La crisi alimentària

I novament post alimentari... últimament semblo una mestressa de casa... avui he fet donuts de xocolata. Però com sol passar les primeres vegades, ja tinc moltes coses per millorar, sobretot que m'han quedat poc dolços. Val a dir que encara no han passat pel dur però agradable examen dels meus companys de feina, en Víctor i la Mireia (en Víctor per dur i la Mireia per agradable)... en la seva resposta basaré les millores de la recepta.


La raó que m'hagi posat a cuinar reposteria de nou és doble: per un cantó, una recepta que un amable forner va donar l'altre dia a La nit dels Ignorants, i per l'altra, el fòrum ambiental 2009: L'alimentació en crisi (per això parlava d'un post alimentari). Hi vaig assistir ahir, i la veritat és que el vaig trobar molt interessant. En resum, em va servir per decidir-me a informar-me més sobre certs temes, com les polítiques agràries comunitàries, que pel que vaig entendre encara van molt deslligades de les alimentàries i mediambientals, o la sobreexplotació pesquera del planeta, per exemple.

ÍNDIA, UNA MICA A CONTRACORRENT
Una de les idees amb què em vaig quedar va ser una que se m'havia apuntat en alguna altra ocasió. I és que, en la mesura de les seves possibilitats, Índia és un país que sap protegir els seus ciutadans i enforntar-se, si cal, als grans corrents del capitalisme salvatge. Després del que va explicar l'Arcadi Oliveras una vegada, que Índia havia rebaixat la quantitat d'anys d'amortització de les patents farmacèutiques (cosa que els organismes monetaris internacionals ràpidament li van fer canviar), ahir vaig saber que Índia és un dels pocs països on està prohibit especular amb productes alimentaris (una mena d'aberrants borses on s'especula amb el menjar amb complexes paquets d'opcions o obligcions). Segur que tenen molts defectes, però cal reconèixer que hi ha coses que les fan bé, aquesta gent.

ELS BIOCOMBUSTIBLES
Una conferència del Fòrum parlava dels biocombustibles. No em va fer descobrir res de nou, més enllà d'una senzilla conclusió: no hi ha prou terra al planeta per alimentar tothom i, alhora, pretendre que els nostres transports funcionin, encara que sigui només en certa mesura, amb agrocombustibles. De fet, el problema dels agrocombustibles no seria més greu que el dels altres monocultius (cafè, cotó, sucre...) si no fos que ara està començant i té grans previsions de creixement, i en molts casos substitueix plantacions d'aliments. El 6% dels cereals conreats al món es destinen a agrocombustibles (el 2000 era l'1%), i això ha suposat el 0,3% de l'energia consumida al món l'últim any (l'1,8% de tota l'energia destinada al transport). La conclusió, per mi, és clara: no val la pena. I això sense comptar que segons molts experts, el balanç energètic és, en molts casos, negatiu, si es té en compte la destilació de l'etanol i la maquinària feta servir per als grans camps de monocultius.

PESCA
De la xerrada de la pesca em van quedar un parell de coses clares: el peix que hi ha ara a les zones de pesca és només el 10% del que hi hauria d'haver (del que hi havia inicialment) en aquest ecosistema. Durant segles hem sobreexplotat les zones pesqueres i, conclusió evident, no hi ha peix. I més enllà d'això... fins fa res no s'han fet estudis de l'impacte de la pesca en els ecosistemes marins, i s'ha vist com estan del tot alterats per la mà humana. De fet, amb tot el que van explicar, no sé com encara hi ha peixos al mar. Ah, i una altra dada: amb els sistemes de pesca humans, una població de peixos triga 15 anys a reduir-se al 20%, cosa que s'ha fet sistemàticament i, el que és més greu, es continua fent. Amb raó va sortir un estudi que deia que l'any 2048 col·lapsaria l'estoc marí, o el que és el mateix, jo deixaré de sentir-me malament per no menjar peix, ja que ningú no en menjarà, perquè senzillament, no n'hi haurà.

SOBIRANIA ALIMENTÀRIA
Finalment, una xerrada molt interessant que enlloc de parlar de la sobirania alimentària va parlar de tots els actors (bàsicament oligarquies, multinacionals i organismes internacionals) que provoquen que els camperols que treballen la terra siguin les persones més desnutrides del planeta en un 70%, ja que enlloc de plantar patates, han de plantar cotó.

Descobertes curioses:

1) quan mengem una caloria animal, hem de sumar-li entre 4 i 16 calories vegetals que l'animal en qüestió ha menjat. No és exagerat, doncs, dir, que la dieta exageradament càrnica que tenim té més petjada ecològica de la que haríem de tenir. El 75% del blat de moro conreat al món es destina a l'alimentació animal, i el 90% de la soja, igual.

2) Coca-cola acumula diverses denúncies a diferents indrets del món per assecar pous locals per fer la seva beguda. I és que per cada litre de coca cola es necessiten entre 5 i 8 litres d'aigua. Quina sort que no m'agrada!

Enllaços per qui li pugui interessar:

No et mengis el món
Xarxa de consum solidari
Vía Campesina
Decreixement

De les galetes de xocolata i de facebook...

Només un parell de coses ràpides, i lligades amb pinces... després de l'èxit de les galetes de xocolata que vaig fer divendres i dissabte, que va tenir fins i tot repercussions facebookianes, postejo la recepta per a qui li faci mandra fer un google, i després adjunto un retrat de facebook que ni pintat.

La recepta de les galetes la trobo per internet, i la recopio aquí amb la meva adaptació:

Ingredients:
* 150 grams de xocolata negra (una taula)
* 300 grams de farina
* 1 ou
* 100 grams de mantega
* 110 grams de sucre o sucre moreno
* 100 grams de nous
* 1 cullerada de llevat

Preparació:
1. S’estova la mantega
2. Es barreja la mantega amb el sucre
3. S’hi afegeix l’ou, la farina i el llevat
4. Es tallen la xocolata i les nous a trossets petits i es barreja amb la pasta.
5. Es fan boletes i es col·loquen a la safata del forn
6. Es cou al forn a 120 una mijta hora, depenent de com es vulguin de cruixents.



i aquí l'article que he trobat a través d'en Pere Quintana sobre el facebook, aparegut a Vilaweb. No té pèrdua.

La nit

Ja fa dies que tenia pensat fer un post per descriure les particularitats del paisatge nocturn que aquests meus horaris dels darrers mesos m'han fet descobrir, ja que mai abans havia tingut l'oportunitat de conèixer la ciutat en hores tan intempestives, i em sembla que val la pena. Tot i això, avui una curiositat m'ha ajudat a decidir-me. No he entès què fa oberta una fruiteria del carrer Laforja a dos quarts de quatre de la matinada. No hi ha cap hora millor per fer la càrrega i descàrrega de la mercaderia?? Després de fer-me la pregunta he considerat que segurament aquelles persones que descarregaven plàtans i tomàquets, tenien molt més en comú amb mi del que jo a primera vista podia pensar: formàvem part del reduidíssim grup de persones que a aquella hora, podíem caminar damunt d'una línia recta. Així que he confiat en la seva sobrietat i he pensat que les seves raons devien tenir. Però ja m'havia decidit a fer el post, així que penso parlar igualment de la pintoresca visió que el meu trajecte en bicicleta m'ofereix a les nits.
D'entrada és clau ressaltar que el paisatge varia en un 200% segons el dia de la setmana en què ens trobem. Bàsicament, es poden fer dos grups: per un cantó dilluns, dimarts i dimecres, i per l'altre dijous i divendres. El primer grup de dies ofereix una imatge de la ciutat adormida, buida i desolada. En tot el recorregut puc trobar un o dos cotxes a tot estirar, i la majoria són taxis buits a la recerca d'algun despistat que hagi perdut el rellotge. Pel que fa als dijous i divendres, els carrers s'omplen de gent com si fos plena tarda. D'una gent, però, una mica particular. En detallaré algunes característiques:

-Us n'haureu adonat, com jo, que normalment la gent, de dia, circula sola, en parella, o en petits grups. Doncs bé, els dijous, i especialment els divendres de matinada, els carrers s'omplen de gent distribuïda en grups a la manera "viatge de final de curs". És a dir, entre 10 i 20 persones que van xerrant i que paren cada 2 minuts per decidir per on s'ha de tirar.

- Una altra caracaterística d'aquesta gent és que obliden que normalment, els vianants van per la borera, i els vehicles amb rodes per la calçada. Això, i la imprudència que acompanya la dosi d'alcohol en sang, fa que esquivar-los es converteixi en una autèntica cursa d'obstacles.

- La gent que passeja pels carrers aquests dies de matinada, a més, té la particularitat de fer com si no hagués vist mai una bicicleta. Saluden, comenten la jugada, i fins i tot troben divertit mirar de fer-te parar com si realment hi hagués alguna possibilitat que continuessis la festa amb ells.



En definitiva, ja sabem què fa la gent amb un parell de copes... paren un ciclista per preguntar-li per un bar que es a la cantonada, caminen amb màniga curta quan el termòmetre marca 6 graus... i no tenen cap pressa per anar a dormir.

Hi ha però, altres coses que m'ha fet veure la nit,i que m'ha generat moltes preguntes:

- si el metro cada dia obre a la mateixa hora, per què hi ha gent que sempre espera 10 minuts davant la porta fins que obren? insomni?

- per què el vigilant d'un pàrquing dorm davant del televisor encès cada nit? no seria millor dormir de dia, o si realment no hi ha feina, tancar el pàrquing durant la nit?

-per què hi ha carrers com el d'Astúries que sempre reguen de nit i no ho fan amb cap altre carrer de la zona?

- per què cada divendres el mateix paquistanès m'ofereix cervesa quan passo amb la bicicleta i no se n'adona que si els últims 6 divendres no n'he volgut aquest no serà diferent?

- per què la gent continua bevent si l'alcohol porta adolescents a seure plorant al mig de la calçada del lateral de la diagonal setmana sí, setmana també?

- per què les noies que de dia van amb abric per què estem a 10 graus, de nit van amb tirants i estem a 5?

Bé, suposo que la cosa no és tan excepcional, però jo, a aquella hora, tornant de treballar, m`ho miro des d'un angle particular. Un angle que em fa trobar-ho, en certa mesura, divertit.

Les marques blanques de Bonpreu, una petita decepció

L'etiquetatge en català ja fa temps que és una quimera, i així trobar un producte etiquetat en la nostra llengua és més aviat una cosa curiosa o anecdòtica. Malgrat tot, quan vaig veure que el súper que teníem més a prop de la nostra nova casa era el Bonpreu, me'n vaig alegrar. Es tracta d'una empresa que em fa l'efecte de tenir una mica de consciència, si més no, lingüística. Ja n'havia sentit a parlar, la Plataforma per la Llengua els ha reconegut el mèrit en diverses ocasions, i només cal fer una ullada a la xarxa per veure com es destaca aquesta militància hestòica. I la veritat és que no vaig trigar gaire a confirmar-ho: no només la comunicació amb la clientela és sempre en català (tant pel que fa als dependents i dependentes com a la correspondència), sinó que a més a més, tots els productes de marca blanca estan etiquetats exclusivament en català. Em sembla que no m'equivoco gaire si dic que és un cas gairebé únic al mercat. Una altra virtut, al meu entendre, de la seva política empresarial, és la consciència ecològica: des de ja fa temps descompten el preu d'una bossa de plàstic del total si no en fas servir, i a més venen capses de cartró per endur-se les compres. També s'hi troben productes de comerç just i carn ecològica, coses totes dues que em sorprenen gratament i em fan estar contenta de comprar en aquest establiment.



Dit això, aquest matí sentia curiositat per saber quines empreses s'amaguen darrera les marques blanques (que utilitzem força a casa) de Bonpreu. Gràcies al blog de l'espai internet del Telenotícies de TV3, al qual estic subscrita i que trobo força interessant, he consultat la web de l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició que permet desemmascarar els productes "sense marca" dels súpers. He agafat de mostra 5 productes que tenia a la cuina, i he anat fent les comprovacions. Quina decepció, però, quan he constatat que dels 5 productes, només un el gestionava una empresa catalana. Es tracta d'un parell de bistecs envasats (que vam comprar abans de la remesa de carn ecològica de Cal Martí que per cert recomano) i que tenia al congelador. I més encara, es tracta, en realitat, de carn holandesa, de vedells holandesos, nascuts, crescuts i sacrificats a Holanda. Les altres marques, totes espanyoles. No hi tinc res en contra, de comprar productes a Espanya, però preferiria donar negoci a empreses catalanes, posats a triar. El brou el fan a Burgos, la farina de galeta a Urretxu, al País Basc, la llet, a Valladolid i el cacau en pols a Toledo.
Potser d'aquests productes no en fan, a Catalunya, o als Païos Catalans, però per una mera raó de proximitat, de despesa energètica... cal anar buscar tot això tan lluny? Bé, clarament no deixaré de comprar productes Bonpreu per això, però si a algú li interessa la meva opinió, com a clienta preferiria donar diners a empreses catalanes i no malgastar energia en portar els aliments de tan lluny. Senzillament, perquè no cal.

Al camp de concentració de Miranda de Duero

Quan a l’escola estudiàvem història (poc) i estudiàvem la guerra civil, mai no ens van explicar que es tractava de la història dels nostres avis i àvies, de gent viva a qui podíem anar a preguntar com havia estat. Absurdament, em sembla, vam estudiar la Guerra Civil a través dels llibres, com van avançar els fronts, com es va sublevar Franco al Marroc, la retirada dels soldats republicans cap a França... i prou. Potser el meu és un cas aïllat però, per què ningú no em va dir que els meus avis eren entre aquella gent? Per què m’ho van explicar de tal manera que mai no vaig pensar que a les fotografies del llibre de text hi pogués ser el meu avi? Per què en aquell moment, quan encara la gent gran de casa era viva, no em van dir que ells m’ho podien explicar millor que el llibre? Em fa l’efecte que la memòria històrica és un concepte bonic, però que hi ha molta gent que ha volgut esborrar la història de la seva memòria, perquè és massa dolorós, recordar segons què, i no els culpo. Tot i això em sembla que cal mirar de fer l’esforç, perquè un record explicat de viva veu, una història explicada per un avi té molta més força que no pas una lliçó d’un llibre, o fins i tot que una pel·lícula basada en fets reals. També és veritat que potser un protagonista de la història (en la seva mesura) com ho va ser l’avi, no va pensar mai que la seva néta ja estudiaria això als llibres, i que ho veuria lluny i amb perspectiva. De qui és la culpa de tot plegat, no ho sé, però ara me n’adono que m’hauria agradat fer més preguntes a l’avi, per saber més coses de la República, de la guerra, del Camp de Concentració de Miranda de Duero.

Per sort, però, hi va haver algú que sí que ho va explicar, potser a través de notes, o perquè algú va ser més curiós i li va preguntar, i gràcies a internet tenim testimonis ben reals que expliquen la seva memòria històrica. És l'exemple del Diari de Guerra d'en Domènech Piqué. No són la història de l’avi, ni les seves cartes, i surt en cap fotografia, però segur que no hi ha tanta diferència. Hauria pogut ser ell. Gràcies, en tot cas, als qui publiquen aquestes històries que ens ajuden a conèixer millor el que no hem estat a temps a preguntar als nostres avis.