dilluns, 29 de març del 2010

Instal·lats a Berlin!


Sí, ja estem instal·lats al nostre piset de Berlin! i la millor notícia: ni rastre de la neu, i hi ha dies en què fa un sol primaveral que enamora! El pis és el nostre petit palau, i el barri, per nosaltres, una perla! És un luxe anar a comprar cada dia al Marheine Markethalle, passejar pels cafès i terrasses de Bergmann strasse, arribar a peu fins la biblioteca o menjar un Currywurst al xiringuito més famós de la ciutat.




Amb l'arribada del bon temps han sortit de cop totes les bicicletes, el metro s'ha retrobat amb el seu color groc llampant, i en resum, els berlinesos han sortit al carrer. També les parades de llibres -Maria Barbal és la primera autora que he trobat a Berlin traduïda- s'han plantat al mig del carrer i els joves jeuen a l'herba prenent un gelat o llegint una revista, com si fóssim a l'agost.


El menjar del carrer segueix sent molt barat, tot i que ja apreciem més els àpats cuinats a casa, ara que ja tenim la nostra pròpia cuina. Un viatge a Ikea ha col·laborat que ens l'haguem fet una mica més a mida, i quan tinguem una bona batedora i un congelador ja sí que no tindrem excusa per convertir casa nostra en la millor factoria de gastronomia mediterrània.


L'Arnau es troba com a casa a la feina, i fins i tot ja ha quedat per anar a escalar amb uns nous amics i jo demà començo l'acadèmia! quina emoció! tenim tots els papers en regla, un dia d'aquests aniré a inscriure'm a la biblioteca, i ja hem localitzat una botiga de bicicletes de segona mà que no trigarem a visitar. Això sí, ja tenim alguns enigmes per resoldre: per què els alemanys no fan servir pinces de cuina? i cetrills? i baietes? i en canvi, què en fan els turcs de les fulles de plàtan en remull? o perquè aquí els pisos d'estudiants no tenen menjador? a veure si pels propers posts ja tenim resposta!




dimarts, 9 de març del 2010

La història de Catalunya a través d'un parell de novel·les


He aprofitat aquests dies de vacances per enllestir un llibre que tenia entre mans, La maledicció d'Aliètzer, d'Annabel Cervantes. No en tenia cap referència però he de reconèixer que m'ha captivat. Tinc certa facilitat per deixar llibres a mitges, però amb aquest ni m'ha passat la idea pel cap. De fet, l'he liquidat amb quatre o cinc dies, i m'he trobat amb allò tan graciós de llegir pel carrer mentre camino (qui no s'ha menjat mai un fanal practicant aquest difícil malabarisme?). M'ha agradat molt aquesta combinació de descoberta històrica, intriga i complicitats emocionals dels protagonistes. El llibre m'ha fet situar al mapa el call de Barcelona, recordar la comunitat jueva que al llarg dels segles va tenir un paper protagonista a la ciutat i redescobrir carrers en què mai no m'havia fixat especialment.

De fet, quan la setmana passada vam anar a dinar amb el meu amic Ramon - un d'aquells dies que duia la novel·la a la bossa i em parava a llegir pels racons- el vaig portar tan sí com no als carrers que apareixen a la novel·la, i vaig estar escalfant-li el cap sobre on devia ser el Castell Nou, la Sinagoga de què es parla al llibre, i vam descobrir un museu que hi ha actualment en un antic temple jueu. Vaig veure també inscripcions en hebreu a alguns murs i vaig estar molt agraïda que l'autora m'hagués portat fins allà a través de la seva trama.

Això em fa pensar en el penúltim llibre que vaig llegir, L'any del Senyor, de l'Eloi Vila, el llibre que l'Arnau em va regalar per Sant Jordi. Si bé no em va enganxar de la mateixa manera, he de reconèixer que també vaig gaudir molt llegint-lo. En aquest cas, la cultura que em va fer descobrir va ser la musulmana. També ambientada en un episodi de la història de Catalunya - en aquest cas l'època medieval- vaig trobar-hi una escenificació molt versemblant de com vivien els moriscos de l'època i com n'eren d'avançats en comparació a la societat teocèntrica, dogmàtica i ignorant de la Catalunya Vella.

Entre els dos llibres m'han fet recordar que la història de Catalunya, la nostra història, és també la història de la comunitat jueva, la història de la comunitat musulmana... que durant segles han viscut on ho fem ara nosaltres, i que els seus membres són tan avantpassats nostres com els Jaumes I o els Ramons Llulls. Sigui com sigui, a banda de reflexions sociològiques i històriques, aquestes dues novel·les m'han fet venir ganes d'encetar un altre llibre immediatament. Aquest matí he anat a la Biblioteca Jaume Fuster i m'he endut Els Llops, de Francesc Puigpelat. La meva amiga Marta em va dir que si m'havia agradat Les Veus del Pamano -fins ara la meva novel·la preferida-, aquesta també m'agradaria. Si val la pena, ja li donaré la raó.

dilluns, 1 de març del 2010

28F: Llinars ha decidit



Es poden fer moltes lectures del dia d'ahir. A mi m'agrada fer-la positiva. Va ser una festa de la participació, en què més de 1200 persones de Llinars van optar per sortir de casa i decidir què els agradaria pel futur del nostre país. Sorpreses? moltes. Les bones, un grapat de gent que no havia vist mai pel poble, molts d'ells que s'expressen gairebé sempre en castellà, que van venir a votar. I ho feien amb il·lusió, contents, sentint que feien alguna cosa important. I també la gent gran. A banda de persones conegudes, que em va fer il·lusió que haguessin entès la seriositat de la nostra proposta, feien posar la pell de gallina avis i àvies, alguns impossibilitats, que feien un esforç de veritat per venir a votar. Es van sentir comentaris com ara "feia temps que esperàvem aquest dia" o "a veure quan ens deixen fer-ne una de veritat". Gent que té ganes d'expressar la seva opinió, de dir el que pensa, de portar la democràcia fins a la seva màxima expressió. Alguna nota negativa, com la poca participació dels joves o el poc ressò dels mitjans més massius, però un ambient davant del col·legi electoral que no va parar en cap moment del dia.



Hi ha una lectura potser massa simple, però per mi, no tant desencaminada: s'ha consultat a tots els ciutadans de Llinars, tots aquells que han volgut s'han expressat lliurement. I dels que ho han fet - més de 1200-, més del 90% ha dit que vol que Catalunya sigui independent. I qui cregui que això no és representatiu, doncs que hagués vingut a votar, perquè si un pregunta i l'altre no vol respondre, no serà mai culpa del que ha preguntat, oi?