d'un parell de novel·les

He aprofitat aquests dies de vacances per enllestir un llibre que tenia entre mans, La maledicció d'Aliètzer, d'Annabel Cervantes. No en tenia cap referència però he de reconèixer que m'ha captivat. Tinc certa facilitat per deixar llibres a mitges, però amb aquest ni m'ha passat la idea pel cap. De fet, l'he liquidat amb quatre o cinc dies, i m'he trobat amb allò tan graciós de llegir pel carrer mentre camino (qui no s'ha menjat mai un fanal practicant aquest difícil malabarisme?). M'ha agradat molt aquesta combinació de descoberta històrica, intriga i complicitats emocionals dels protagonistes. El llibre m'ha fet situar al mapa el call de Barcelona, recordar la comunitat jueva que al llarg dels segles va tenir un paper protagonista a la ciutat i redescobrir carrers en què mai no m'havia fixat especialment.

De fet, quan la setmana passada vam anar a dinar amb el meu amic Ramon - un d'aquells dies que duia la novel·la a la bossa i em parava a llegir pels racons- el vaig portar tan sí com no als carrers que apareixen a la novel·la, i vaig estar escalfant-li el cap sobre on devia ser el Castell Nou, la Sinagoga de què es parla al llibre, i vam descobrir un museu que hi ha actualment en un antic temple jueu. Vaig veure també inscripcions en hebreu a alguns murs i vaig estar molt agraïda que l'autora m'hagués portat fins allà a través de la seva trama.

Això em fa pensar en el penúltim llibre que vaig llegir, L'any del Senyor, de l'Eloi Vila, el llibre que l'Arnau em va regalar per Sant Jordi. Si bé no em va enganxar de la mateixa manera, he de reconèixer que també vaig gaudir molt llegint-lo. En aquest cas, la cultura que em va fer descobrir va ser la musulmana. També ambientada en un episodi de la història de Catalunya - en aquest cas l'època medieval- vaig trobar-hi una escenificació molt versemblant de com vivien els moriscos de l'època i com n'eren d'avançats en comparació a la societat teocèntrica, dogmàtica i ignorant de la Catalunya Vella.

Entre els dos llibres m'han fet recordar que la història de Catalunya, la nostra història, és també la història de la comunitat jueva, la història de la comunitat musulmana... que durant segles han viscut on ho fem ara nosaltres, i que els seus membres són tan avantpassats nostres com els Jaumes I o els Ramons Llulls. Sigui com sigui, a banda de reflexions sociològiques i històriques, aquestes dues novel·les m'han fet venir ganes d'encetar un altre llibre immediatament. Aquest matí he anat a la Biblioteca Jaume Fuster i m'he endut Els Llops, de Francesc Puigpelat. La meva amiga Marta em va dir que si m'havia agradat Les Veus del Pamano -fins ara la meva novel·la preferida-, aquesta també m'agradaria. Si val la pena, ja li donaré la raó.

28F: Llinars ha decidit

Es poden fer moltes lectures del dia d'ahir. A mi m'agrada fer-la positiva. Va ser una festa de la participació, en què més de 1200 persones de Llinars van optar per sortir de casa i decidir què els agradaria pel futur del nostre país. Sorpreses? moltes. Les bones, un grapat de gent que no havia vist mai pel poble, molts d'ells que s'expressen gairebé sempre en castellà, que van venir a votar. I ho feien amb il·lusió, contents, sentint que feien alguna cosa important. I també la gent gran. A banda de persones conegudes, que em va fer il·lusió que haguessin entès la seriositat de la nostra proposta, feien posar la pell de gallina avis i àvies, alguns impossibilitats, que feien un esforç de veritat per venir a votar. Es van sentir comentaris com ara "feia temps que esperàvem aquest dia" o "a veure quan ens deixen fer-ne una de veritat". Gent que té ganes d'expressar la seva opinió, de dir el que pensa, de portar la democràcia fins a la seva màxima expressió. Alguna nota negativa, com la poca participació dels joves o el poc ressò dels mitjans més massius, però un ambient davant del col·legi electoral que no va parar en cap moment del dia.

Hi ha una lectura potser massa simple, però per mi, no tant desencaminada: s'ha consultat a tots els ciutadans de Llinars, tots aquells que han volgut s'han expressat lliurement. I dels que ho han fet - més de 1200-, més del 90% ha dit que vol que Catalunya sigui independent. I qui cregui que això no és representatiu, doncs que hagués vingut a votar, perquè si un pregunta i l'altre no vol respondre, no serà mai culpa del que ha preguntat, oi?

Berlin ens agrada!

Fa fred, no ens enganyem. Però Berlin és molt més que aquest pam de neu acumulat a les boreres i a les places. Tinc la sensació que encara no hem vist pràcticament res del que ens espera en aquesta ciutat, i cada nova descoberta és una sorpresa. M'agrada.

La primera setmana la vam passar a l'hostal Bax Pax de Kreuzberg. L'alberg té com a tret positiu que és una rambla de passavolants estrangers amb qui pots tenir algunes converses sobre el lloc d'origen o algun bar digne de ser visitat. La llàstima és que la gent acaba marxant i no es poden fer gaires amics. I també, és clar, que no es pot tenir un mínim espai propi de privacitat. Però bé, això els primers dies tampoc no és gaire rellevant. Sigui com sigui, un alberg recomanable.

Des de dilluns passat, però, ja tenim habitació pròpia. En un altre barri: Neuköln. Que diferent! Kreuzberg (la zona de l'alberg, al menys) és un aparador de bars, petits restaurants on menjar per molt pocs diners, vida nocturna i fins i tot una mica de brutícia. Un lloc que el primer dia que hi arribes sembla degradat, tot i que després t'hi acostumes i acabes veient que la mateixa personalitat de la ciutat combina degradació i modernitat amb un equilibri, com a mínim, interessant. Neuköln és un barri molt diferent: ple de botigues i de gent, treballadors que pugen i baixen del metro i dels autobusos, grans centres comercials, aparadors amb ofertes i rebaixes il·luminades, i fins i tot petites mercats com el de la zona de Hermanplatz.

Així, ja podem dir que tenim més o menys controlats aquests dos barris que per sort, estan a tocar. Ja ens movem amb el metro amb relativa comoditat, i m'agradaria pensar que cada dia rellisquem menys amb el gel que hi ha per terra. Aquesta qüestió de la neu i el gel donaria per un post sencer, però em limitaré a dir que encara no sé si prefereixo la neu tova (tipus pista d'esquí) que no deixa avançar amb massa rapidesa, el gel que t'envia a terra d'una revolada, o l'aiguabarreig que s'està fent aquests dies que comença a desglaçar. No tinc cap dubte que és un debat típic de sobretaula als dinars familiars berlinesos.

Una altra cosa de la qual estic contenta és que ja m'he adaptat al currywurst. Jo venia a Alemanya amb alguns problemes: no m'agrada la cervesa i no m'agradava el frankfurt. Doncs aquest segon ja està superat. De fet, la salsitxeta en qüestió no té massa gust de res, i la idea del currywurst de summergir-la en ketxup em recorda el que vaig fer als únics campaments que em vaig haver d'empassar un frankfurt: enfonsar-lo en un plat fondo de tomàquet solís. Tema resolt, doncs.

Altres coses xules que ja hem visitat: la biblioteca de l'Institut Cervantes (un recurs a tenir en compte), les vistes dels autobusos de dos pisos (ideals per visitar la ciutat els dies de fred), un parell de bars de Kreuzberg amb molt d'encant (Madame Claude i das Hotel), el Museu dels Jueus, el Mercat Turk, el Sony Center,el restaurant Il Casolari o el mercat de Winterfeldtplatz dels dissabtes. Se'n sentirà a parlar. Segur.

Pel que fa a la gent, Déu n'hi dó amb els amics que hem fet... La casualitat més gran que ens ha passat fins ara és que feia tres dies que érem a Berlin quan vam saber que l'Enric, un amic del curs d'alemany de Barcelona era també a la ciutat amb la mateixa intenció que nosaltres, quedar-s'hi a viure una temporada. Així, l'Arnau, l'Enric i jo hem estat un trio força inseparable aquests dies. L'Enric també es vol apuntar a una acadèmia per aprendre alemany com jo, així que hem estat fent algunes investigacions aquests dies i jo ja m'hi apuntaré quan tornem a mitjans de març. Una altra coneixença clau ha estat la Sam. Ella és catalana i viu a Berlin, i ens ha presentat els seus amics i ens ha ensenyat els locals que més li agraden. La veritat és que és d'agrair que t'acullin així en un lloc nou, i la Sam, en això, ha estat la millor. En un altre registre una altra coneixença ha estat el Michael. És el nostre actual company de pis, artista i berlinès d'adopció. Ell ens ha presentat gent del món de la faràndula i ens ha explicat la història recent de Berlín en pròpia pell, a banda que ha compartit amb nosaltres casa seva, i això sempre s'agraeix. Finalment no estaria de més destacar un altre personatge que ha tingut un paperet en aquesta nostra arribada. Es diu Maciej, té uns 4 anys i va ser l'habitant més jove de l'alberg mentre hi érem. Preciós, l'alegria de l'habitació però un trapella que déu n'hi dó... el recordarem amb un somriure! L'Arnau també està molt content amb els seus nous companys de feina. Dinen amb 20 minuts però per la resta són molt trempats i ens han ajudat força fins ara.

I per acabar, la millor notícia. Ja tenim pis. Si res no es torça, demà al migdia anem a signar el contracte. Cal dir que bona part dels pisos d'aquí (pel que hem pogut veure) són molt acollidors i amplis, a més de barats, i això fa que la recerca sigui molt agraïda. Res a veure amb Barcelona en cap dels sentits possibles. Doncs això, que el nostre futur pis és a l'oest de Kreuzberg, una zona plena de promeses: de terrasses a l'estiu, de parcs a l'estiu... per ara, un lloc amb un mercat força a prop i una biblioteca que té molt bona pinta. Esperem que ens el poguem fer una mica nostre amb la decoració, tot i que tal i com el vam veure ja ens va agradar molt. Tot és gran, les habitacions, el quarto de bany, i també la cuina menjador. Un solet de pis, vaja.

Déu n'hi dó per als primers quinze dies, no?

Abans de marxar...

És una llàstima que la tradició digui que els nous propòsits han d'anar de bracet amb l'any que comença, perquè això dificulta l'excusa per començar a posar-los en pràctica en qualsevol altre moment. Així doncs, desprovista d'excuses però plena de motivacions reals, faig despertar aquest blog del seu hivernament dels últims mesos per donar-li novament sentit.

De la majoria és sabut que d'aquí a pocs dies tot el que ara m'envolta canviarà per complet. No entendré ni els cartells de les botigues quan surti a comprar, el sol serà tan desconegut que quan aparegui farem festes tribals perquè es quedi amb nosaltres, i el que ara entenem com a ingredients quotidians de la nostra dieta seran tan difícils de trobar que ens serviran els jocs de pistes que hem fet al llarg de la vida. En el seu lloc ens oferiran un menjar que posarem en dubte que sigui comestible, el fred ens calarà els ossos com mai ho ha fet abans i tindrem tots els amics a milers de quilòmetres. Per no dir que internet es convertirà en un aliat únic per trobar alguns referents coneguts i que poc a poc, espero, anirem formant part d'una societat nova i aprenent noms estranys que correspondran als nostres únics amics.

Si pot semblar que ho hagi pintat tètric, no ho és gens! tinc moltes ganes de començar aquesta nova aventura i, ho dic sincerament, penso que se'ns obre un nou horitzó ple d'aprenentatges i noves experiències. Però bé, en resum el que volia dir és que el bloc pot ser una manera de compartir el que veig, el que veiem, i en certa manera de fer de corresponsal del meu dia a dia.

A tot això, encara no som fora, per tant, encara no puc explicar res. Bé, sí, que hem trobat una habitació pels primers dies, que sabem que està en una zona súper allunyada del que volíem però que tindrem un interlocutor (en forma de comopany de pis) que ens podrà resoldre els primers dubtes que ens plantegi la ciutat.

Doncs bé, que com que encara no som fora, volia fer un parell d'apunts de temes d'aquí. El primer, una interessantíssima conferència sobre el Decreixement de Carlos Taibo que es pot trobar a la xarxa.



Hi ha set videos (tota la conferència), a quí li interessi, ja sap com va.

I l'altre tema que volia recomanar, és el nou blog de la Crida, l'alter ego d'una bona amiga. Per passar una estona divertidíssima, ha promès escriure-hi sovint, i és sens dubte una garantia de qualitat. No és tan senzill trobar gent que escrigui tan bé.

Records de l'estiu

S'ha acabat l'estiu i ja ha tornat la normalitat... que també té moltes coses bones! L'estiu l'hem gaudit molt, així que en aquest primer post m'he decidit a penjar algunes fotografies que resumeixin els millors moments de l'època de la calor. A dalt, l'excurisó a Sant Aniol d'Ahuja i al refugi del Bassegoda que vam fer pel juny, i a sota, també amb els esquirols, els Campaments de Saldes i l'ascensió a la Gallina Pelada.







Però hi ha més coses...
la sortida amb els pares i la Marta a Escòcia,








I després encara va venir Prada, el sud de França, i la festa major! tot plegat, un 10 i un adéu a l'estiu!

Fent amics

Feia molts dies que no escrivia cap post, i no pas per falta de motius, sinó més aviat per falta de temps, però bé, això és el de menys. La qüestió és que si algun dia us falta un motiu per un post, només cal que us dirigiu a l'estació de RENFE més propera, o que consulteu l'últim comunicat de la Conferencia Episcopal. Ja sé que són arguments típics, però tan típics com inesgotables.

Dilluns havia d'anar a l'estació de Sants a demanar el bitllet de grup per a l'excursió de cap de setmana que farem aquest dissabte i diumenge amb els esquirols del centre, al Bassegoda i Sant Aniol. Ja ho he fet altres vegades i conec la mecànica: vas a una estació important de Barcelona, demanes el full de la petició, l'omples amb les dades del tren i el número de nens, i a finals de setmana ho vas a recollir (en principi et truquen al mòbil quan ho tenen a punt). Total, que nosaltres ja teníem el tren escollit però com sempre vaig demanar a la noia que em confirmés que aquest tren passa en dissabte. La col·lega va i em diu que aquest tren no existeix. Li vaig dir si ho podia mirar millor perquè jo l'havia consultat un parell de vegades al web, i em va assegurar que enlloc no hi havia constància del tren en qüestió. Li vaig dir si em podia deixar un horari i és clar, ella no en tenia, i em va dir que anés a un bonic estand d'informació, on, per cert, no hi havia ningú atenent al personal i vaig haver de pispar un horari que em convenia. Efectivament el tren existia i passava just a l'hora que jo li havia dit a la noia. Vaig subratllar amb el meu bolígraf el tren que m'interessava, i li vaig anar a ensenyar. La nostra amiga va acabar per repetir que a ella no li constava però que si era a l'horari, posés el tren a la petició. Quan ho estava omplint, una amiga seva va arribar a dir-li que anaven a fer un cafè i ella ni corta ni perezosa em va deixar allà omplint la sol·licitud. Quan jo ja havia acabat i en veure que no tornava (i havent escoltat la conversa del cafè) vaig optar per fer una altra cua per arribar a un altre bonic treballador de la RENFE que em pogués acceptar el paperet. Vaig demanar-li al nou noi quants havíem de ser perquè fos vàlid el bitllet de grup i em va dir que no ho sabia. La gent de RENFE té una particularitat. En qualsevol empresa d'atenció al públic, si algú no sap una informació la consulta, la pregunta... però aquí no, per què? total, que em va dir que posés quants seríem i que ja m'ho diria. I per acabar, la cirereta final. Vaig comentar-li "no hi haurà cap problema perquè estigui abans de divendres, oi?" i el noi em diu "això no t'ho puc garantir, depèn de quanta gent demani un bitllet de grup d'aquí al cap de setmana". Jo, flipant de nou, li vaig dir que al paper que havia omplert, en lletra petita advertia d'entregar el paper amb, com a mínim, 48 hores d'antelació al viatge, i que jo li estava donant 5 dies abans. I em va dir que era igual, que no m'ho podia assegurar. Li vaig dir que suposava que em trucarien quan estigués el bitllet, i em va dir, literalment: "pot ser, però ves passant de tant en tant, per si de cas". Que vagi passant ell, tu, que tanta incompetència junta de la gent de RENFE fa posar nerviós a un que no en tingui cap ganes!!! Això només ho resoldrem anant a peu... I el tema de la Conferencia Episcopal, ja el tocaré un altre dia, perquè hi perdria la salut, i tampoc no cal.