S'ha acabat l'estiu i ja ha tornat la normalitat... que també té moltes coses bones! L'estiu l'hem gaudit molt, així que en aquest primer post m'he decidit a penjar algunes fotografies que resumeixin els millors moments de l'època de la calor. A dalt, l'excurisó a Sant Aniol d'Ahuja i al refugi del Bassegoda que vam fer pel juny, i a sota, també amb els esquirols, els Campaments de Saldes i l'ascensió a la Gallina Pelada.







Però hi ha més coses...
la sortida amb els pares i la Marta a Escòcia,








I després encara va venir Prada, el sud de França, i la festa major! tot plegat, un 10 i un adéu a l'estiu!

Fent amics

Feia molts dies que no escrivia cap post, i no pas per falta de motius, sinó més aviat per falta de temps, però bé, això és el de menys. La qüestió és que si algun dia us falta un motiu per un post, només cal que us dirigiu a l'estació de RENFE més propera, o que consulteu l'últim comunicat de la Conferencia Episcopal. Ja sé que són arguments típics, però tan típics com inesgotables.

Dilluns havia d'anar a l'estació de Sants a demanar el bitllet de grup per a l'excursió de cap de setmana que farem aquest dissabte i diumenge amb els esquirols del centre, al Bassegoda i Sant Aniol. Ja ho he fet altres vegades i conec la mecànica: vas a una estació important de Barcelona, demanes el full de la petició, l'omples amb les dades del tren i el número de nens, i a finals de setmana ho vas a recollir (en principi et truquen al mòbil quan ho tenen a punt). Total, que nosaltres ja teníem el tren escollit però com sempre vaig demanar a la noia que em confirmés que aquest tren passa en dissabte. La col·lega va i em diu que aquest tren no existeix. Li vaig dir si ho podia mirar millor perquè jo l'havia consultat un parell de vegades al web, i em va assegurar que enlloc no hi havia constància del tren en qüestió. Li vaig dir si em podia deixar un horari i és clar, ella no en tenia, i em va dir que anés a un bonic estand d'informació, on, per cert, no hi havia ningú atenent al personal i vaig haver de pispar un horari que em convenia. Efectivament el tren existia i passava just a l'hora que jo li havia dit a la noia. Vaig subratllar amb el meu bolígraf el tren que m'interessava, i li vaig anar a ensenyar. La nostra amiga va acabar per repetir que a ella no li constava però que si era a l'horari, posés el tren a la petició. Quan ho estava omplint, una amiga seva va arribar a dir-li que anaven a fer un cafè i ella ni corta ni perezosa em va deixar allà omplint la sol·licitud. Quan jo ja havia acabat i en veure que no tornava (i havent escoltat la conversa del cafè) vaig optar per fer una altra cua per arribar a un altre bonic treballador de la RENFE que em pogués acceptar el paperet. Vaig demanar-li al nou noi quants havíem de ser perquè fos vàlid el bitllet de grup i em va dir que no ho sabia. La gent de RENFE té una particularitat. En qualsevol empresa d'atenció al públic, si algú no sap una informació la consulta, la pregunta... però aquí no, per què? total, que em va dir que posés quants seríem i que ja m'ho diria. I per acabar, la cirereta final. Vaig comentar-li "no hi haurà cap problema perquè estigui abans de divendres, oi?" i el noi em diu "això no t'ho puc garantir, depèn de quanta gent demani un bitllet de grup d'aquí al cap de setmana". Jo, flipant de nou, li vaig dir que al paper que havia omplert, en lletra petita advertia d'entregar el paper amb, com a mínim, 48 hores d'antelació al viatge, i que jo li estava donant 5 dies abans. I em va dir que era igual, que no m'ho podia assegurar. Li vaig dir que suposava que em trucarien quan estigués el bitllet, i em va dir, literalment: "pot ser, però ves passant de tant en tant, per si de cas". Que vagi passant ell, tu, que tanta incompetència junta de la gent de RENFE fa posar nerviós a un que no en tingui cap ganes!!! Això només ho resoldrem anant a peu... I el tema de la Conferencia Episcopal, ja el tocaré un altre dia, perquè hi perdria la salut, i tampoc no cal.

Decreixement

Per desgràcia encara costa que els mitjans de comunicació ens fem ressò de tendències "alternatives" o minoritàries més enllà de veure-les com una anècdota, o una curiositat. La profunditat i el rigor en el tractament de qüestions importants, brilla, als mitjans majoritaris, per la seva absència, normalment. Temes com Bolonya, la situació política als diferents països de Sud Amèrica, la "pirateria" i els drets d'autor, o el desequilibri en el repartiment de la riquesa a nivell mundial són temes que massa sovint s'afusellen de les agències de notícies per manca de temps i d'interès. I si parlem d'algunes televisions que insultantment diuen que fan telenotícies quan es limiten a comentar de la manera més frívola possible seqüències d'imatges violentes, estranyes, còmiques i cridaneres, encara més.

Amb el tema del consum responsable, per exemple, ja no espero que es doni veu a documentals extremandament interessants com "Le monde selon Monsanto", o "la pesadilla de Darwin" en horari de màxima audiència, però sí que estaria bé que en un debat sobre la crisi, hi pogués haver un partidari del decreixement. I és que si sempre s'acusa la gent que discrepa del sistema de no tenir cap alternativa (i en part és una crítica encertada, al meu entendre), em sembla que amb el decreixement som, per primera vegada, davant d'una cosa que s'assembla molt a una alternativa real. No un "això no hem de seguir fent així" sinó més aviat un "potser hauríem de començar a fer les coses així".

El mundo según Monsanto from creperie.org on Vimeo.

Però bé, de tant en tant, hi ha excepcions. I aquí en tenim un parell. Aquest és un article de Nicolas Ridoux que es va poder llegir el març passat a El País, i que recomano per qui no sàpiga encara ben bé de què va això del decreixement. Per mi menys aclaridor és el vídeo de tv3 que ha passat aquesta setmana amb motiu de la crisi, tot i que és molt més del que havíem pogut veure fins ara.

Bé, si hem de fer justícia, també hem de dir que fa ja gairebé un any i mig, "la nostra", ja va donar veu, al 30 minuts, al decreixement, en aquest reportatge, tot i que encara com uns cosa molt nova, i no com una alternativa real, generadora de debat, en contraposició al sistema socio econòmic actual.

Sigui com sigui, esperem que poc a poc la teoria del decreixement sigui, com a mínim, una més a ser contemplada. I perquè això sigui possible, és imprescindible que els mitjans de comunicació la comencin a considerar com a tal. Per qui s'hagi quedat amb ganes, aquí va un documental molt bo (en 7 parts) que parla, precisament, del decreixement.

L'olor del forn de matinada

He sentit moltes vegades viatgers que, en evocar les seves descobertes, ressalten les olors dels indrets que han conegut, i també he llegit en diverses ocasions que l'olfacte és el sentit que ens desperta més records. I és que m'atreviria a dir que hi ha olors que ens transporten directament a un lloc, en un moment determinat. No és en va, doncs, que avui dediqui el post a l'olor de forn de matinada.

És, repeteixo, tota una experiència moure's pel món quan tothom dorm a la ciutat. En un dels carrers més transitats del barri (per no dir el que més), ja fa dues nits que em sorprèn una rata creuant just abans que hi passi jo. No puc evitar somriure quan penso en la cara que faria la gentada que rebossa aquesta rambla cada tarda si veiessin el mateix rosegador, creuar el carrer, pel mateix lloc, només algunes hores abans. Però bé, al que anava. Cada nit, quan arribo a casa, hi ha una olor que em recorda que ja sóc a prop. Només em falten un parell de cantonades i podré aparcar la bici. És l'olor del forn de pa que inunda, m'atreviria a dir, 500 metres a la rodona. És aquell perfum intens, que no és de pa, perquè el pa, quan el comprem, no fa aquesta olor, és en canvi, l'olor de forn de matinada.
Suposo que hi ha alguna cosa de solidaritat obrera, de pensar que hi ha algú que no només també està despert, sinó que també està treballant, però quan passo just per davant de la finestra, en el punt de més intensitat, inspiro fort com si em pogués omplir d'aquella olor que encara no sé ben bé de què és.



L'olor de forn de matinada ja l'havia sentida moltes altres vegades. De fet, encara ara, quan la sento cada nit, em vénen al cap les nits d'estiu quan passàvem, poca o molta estona, per l'obrador de Can Compte, fos a les primeres hores de la nit, abans d'anar a dormir, o bé quan havíem tornat d'alguna festa major per esmorzar coca de sucre i la segona fornada encara no estava a punt, i per això encara es podia sentir l'olor. Però també era l'olor de l'altre forn que hi havia prop de casa. Hi passàvem quan encara tornava a casa a peu, festius i feiners, tot l'estiu, fos l'hora que fos, però sempre de matinada. M'acompanyaven a casa els de la colla, perquè mai m'ha fet gràcia tornar sola. Gairebé sempre ens quedàvem xerrant força estona al portal, i l'olor del forn de dues cantonades enllà encara es podia sentir.

L'olor de forn de matinada també em recorda el pastisser de les llumetes de Barcelona. Me'l va ensenyar la Marta, i la veritat és que a mi em va tenir poc per clienta, però sempre vaig trobar el sistema molt original. Si l'home treballava, per què no podíem beneficiar-nos-en els joves que tornàvem de festa? només calia estar pendent que les llumetes de l'aparador estiguessin enceses, i teníem esmorzar calent. I tot plegat, perfumat amb l'olor de forn de matinada. Impagable.

M'agradaria pensar que malgrat les grans superfícies, els forns de pa no desapareixeran, però sobretot, la seva olor de matinada. I si no, sempre ens quedaran records ben perfumats.

La militància i els mòbils en català

N'estic una mica tipa de militar. La primera vegada que vaig entendre això de "militar" va ser en una conferència del Martxelo Otamendi. Era després del tancament de l'Egunkaria i explicava que els redactors del diari en part "treballaven" i en part "militaven" per la llengua basca, ja que els sous que cobraven no es corresponien a la seva feina, i sovint s'havien de pagar els viatges quan anaven a cobrir esdeveniments.

Aquí, a Catalunya, militem molt. Quantes vegades creuem la ciutat per anar a veure una pel•lícula en català, quantes vegades escollim un restaurant en part perquè la carta és en català, quantes vegades al súper escollim una marca que etiqueta en la nostra llengua, per premiar aquest "mèrit". Quantes vegades escollim un diari en català en detriment d'una informació menys àmplia, perquè volem llegir en la nostra llengua, quantes vegades paguem més o ens esperem dies o mesos per veure la traducció al català d'un llibre estranger, en lloc de quedar-nos la versió castellana, quantes vegades hem de clicar “definir idioma” quan escrivim amb l’ordinador, o quantes vegades hem de posar “pegats” als programes per fer-los servir en la nostra llengua. Quantes vegades ens quedem amb una agenda més lletja o un calendari més car perquè no hi ha tanta oferta... Quants Sant Jordis hauríem triat un altre llibre si hi fos en català! Evidentment, sempre és més fàcil viure en castellà, cal donar menys explicacions i surt més barat. Sobretot, no demana sacrificis. Ser militant només té un avantatge: quan truquen els operadors de les companyies de telèfon mòbil amb "suculentes" ofertes. Ara no cal fer-se el suec, amb “fer-se” el català n'hi ha prou, de seguida ens acaben prenent per rucs i donant la comunicació per inútil.

Però per mi, el tema estrella de la militància és el dels mòbils. Abans de parlar de la llengua, però, només vull apuntar que el mateix assumpte dels aparells mòbils em posa, ja en ell mateix, una mica nerviosa. Cada vegada duren menys. I a sobre, tinc la mala consciència que cada mòbil nou que comprem alimenta la guerra pels recursos naturals que viuen al Congo per l'extracció del coltan. Però això sí que són figues d’un altre paner, i mereix un post a banda, que no descarto de fer algun dia. I a sobre, el tema de la llengua.

Fa un any i mig em vaig passar a contracte amb la meva mateixa companyia perquè el mòbil se m'havia espatllat i amb un contracte me n'oferien un de nou sense pagar res. Em vaig anar a informar a la botiga de torn i, ingènua de mi, quan em van preguntar quin mòbil voldria, els vaig dir que m'era igual, però que voldria que fos en català. Si jo hagués estat dependenta i m'haguessin demanat un mòbil que fes un massatge als peus no hagués fet una cara més estranya. Total, que la noia em va dir que no sabia si en tenia, de mòbils en català. Al final no vaig comprar res i al cap d'uns dies vaig passar per una altra botiga de la mateixa companyia que semblava més gran. Allà, davant la mateixa pregunta, la noia em va dir que no sabia quins mòbils eren en català i quins no. I aquesta era la seva última resposta. I tan ampla. Fins aquell moment m'havia fet certa gràcia la incompetència de tot aquell personal, però aleshores vaig començar a estar una mica cansada de la militància, cansada i indignada. Li vaig repetir que jo volia un mòbil en català (i la noia ja em mirava com el nen que vol un sugus blau i només n'hi ha de groc, verd i vermell). Aleshores, com que ningú no movia peça, va dir, "ui, doncs per mirar-ho hi haurem de posar una targeta" i va anar a buscar una targeta. No m'ho podia creure, pensava anar mirant mòbil per mòbil tots els models que tenia? fins i tot li vaig suggerir que fessin un llistat per a propers clients, quan tingués la solució. Com que la cosa tenia pinta de durar hores, ja havia fet el "cupo" de militància del dia i li vaig dir a la dependenta que ja m'ho miraria pel meu compte i, si de cas, ja tornaria. En aquell moment encara no existia la pàgina de la generalitat per saber quins mòbils són en català i quins no (elteumobil.cat) però sí una pàgina a viquipèdia (més militants, no estic sola en tot això, uf!). Total, que el meu tercer intent va ser sabent ja quins mòbils eren en català i quins no. Vaig provar una altra botiga, perquè, sincerament no tenia cap intenció de donar el més mínim negoci a aquella colla d'incompetents amb qui havia tingut el disgust de parlar. Cal dir, però, que el tema de la incompetència és molt democràtic a can Orange. En tornar a dir que volia un mòbil en català em van dir que de la marca que jo volia no hi havia mòbils en català (mentida!), jo els en vaig assenyalar un i em van dir que només era en castellà i anglès (mentida!) i quan, després de molt insistir va mirar-ho (i efectivament era en català), va dir que devia ser un cas molt especial (mentida, mentida, mentida!!) vaig estar a punt de donar-li la llista de viquipèdia, però vaig pensar que no em pagarien per això, i la militància i l'estupidesa a vegades s'acosten soles, però no cal ajudar-les! Finalment, amb molta militància, tenia el meu aparell. Amb tan mala sort que al cap d’un any ja se m’havia espatllat (fent un barranc, sembla que el pot estanc no era tan estanc). No me’n podien donar un altre sense pagar perquè feia massa poc temps de tota l’aventura, i no tenia cap intenció de pagar. Així que vaig decidir reutilitzar-ne un d’un amic que havia donat per vell. És el que tinc ara. En castellà (és el que té reutilizar, que no pots ni militar).

Ha arribat el moment en què podria accedir a un altre mòbil gratuït per punts acumulats. La veritat és que la perspectiva de tornar a passar per aquell periple no em convenç, així que he mirat la pàgina de la Generalitat en què apareixen els mòbils en català. Creuant les dades amb els telèfons que em proposa la companyia, l’oferta es redueix de 27 a 4. A 4!!! No sóc de ciències, però això és una setena part dels que hi ha en castellà, oi??? Quan torni a sentir els de ciutadans i companyia dient les bajanades que deixen anar, m’hauré de moderar per no fer-los una cara nova! I pensar que el govern ha “negociat” amb totes aquestes companyies i els ha untat fins al barret perquè ofereixin mòbils en català... però això què és? És una vergonya. N’estic tipa de militar. No em canvio de mòbil. Almenys de moment, fins que no em passi l’emprenyada, i tingui ganes de tornar-hi. De moment, m’apunto un gest pel Congo, que alguna cosa bona ha de tenir tot plegat. I demà, ja en parlarem.

Qui la mel meneja, los dits se n'unta

No és la primera ni l'última vegada (em temo) que en Zapatero i les seves decisions em fan aixecar el cul de la cadira, però és que és una darrera l'altra. No sé, sincerament, què tenen els andalusos, si és el salero o la labia, o senzillament la gran sort que no et tinguin mania, però per mi que amb això del finançament pretenen que ens emprenyem amb els nostres veïns de la península. M'és força igual el número de polítics del PSC o del PSOEA que posin a cada govern de Madrid, ja que tots actuen igual, i si no podia veure la Maleni, era per quaranta raons abans del fet que fos (o que sigui) andalusa. Pobres andalusos, com si en fossin responsables.
Però el que no es pot fer , i aquesta és la raó del meu post, si es valora una mica la política i la democràcia, és, com diu la saviesa popular, ser jutge i part a la vegada. Si seria impensable posar l'acusat en un jurat popular, o bé fer participar l'alumne en una reunió de la seva avaluació, o bé que l'àrbitre d'un partit de futbol fos l'entrenaor d'un dels dos equips, per què posen de ministre de "relacions amb les Comunitats Autònomes" un home que fa 19 anys que és presient d'una d'aquestes comunitats?
En castellà ho expliciten més, encara: "quien parte i reparte, se lleva la mejor parte". I en una cita universal, que no sé de qui és, es resumeix així "ningú no pot ser jutge en causa pròpia".

En català, el món dels refranys i frases fetes també ens recorda com d'inapropiat és l'assumpte d'en Chaves al capdavant dels assumptes amb les Comunitats Autònomes:
Diu la llei de l’embut, "l’ample per a mi, l’estret per a tu", però també hem sentit sempre que "Qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli a on vol" , o el que es diria dir el fins ara president andalús si sabés català: "Si vols peix, vés-hi tu mateix", "si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit" o bé "Poc guanya qui fila, però menys guanya qui mira". Haurem de regalar un refranyer als polítics catalans.

I és que està comprovat després de segles d'existència humana: "Qui la mel meneja los dits se n’unta".

Tot i que amb el tema del finançament, potser si haguéssim fet cas del refranyer popular, ja hauríem de saber a què ens ateníem des de fa temps: "De diners i de bondat, la meitat de la meitat".

Només hem d'esperar, ara, que Chaves no obeeixi també a aquestes dites, que farien d'ell una persona perversa i imparcial... segur que els refranys es referien a gent molt més malvada... "Lo que no es cou per a tu dixa-ho cremar" o bé "Més val verd per a mi que madur per als atres". Que Déu hi faci més que nosaltres!

(la vinyeta l'he treta d'aquí)

Sant Sebastia de Buseu (sense accent)

La primera vegada que vaig sentir parlar algú de Sant Sebastia va ser al meu pare. Suposo en una conversa sobre Taús i els voltants... però la font familiar oficial per parlar de Sant Sebastia és el meu padrí Josep, que havia passat els estius a Baén, i més o menys coneix la zona. Tots dos em van dir que efectivament, Sant Sebastia no accentuava (fonèticament) la "a", sinó la "i", tot i que cap dels dos no me'n va saber donar una explicació. El segon que em va corroborar la "i" tònica de Sant Sebastia va ser en Ramon Queralt, de les Borges, que coneix el terme per un pastor que va anar a parar a les Garrigues, i des de sempre ha explicat que ell és, originàriament, de Sant Sebastia, que no Sant Sebastià.

Sense accent, al menys, oralment
De fet, amb un parell de consultes ràpides, veig que alguna cosa hi ha. A viquipèdia, cosa estranya, no en diu res, i accentua a "a", però a l'Enciclopèdia Catalana ja se'n fa esment, i malgrat accentuar el nom del poble (deu ser la forma oficial), en parlar del Coll de Sant Sebastia, no l'accentua. A més, diu que "l'església és dedicada a Sant Sebastià (amb una insòlita mutació de l'accent)". En aquesta altra pàgina dedicada al Baix Pallars, diu "És notable, per insòlita, la dislocació de l'accent que ha sofert el nom de Sebastià".

És un tema que sempre m'ha despertat curiositat, amb aquesta mania meva pels noms dels llocs i de les coses. No cal dir que la informació a internet del perquè de la "i" tònica brilla per la seva absència, però no m'estranya tractant-se, com tot indica, d'un poble deshabitat, i constituint només un dels 28 nuclis de l'actual municipi del Baix Pallars, capitalitzat per Gerri de la Sal. En definitiva, un lloc on ja no hi queda ningú i, per tant, no és estrany que NINGÚ no es pregunti per l'origen del misteriós nom.

Les possibles teories
Fins ara no he fet massa consultes en llibres, tot i que estic decidida a fer-ho, però sí que he pogut parlar amb un parell de persones, que m'han exposat la seva pròpia teoria davant d'una qüestió que, això sí, abans que jo no els en parlés, desconeixien. El primer va ser l'Albert Turull, especialista en formació de topònims, i de la Segarra, un lloc no tan allunyat del Pallars com Barcelona. Ell em va explicar que hi ha topònims que varien, amb el temps, la posició de l'accent. Em va parlar del cas de Bellvehi, en els casos de "la pobleta de Bellvehi", a la Vall Fosca, i de Bellvei del Penedès. Casualment, dos llocs amb els quals també hi he tingut relació, encara que "de rasquis". A la Pobleta de Bellvehí, a la Vall Fosca, hi vam ser de campaments amb els esquirols fa uns tres anys, i pel que fa a la versió penedesa, conec el topònim arran d'un company de l'institut, que era de Vilanova, però passava els estius a Bellvei. Bé, anant al tema, hi ha moltes preguntes sobre aquests dos topònims... originàriament eren idèntics? per què l'un es pronuncia "Bell veí" i l'altre, directament "bellvei", fent diftong la "e" i la "i"?, tenen el mateix origen, les dues paraules? En tot cas, ara es pronuncien diferent i han evolucionat cap a transcripcions diferents. Que on vull anar a parar? doncs que l'Albert Turull em va posar aquest exemple per dir-me que a vegades, amb el pas del temps, els topònims muten per raons que desconeixem. Això voldria dir que Sant Sebastia era originalment Sant Sebastià i, per alguna raó, va derivar a Sant Sebastia. I això, l'únic que fa, és traslladar una mica la pregunta, que en aquest cas seria... per què aquest canvi? per què això no ha passat amb els altres Sant Sebastià de Catalunya...?
Bé, anem per la segona teoria, la de l'Espinàs, a qui, ni corta ni perezosa, li vaig preguntar ahir després de l'enrtevista al programa. La seva teoria em va sorprendre. Em va dir, que li semblava que això no podia tenir per origen "Sant Sebastià", sinó més aviat alguna cosa com "Sa Bastida". No em va semblar tan descabellat, perquè... no podria ser que amb una pressumpta cristianització dels topònims, un bon dia, decidissin aprofitar "sa bastida" i fer-ne "Sant Sebastià"? en tot cas, l'explicació em va fer venir moltes ganes de fer més investigacions sobre aquest tema. Que continua semblant-me tan misteriós com el primer dia. I el que més em sorprèn és que a la resta de la gent no els desperti la curiositat... és clar que potser els meus interessos no són gaire compartits pel comú dels mortals... ja que ahir, en comentar el tema amb uns amics, quan vaig anomenar Gerri de la Sal, un em va preguntar qui era aquest actor, i l'altra, si era un còctel que hagués tastat recentment. Seguirem investigant...