New York, New York...

Ja és aquí el Nadal i la cursa desenfrenada per arribar al dia 25 amb la feina feta i els compromissos coberts. Regals comprats, sopars fets, casa endreçada, felicitatcions enviades (?!!?!) i amics de sopars de Nadal saludats. En resum, ni un minut de descans. Però bé, ara sí que puc penjar les fotos de Nova York. Dades pràctiques? recomanació de l'alberg del barri de Chelsea (Chelsea Star Hostel), a la cantonada de la 8a avinguda amb 30th street. Molt cèntric i net. 25 dòlars per nit i per persona, en habitacions de 10.

Coses a destacar? no m'estranya que els obesos en aquest país siguin més que al nostre. Els hàbits de menjar són estranys (molt menjar i molt poc sa). Fortes olors que conviden a menjar qualsevol cosa a qualsevol moment...


El noi que venia pins de l'Obama i no semblava un il·lustre universitari, i en canvi ens va parlar de Zapatero i d'Aznar d'una manera sorprenentment. Algú sap qui és l'actual governador de Nova York? i el seu antecessor?
El bar musical Fat Cat, on l'oci es deslliga de l'alcohol, i en canvi a les taules es juga a escacs i a l'Escrable fins les tantes de la matinada. Música en directe, taules de ping pong i futbolín hi fan la resta.


China Town... fins i tot el McDonald's i els bancs tenen els seus subtítols en xinès! però els problemes dels nordamericans acabats d'arribar amb l'anglès no es redueixen a aquests... les mexicanes encarregades de la neteja de l'alberg no entenien l'encarregat quan els deia per on calia començar a netejar...



La seguretat de l'aeroport... quina exageració... m'agradaria saber si hi ha algú que a les preguntes estúpides respon "sí, vinc a matar americans", "no, els bitllets no els he pagat, els he robat" o bé "sí, vinc per quedar-me de manera il·legal". Cal fer una entrevista amb preguntes de les quals ja es coneix la resposta? Quina pèrdua de temps!

I bé, tantes coses més que segur que tots els que hi han estat han detectat, però que, a mi, m'han sorprès, però m'ha encantat de conèixer-les!

Bondat ?

Perfecte, m’estic superant en la meva deixadesa... això d’estar tants dies sense escriure no pot ser. Ahir vaig anar al teatre i em vaig sentir una mica cínica. Vam anar amb el David i la Maria a veure “Bondat”, una obra d’un autor canadenc que parla de la rancúnia després d’uns crims de guerra, de la justícia a posteriori, i per mi fa un lleuger toc d’alerta sobre la memòria històrica. A veure, aquesta és la interpretació que en vaig fer jo, potser influïda per tot el tema del Garzón i les fosses. I no puc estar-hi d’acord. L’obra pretén posar-nos davant d’un presumpte assassí de masses d’algun genocidi que no es concreta, un home que representa que ha perdut el cap per la malaltia d’alzeimer i ja no recorda res del que va fer. I els que l’acusen s’entesten en condemnar-lo malgrat això. El fet que el genocida acabi despertant compassió i això sigui ben vist, per mi no l’eximeix de tot el que ha fet, i menys si del que estem parlant és de la mort de molts innocents, per molt que ho hagi oblidat per culpa d’una malaltia, i això em fa sentir cínica i no gaire compassiva. Ho sento, però per mi una malaltia no pot permetre que quedin sense sentència uns crims com els de genocidi, per fer justícia, i perquè els llibres d’història després recordin que hi va haver una persona dolenta que va acabar amb la vida de gent innocent.

L’obra, però, toca de passada una altra qüestió: la culpabilitat de l’ideòleg. En algun moment es diu que l’home que es vol jutjar va ser, sobretot, un intel·lectual, i això es confon amb “genocida”. Tampoc no hi estic d’acord. Massa vegades veiem que això passa, sobretot al País Basc, però també en altres llocs on a banda de lluita pacífica, hi ha lluita armada. Si tu penses com els que posen bombes, els estàs donant idees, si comparteixes “enemic” amb ells, ets el seu aliat, els dones ànims, informació i els encoratges... si us plau!!! Perdoneu la meva ignorància, però l’altre dia tot just em vaig assabentar que el delicte d’enaltiment del terrorisme, una legislació que aquí molts defensen com si els anés la vida, no existeix en altres països, a Anglaterra, per exemple. I és que per mi és un delicte contradictori amb el dret a la llibertat d’expressió, a banda que és massa subjectiu, segons el meu parer. Que jo sàpiga, les lletres no han matat mai ningú, i si algú després és tan estúpid de fer mal amb l’excusa que hi ha algú que ha escrit ves a saber què, hauríem de prohibir “el jove Werther” perquè la gent s’aniria suïcidant pel carrer, i em sembla que està considerada una gran obra de la literatura universal. Segons què s’escrigui, es pot considerar algú malvat, però per mi, la legislació no hi hauria d’entrar ni sortir. Per cert, espero que ningú no em vingui a buscar per escriure tot això... encara que a vegades sembla que el tribunal de la Inquisició hagi de ressorgir en qualsevol moment... ah, i no ho he dit, però la interpretació dels actors, especialment del protagonista, Òscar Muñoz, genial, per treure’s el barret!!!

La cooperació... més preguntes que respostes

A mesura que es van aprenent coses, el món i la realitat esdevenen més complexos, les coses no són blanques o negres en la majoria dels àmbits en què ens movem i en què se’ns demana que tinguem una opinió, i és aquí on podem emmarcar les diverses cites en què es diu que la ignorància ens permet viure més tranquils. Que fàcil que és creure que podem donar x diners al mes a una ONG i així desprendre’ns de qualsevol sentiment de culpabilitat per com van les coses al món. I és que aquest és un dels debats que em fan ballar el cap... fins quin punt la cooperació és còmplice de les atrocitats que encara avui Occident comet al Sud? Estem farts de veure com joves de bona família se’n van a passar un mes a un país dels anomenats subdesenvolupats teòricament a fer feina a canvi de res, quan probablement faríem molta més “feina” fent-nos objectors fiscals o militant perquè, per exemple, es condoni el deute extern o no es vengui ni una sola arma més a l’Àfrica.

Cada vegada, doncs, dubto més de grans projectes de cooperació que, a més, si estan vehiculats per l’estat, condicionen les ajudes, a sobre, al fet que beneficiïn empreses d’aquí. Poques simpaties m’inspiren moltes de les vies habituals de cooperació, però n’hi ha que encara em fan pensar que no tot està perdut. De tot plegat, m’inclino per aquelles iniciatives en principi modestes, transversals, entre la gent de peu d’un i altre lloc, com les que tenen entre mans la gent de Mataró. Cobrint necessitats reals de gent oblidada pels seus propis governants. Es fa difícil creure que un projecte d’agermanament entre dues petites entitats sense ànim de lucre, d’aquí i d’allà, o un agermanament entre dos municipis, del nord i del sud, puguin col·laborar amb “ajuda trampa”. És evident que si es fa una escola en un poblet dels Andes amb diners d’aquí, el govern del país que correspongui no se’n preocuparà perquè aquesta necessitat es cobreix des de la cooperació. Però aquí és on arriba la pregunta: “quant temps hauria de passar perquè el govern en qüestió fes el gest i es preocupés per aquella zona descuidada?” no és un debat fàcil. Jo no tinc la resposta. I més enllà d’això... si des d’una parròquia catalana es fa una escola en un poble del sud, quin dret tenim a opinar sobre els continguts que cal ensenyar en aquesta escola? Més concretament, quin dret tenim a ensenyar religió cristiana a aquells infants? Tampoc no la tinc. Com sempre, més preguntes que respostes. Hi ha, però, una cosa que sí que tinc clara, i és que si tothom que està per la cooperació fes també gestos reals perquè, senzillament, es deixés d’emprenyar el Sud com es continua fent, la feina seria molt més efectiva. Però per desgràcia, el decreixement encara té pocs adeptes, els objectors fiscals són més que escassos, i ningú es queixa perquè l’estat espanyol sigui un dels principals exportadors d’armes o perquè les empreses espanyoles (multinacionals o no) s’aprofitin de manera abusiva i descarada dels recursos naturals del Sud.

La sort de l'Úrsula

Són qüestions com Guantánamo, als Estats Units, d’on si no m’equivoco l’altre dia van sortir alguns presos a qui no s’havia aconseguit imputar cap delicte tot i que duien uns cinc anys allà sense cap dret (en el pitjor sentit de l’expressió), que fan posar els pèls de punta. Ja sabem que d’injustícies i aberracions n’hi ha per tot el món, però que aquests drames es produeixin en països que es passegen pel planeta com a exemples de democràcia i llibertat, envaint i boicotejant comercialment aquells que no els cauen bé, fa vomitar. Una cosa similar passa quan l’estat que té vergonyes per tapar és el nostre, i, com no podia ser d’altra manera, fa bandera de les seves virtuts. Començant pel sistema judicial, corrupte, franquista, i que manté tribunals que recorden a la inquisició regentats pels conservadors escollits de cada partit, i que ara, quan se’ls penalitza per un error comès, se senten ofesos, i fan vaga.

I, com sempre, han de venir de fora per dir com es fan de malament les coses. No estem parlant d’Amnistia Internacional, que cada any rebateja l’estat espanyol com al Saïd de Lost, sinó d’un organisme tan oficialista i defensor dels estats com són les Nacions Unides. I és que avui hem conegut la notícia que diu que el relator especial de l'ONU per als Drets Humans i la Lluita Antiterrorista, Martin Scheinin, ha demanat al govern espanyol que aboleixi el règim d'incomunicació previst en la legislació per als detinguts per terrorisme. I és que som en un estat on es critica Veneçuela per tancar televisions des del govern, però on això també es fa sistemàticament sense que ningú es posi les mans al cap (només cal sentir Martxelo Otamendi). En un estat on les manifestacions neonazis i feixistes del 12 d’octubre estan autoritzades i permeses però un partit polític amb més del 10% dels vots en el seu territori es prohibeix any rere any. On el poder legislatiu i judicial es confonen, i on les sentències judicials són massa vegades una eina més del govern de torn. Tot això ho patim cada dia, però era ahir al vespre, quan parlava amb l’Úrsula, una noia quebequesa que està passant uns dies a Barcelona, quan me n’adonava del nostre drama. Hauríeu d’haver vist la cara que va posar quan li vaig dir que els referèndums d’autodeterminació, o les consultes en aquest sentit (fins i tot les no vinculants) estan prohibides per Espanya, amb el beneplàcit dels dos principals partits de l’Estat. Va ser aleshores quan vaig pensar que tenim mala peça al teler, que Espanya no és el Canadà, i que com diuen a “Stolen Kisses” de D’s C, nosaltres hem de poder tenir la nostra pròpia història, que, no ens enganyem, serà dura i cansada, però que comparar-nos, sempre serà fer-nos mala sang.

Choral Pop, un espectacle impressionant

Ja és hora d' homenatjar des de tots els racons del planeta aquesta gent de l'Albada que fa tant de temps que treballen sense treva per treure a la llum un espectacle com Choral Pop. Un espectacle de nivell professional, sense cap mena de dubte, que ha lluït d'una manera increïble en la seva única representació a la Sala Luz de Gas de Barcelona. Cal dir, sense faltar a la veritat, que la sala era plena com jo mai no l'havia vista i que no hi cabia ni una agulla. I és que no n'hi havia per menys. Sense entendre-hi massa, la pell de gallina aflorava des del primer tema, i és que com he dit en alguna altra ocasió, posar il·lusió en un projecte és ja el 50% del seu èxit. Si, a més, passa com aquí, que també hi afegim una dosi considerable de talent, esforç i treball en equip, obtenim un resultat immillorable. I si no, jutgeu-ho vosaltres mateixos.



Ah, i no cal dir que m'afegeixo fervorosament als que demanen bolos per a l'espectacle, és injust que tant de públic es quedi sense escoltar com soneu!





Moltes felicitats, i endavant, Albada!!

Dies allargassats

Gairebé quinze dies sense publicar res!
això de fer un blog és més complicat del que semblava! bé, a veure si recupero la constància... la setmana ha estat plena, i és que tot va començar divendres, un dia del tot atapeït... És ben bé que no hi ha com llevar-se d'hora per treure de la jornada tot el suc... sí, efectivament, era divendres, i, per tant, el color del matí ja era una mica més viu. De totes maneres, posar il·lusió a les coses és la millor recepta perquè resultin il·lusionants! Un fet per mi poc habitual com va ser una compra impulsiva (que al final ha resultat prou encertada) va ser el tret de sortida d'un dia, si més no, diferent.
Bé, anem per les novetats... encara no tinc dorsal, però les noies de la ràdio, des de divendres, ja tenim equip de futbol! Juguem els dimarts al vespre, una manera fantàstica de posar-nos en forma i passar-nos-ho bé un cop per setmana... a veure com ens en sortim, de tot plegat! De moment, el primer partit ja va ser memorable (malgrat les absències de la Maria i meva): 2 a 0... i això que encara no tenim entrenador!!!


Però tornem a divendres... Amb la Maria vam dinar als sofàs, i ja es veia que era un dia diferent perquè enlloc de dos primers, vaig escollir dos segons: espaguetis i mandonguilles. A una perruqueria del barri em van parlar de mascaretes pel cabell (que dic jo, una mascareta no era per la cara???) mentre em donaven un nou aire a la closca, i deprés, vam sopar per menys de 4 euros al barri més car de Barcelona, amb l'Arnau... això sí, asseguts en un banc del parc, i és que... hi ha res més bonic? El dia va recuperar un to romàntic quan me'n vaig adonar que els nostres nens es fan grans, i que fins i tot s'enamoren...i és que tot té la seva part bona!!! Ben bé, si cada dia fos així, la vida seria més divertida, però també més estressant!

Cançons per plorar

Sovint, quan ens pregunten quina és la nostra cançó preferida, ens és molt difícil d’escollir, perquè cada cançó té un moment... hi ha cançons per despertar-se, cançons per protestar, cançons per ballar, d’altres per cantar, altres per fer escoltar a una persona estimada... i altres per fer un reportatge. Però avui volia parlar de els cançons per plorar. Hi ha dies que el cel s’omple de núvols i ve de gust posar música de plorar. Són cançons que, almenys a mi, i no d’una manera racional, em fan venir ganes de plorar. I no hi ha cosa més gustosa que plorar de gust amb una bona cançó de plorar. Si a més, em puc posar ben aclofada al sofà amb la funda nòrdica tapant-me tota, doncs encara millor. Quan era petita ja em passava. La primera cançó que em feia plorar va ser Puff era un drac màgic... i em consta que no era l’única. De fet, han hagut de passar molts anys –i la versió ska de la cançó que fa la Girasol- per poder sentir el Puff sense que em vinguin ganes de plorar. Després va ser la cançó La Mare, que cantava el Dyango. La tenia a casa en un disc de vinil d’aquells petits, i quan tenia ganes de plorar, només me l’havia de posar a tota castanya, i ja em queien uns llagrimots d’hipopòtam... i després, ja estava. Més tard van ser Pantalons curts i els genolls pelats, Te recuerdo Amanda, o Faig Saber... fins que vaig descobrir la cançó La Tieta, del Serrat. Potser és que em recorda la figura de la tia Carmeta, que amb prou feines vaig poder conèixer, però el fet és que encara avui em posa molt i molt trista. Res, aquí la deixo perquè una bona plorada arregla moltes coses.

El temps

Després de seguir algunes sèries nordamericanes sense haver de dependre de tempos televisius em sembla un “retrocés” haver d’esperar una setmana per poder veure un nou capítol de Fringe. Aquest és el primer pensament que em ve al cap quan avui encara no puc veure el tercer episodi de la nova sèrie d’en Joshua Jackson, pel qual estic frisosa... però de seguida torno a la Terra i me n’adono que això ho dic influïda per la immediatesa imperant en la societat, marcada per a dictadura del temps... hi ha tantes coses que em fan pensar en aquest ingredient que té un paper tan important a la nostra vida... el temps! Per mi, el seu càlcul és l’equació de més difícil resolució...

Aquest cap de setmana de barrancs ha estat positiu en tots els sentits: un gran aprenentatge pel que fa a les tècniques d’aquesta modalitat esportiva, una estada de convivència amb uns nois i noies que recordàvem petits, però que s’han fet grans, i una activitat diferent de la que fem habitualment. Tot plegat, una agradable sensació que el temps, quan fem coses noves i variades, s’estira com un xiclet... Però si omplim el temps de feines també ens acabem trobant estressats i angoixats, sense moments per reposar, per seure al sofà, per prendre el sol, per escoltar música o mirar per la finestra. Difícil, doncs, omplir el temps de la manera òptima, perquè es converteixi en un aliat per la nostra incansable recerca de la felicitat, però cada dia, per sort, en sabem una mica més que ahir, i menys encara que demà.

Organyà en perspectiva

Poc ens ho pensàvem fa quinze dies quan encara no havíem començat el curset de barranquisme que el segon cap de setmana d'activitat ens portaria ni més ni menys que a Organyà. I encara menys que la nostra amiga Maria, que fa el curset amb nosaltres, tingués una casa allà i li agradessin aquelles terres gairebé tant, m'atreviria a dir, com a nosaltres. Potser, de fet, hauria de dir com a mi, perquè reconec que el meu idil·li amb l'Alt Urgell és, principalment, meu. I aquí, la capçalera del blog, ja em delata. Bé, el fet és que novament Santa Fe, la botiga d'en Pauet, la Parròquia de les Homilies, Cabó, i aquella distància de Taús que és alhora lluny i a prop... tot plegat, ens acollirà,de nou, aquest cap de setmana.

La primera vegada que hi vam pujar, amb l'Arnau, era una Setmana Santa, i recordo que estrenava les bambes de muntanya que aquesta vegada m'enduc per fer els barrancs. Hi vam arribar amb l'autobús de línia, que semblava que no hi seríem mai, ens vam pelar de fred al càmping, i vam fer dues excursions: a Cabó i a Santa Fe. A Cabó, jo buscava la casa de la famosa "Montserrat de Cabó", la senyora que li va fer de mare a l'àvia, quan es va quedar orfe de pare i mare. I també una ruta que anys més tard he sabut que està molt malmesa, el camí que va de Cabó cap a Taús. No vaig trobar ni una cosa ni l'altra, però mentre menjàvem l'entrepà de dinar, un menut se'ns va acostar, i ens va preguntar d'on érem. En dir-li que de Barcelona, no va dubtar ni un moment, fent-se l'entès "ah, allà on curen les persones!". Va ser l'anècdota de la sortida. Va ser el nostre bateig a l'Alt Urgell, i ja ens va encantar.

Ara fa un any, pel pont de la Mercè del 2007, hi vam fer l'última estada, a Organyà. Era la primera vegada que jo anava a Taús sense la família, buscant la casa de l'avi, "cal mestre de les roques", aquesta vegada, amb cotxe. En la mateixa línia, el càmping va ser substituït per l'alberg, i vam anar a sopar a la Seu, perquè havien tret la pizzeria d'Organyà... quina llàstima! I finalment...la redescoberta de Taús! I quan vam arribar a Noves, que ens pensàvem que ja hi érem! Vam conèixer la llegenda dels minairons, uns éssers fantàstics del Pirineu, a qui, quan apareixen, cal ordenar alguna cosa, per no fer-los enfadar, i finalment vam trobar la casa de l'avi gràcies a l'ajuda d'un veí. El mateix que ens va dir que calia que tornessim en època de bolets, que no ens ho podíem perdre! un altre reclam mes, doncs! I en marxar, com sempre, ganes de tornar-hi.

I ara, un any després, l'Alt Urgell ens espera de nou... aquesta vegada a fer barrancs... i a conèixer la casa de l'àvia de la Maria... que, per tancar el cercle, té una monumental figuera... no mereixia un post, tot plegat?

Figues d'un altre paner

Des que tenia 16 anys, que vaig deixar el sa costum d'escriure el diari, no em passava pel cap d'escriure res de manera regular... de fet no em passava pel cap d'escriure res que no fos per necessitat. Les figues d'un altre paner, doncs, són tota una novetat per mi, així que no prometo res. Escriuré el que em vagi bé quan em vagi bé, però potser aquest curs, que espero tenir més temps per a mi, és un bon moment per encetar un blog, i així no clavaré tants rotllos al personal amb temes que, generalment, no interessen a ningú. Inaugurat queda, doncs, el blog, i ara només cal esperar omplir-lo de paraules més o menys encertades. Paraules vinculades al meu entorn, perquè, això sí, per deformació professional tinc una clara tendència a detallar meticulositats gens rellevants per a la majoria de la gent, que passen al meu voltant.