La sort de l'Úrsula

Són qüestions com Guantánamo, als Estats Units, d’on si no m’equivoco l’altre dia van sortir alguns presos a qui no s’havia aconseguit imputar cap delicte tot i que duien uns cinc anys allà sense cap dret (en el pitjor sentit de l’expressió), que fan posar els pèls de punta. Ja sabem que d’injustícies i aberracions n’hi ha per tot el món, però que aquests drames es produeixin en països que es passegen pel planeta com a exemples de democràcia i llibertat, envaint i boicotejant comercialment aquells que no els cauen bé, fa vomitar. Una cosa similar passa quan l’estat que té vergonyes per tapar és el nostre, i, com no podia ser d’altra manera, fa bandera de les seves virtuts. Començant pel sistema judicial, corrupte, franquista, i que manté tribunals que recorden a la inquisició regentats pels conservadors escollits de cada partit, i que ara, quan se’ls penalitza per un error comès, se senten ofesos, i fan vaga.

I, com sempre, han de venir de fora per dir com es fan de malament les coses. No estem parlant d’Amnistia Internacional, que cada any rebateja l’estat espanyol com al Saïd de Lost, sinó d’un organisme tan oficialista i defensor dels estats com són les Nacions Unides. I és que avui hem conegut la notícia que diu que el relator especial de l'ONU per als Drets Humans i la Lluita Antiterrorista, Martin Scheinin, ha demanat al govern espanyol que aboleixi el règim d'incomunicació previst en la legislació per als detinguts per terrorisme. I és que som en un estat on es critica Veneçuela per tancar televisions des del govern, però on això també es fa sistemàticament sense que ningú es posi les mans al cap (només cal sentir Martxelo Otamendi). En un estat on les manifestacions neonazis i feixistes del 12 d’octubre estan autoritzades i permeses però un partit polític amb més del 10% dels vots en el seu territori es prohibeix any rere any. On el poder legislatiu i judicial es confonen, i on les sentències judicials són massa vegades una eina més del govern de torn. Tot això ho patim cada dia, però era ahir al vespre, quan parlava amb l’Úrsula, una noia quebequesa que està passant uns dies a Barcelona, quan me n’adonava del nostre drama. Hauríeu d’haver vist la cara que va posar quan li vaig dir que els referèndums d’autodeterminació, o les consultes en aquest sentit (fins i tot les no vinculants) estan prohibides per Espanya, amb el beneplàcit dels dos principals partits de l’Estat. Va ser aleshores quan vaig pensar que tenim mala peça al teler, que Espanya no és el Canadà, i que com diuen a “Stolen Kisses” de D’s C, nosaltres hem de poder tenir la nostra pròpia història, que, no ens enganyem, serà dura i cansada, però que comparar-nos, sempre serà fer-nos mala sang.

Choral Pop, un espectacle impressionant

Ja és hora d' homenatjar des de tots els racons del planeta aquesta gent de l'Albada que fa tant de temps que treballen sense treva per treure a la llum un espectacle com Choral Pop. Un espectacle de nivell professional, sense cap mena de dubte, que ha lluït d'una manera increïble en la seva única representació a la Sala Luz de Gas de Barcelona. Cal dir, sense faltar a la veritat, que la sala era plena com jo mai no l'havia vista i que no hi cabia ni una agulla. I és que no n'hi havia per menys. Sense entendre-hi massa, la pell de gallina aflorava des del primer tema, i és que com he dit en alguna altra ocasió, posar il·lusió en un projecte és ja el 50% del seu èxit. Si, a més, passa com aquí, que també hi afegim una dosi considerable de talent, esforç i treball en equip, obtenim un resultat immillorable. I si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos.



Ah, i no cal dir que m'afegeixo fervorosament als que demanen bolos per a l'espectacle, és injust que tant de públic es quedi sense escoltar com soneu!





Moltes felicitats, i endavant, Albada!!

Dies allargassats

Gairebé quinze dies sense publicar res!
això de fer un blog és més complicat del que semblava! bé, a veure si recupero la constància... la setmana ha estat plena, i és que tot va començar divendres, un dia del tot atapeït... És ben bé que no hi ha com llevar-se d'hora per treure de la jornada tot el suc... sí, efectivament, era divendres, i, per tant, el color del matí ja era una mica més viu. De totes maneres, posar il·lusió a les coses és la millor recepta perquè resultin il·lusionants! Un fet per mi poc habitual com va ser una compra impulsiva (que al final ha resultat prou encertada) va ser el tret de sortida d'un dia, si més no, diferent.
Bé, anem per les novetats... encara no tinc dorsal, però les noies de la ràdio, des de divendres, ja tenim equip de futbol! Juguem els dimarts al vespre, una manera fantàstica de posar-nos en forma i passar-nos-ho bé un cop per setmana... a veure com ens en sortim, de tot plegat! De moment, el primer partit ja va ser memorable (malgrat les absències de la Maria i meva): 2 a 0... i això que encara no tenim entrenador!!!


Però tornem a divendres... Amb la Maria vam dinar als sofàs, i ja es veia que era un dia diferent perquè enlloc de dos primers, vaig escollir dos segons: espaguetis i mandonguilles. A una perruqueria del barri em van parlar de mascaretes pel cabell (que dic jo, una mascareta no era per la cara???) mentre em donaven un nou aire a la closca, i deprés, vam sopar per menys de 4 euros al barri més car de Barcelona, amb l'Arnau... això sí, asseguts en un banc del parc, i és que... hi ha res més bonic? El dia va recuperar un to romàntic quan me'n vaig adonar que els nostres nens es fan grans, i que fins i tot s'enamoren...i és que tot té la seva part bona!!! Ben bé, si cada dia fos així, la vida seria més divertida, però també més estressant!

Cançons per plorar

Sovint, quan ens pregunten quina és la nostra cançó preferida, ens és molt difícil d’escollir, perquè cada cançó té un moment... hi ha cançons per despertar-se, cançons per protestar, cançons per ballar, d’altres per cantar, altres per fer escoltar a una persona estimada... i altres per fer un reportatge. Però avui volia parlar de els cançons per plorar. Hi ha dies que el cel s’omple de núvols i ve de gust posar música de plorar. Són cançons que, almenys a mi, i no d’una manera racional, em fan venir ganes de plorar. I no hi ha cosa més gustosa que plorar de gust amb una bona cançó de plorar. Si a més, em puc posar ben aclofada al sofà amb la funda nòrdica tapant-me tota, doncs encara millor. Quan era petita ja em passava. La primera cançó que em feia plorar va ser Puff era un drac màgic... i em consta que no era l’única. De fet, han hagut de passar molts anys –i la versió ska de la cançó que fa la Girasol- per poder sentir el Puff sense que em vinguin ganes de plorar. Després va ser la cançó La Mare, que cantava el Dyango. La tenia a casa en un disc de vinil d’aquells petits, i quan tenia ganes de plorar, només me l’havia de posar a tota castanya, i ja em queien uns llagrimots d’hipopòtam... i després, ja estava. Més tard van ser Pantalons curts i els genolls pelats, Te recuerdo Amanda, o Faig Saber... fins que vaig descobrir la cançó La Tieta, del Serrat. Potser és que em recorda la figura de la tia Carmeta, que amb prou feines vaig poder conèixer, però el fet és que encara avui em posa molt i molt trista. Res, aquí la deixo perquè una bona plorada arregla moltes coses.

El temps

Després de seguir algunes sèries nordamericanes sense haver de dependre de tempos televisius em sembla un “retrocés” haver d’esperar una setmana per poder veure un nou capítol de Fringe. Aquest és el primer pensament que em ve al cap quan avui encara no puc veure el tercer episodi de la nova sèrie d’en Joshua Jackson, pel qual estic frisosa... però de seguida torno a la Terra i me n’adono que això ho dic influïda per la immediatesa imperant en la societat, marcada per a dictadura del temps... hi ha tantes coses que em fan pensar en aquest ingredient que té un paper tan important a la nostra vida... el temps! Per mi, el seu càlcul és l’equació de més difícil resolució...

Aquest cap de setmana de barrancs ha estat positiu en tots els sentits: un gran aprenentatge pel que fa a les tècniques d’aquesta modalitat esportiva, una estada de convivència amb uns nois i noies que recordàvem petits, però que s’han fet grans, i una activitat diferent de la que fem habitualment. Tot plegat, una agradable sensació que el temps, quan fem coses noves i variades, s’estira com un xiclet... Però si omplim el temps de feines també ens acabem trobant estressats i angoixats, sense moments per reposar, per seure al sofà, per prendre el sol, per escoltar música o mirar per la finestra. Difícil, doncs, omplir el temps de la manera òptima, perquè es converteixi en un aliat per la nostra incansable recerca de la felicitat, però cada dia, per sort, en sabem una mica més que ahir, i menys encara que demà.

Organyà en perspectiva

Poc ens ho pensàvem fa quinze dies quan encara no havíem començat el curset de barranquisme que el segon cap de setmana d'activitat ens portaria ni més ni menys que a Organyà. I encara menys que la nostra amiga Maria, que fa el curset amb nosaltres, tingués una casa allà i li agradessin aquelles terres gairebé tant, m'atreviria a dir, com a nosaltres. Potser, de fet, hauria de dir com a mi, perquè reconec que el meu idil·li amb l'Alt Urgell és, principalment, meu. I aquí, la capçalera del blog, ja em delata. Bé, el fet és que novament Santa Fe, la botiga d'en Pauet, la Parròquia de les Homilies, Cabó, i aquella distància de Taús que és alhora lluny i a prop... tot plegat, ens acollirà,de nou, aquest cap de setmana.

La primera vegada que hi vam pujar, amb l'Arnau, era una Setmana Santa, i recordo que estrenava les bambes de muntanya que aquesta vegada m'enduc per fer els barrancs. Hi vam arribar amb l'autobús de línia, que semblava que no hi seríem mai, ens vam pelar de fred al càmping, i vam fer dues excursions: a Cabó i a Santa Fe. A Cabó, jo buscava la casa de la famosa "Montserrat de Cabó", la senyora que li va fer de mare a l'àvia, quan es va quedar orfe de pare i mare. I també una ruta que anys més tard he sabut que està molt malmesa, el camí que va de Cabó cap a Taús. No vaig trobar ni una cosa ni l'altra, però mentre menjàvem l'entrepà de dinar, un menut se'ns va acostar, i ens va preguntar d'on érem. En dir-li que de Barcelona, no va dubtar ni un moment, fent-se l'entès "ah, allà on curen les persones!". Va ser l'anècdota de la sortida. Va ser el nostre bateig a l'Alt Urgell, i ja ens va encantar.

Ara fa un any, pel pont de la Mercè del 2007, hi vam fer l'última estada, a Organyà. Era la primera vegada que jo anava a Taús sense la família, buscant la casa de l'avi, "cal mestre de les roques", aquesta vegada, amb cotxe. En la mateixa línia, el càmping va ser substituït per l'alberg, i vam anar a sopar a la Seu, perquè havien tret la pizzeria d'Organyà... quina llàstima! I finalment...la redescoberta de Taús! I quan vam arribar a Noves, que ens pensàvem que ja hi érem! Vam conèixer la llegenda dels minairons, uns éssers fantàstics del Pirineu, a qui, quan apareixen, cal ordenar alguna cosa, per no fer-los enfadar, i finalment vam trobar la casa de l'avi gràcies a l'ajuda d'un veí. El mateix que ens va dir que calia que tornessim en època de bolets, que no ens ho podíem perdre! un altre reclam mes, doncs! I en marxar, com sempre, ganes de tornar-hi.

I ara, un any després, l'Alt Urgell ens espera de nou... aquesta vegada a fer barrancs... i a conèixer la casa de l'àvia de la Maria... que, per tancar el cercle, té una monumental figuera... no mereixia un post, tot plegat?

Figues d'un altre paner

Des que tenia 16 anys, que vaig deixar el sa costum d'escriure el diari, no em passava pel cap d'escriure res de manera regular... de fet no em passava pel cap d'escriure res que no fos per necessitat. Les figues d'un altre paner, doncs, són tota una novetat per mi, així que no prometo res. Escriuré el que em vagi bé quan em vagi bé, però potser aquest curs, que espero tenir més temps per a mi, és un bon moment per encetar un blog, i així no clavaré tants rotllos al personal amb temes que, generalment, no interessen a ningú. Inaugurat queda, doncs, el blog, i ara només cal esperar omplir-lo de paraules més o menys encertades. Paraules vinculades al meu entorn, perquè, això sí, per deformació professional tinc una clara tendència a detallar meticulositats gens rellevants per a la majoria de la gent, que passen al meu voltant.