Records de l'estiu

S'ha acabat l'estiu i ja ha tornat la normalitat... que també té moltes coses bones! L'estiu l'hem gaudit molt, així que en aquest primer post m'he decidit a penjar algunes fotografies que resumeixin els millors moments de l'època de la calor. A dalt, l'excurisó a Sant Aniol d'Ahuja i al refugi del Bassegoda que vam fer pel juny, i a sota, també amb els esquirols, els Campaments de Saldes i l'ascensió a la Gallina Pelada.







Però hi ha més coses...
la sortida amb els pares i la Marta a Escòcia,








I després encara va venir Prada, el sud de França, i la festa major! tot plegat, un 10 i un adéu a l'estiu!

Fent amics

Feia molts dies que no escrivia cap post, i no pas per falta de motius, sinó més aviat per falta de temps, però bé, això és el de menys. La qüestió és que si algun dia us falta un motiu per un post, només cal que us dirigiu a l'estació de RENFE més propera, o que consulteu l'últim comunicat de la Conferencia Episcopal. Ja sé que són arguments típics, però tan típics com inesgotables.

Dilluns havia d'anar a l'estació de Sants a demanar el bitllet de grup per a l'excursió de cap de setmana que farem aquest dissabte i diumenge amb els esquirols del centre, al Bassegoda i Sant Aniol. Ja ho he fet altres vegades i conec la mecànica: vas a una estació important de Barcelona, demanes el full de la petició, l'omples amb les dades del tren i el número de nens, i a finals de setmana ho vas a recollir (en principi et truquen al mòbil quan ho tenen a punt). Total, que nosaltres ja teníem el tren escollit però com sempre vaig demanar a la noia que em confirmés que aquest tren passa en dissabte. La col·lega va i em diu que aquest tren no existeix. Li vaig dir si ho podia mirar millor perquè jo l'havia consultat un parell de vegades al web, i em va assegurar que enlloc no hi havia constància del tren en qüestió. Li vaig dir si em podia deixar un horari i és clar, ella no en tenia, i em va dir que anés a un bonic estand d'informació, on, per cert, no hi havia ningú atenent al personal i vaig haver de pispar un horari que em convenia. Efectivament el tren existia i passava just a l'hora que jo li havia dit a la noia. Vaig subratllar amb el meu bolígraf el tren que m'interessava, i li vaig anar a ensenyar. La nostra amiga va acabar per repetir que a ella no li constava però que si era a l'horari, posés el tren a la petició. Quan ho estava omplint, una amiga seva va arribar a dir-li que anaven a fer un cafè i ella ni corta ni perezosa em va deixar allà omplint la sol·licitud. Quan jo ja havia acabat i en veure que no tornava (i havent escoltat la conversa del cafè) vaig optar per fer una altra cua per arribar a un altre bonic treballador de la RENFE que em pogués acceptar el paperet. Vaig demanar-li al nou noi quants havíem de ser perquè fos vàlid el bitllet de grup i em va dir que no ho sabia. La gent de RENFE té una particularitat. En qualsevol empresa d'atenció al públic, si algú no sap una informació la consulta, la pregunta... però aquí no, per què? total, que em va dir que posés quants seríem i que ja m'ho diria. I per acabar, la cirereta final. Vaig comentar-li "no hi haurà cap problema perquè estigui abans de divendres, oi?" i el noi em diu "això no t'ho puc garantir, depèn de quanta gent demani un bitllet de grup d'aquí al cap de setmana". Jo, flipant de nou, li vaig dir que al paper que havia omplert, en lletra petita advertia d'entregar el paper amb, com a mínim, 48 hores d'antelació al viatge, i que jo li estava donant 5 dies abans. I em va dir que era igual, que no m'ho podia assegurar. Li vaig dir que suposava que em trucarien quan estigués el bitllet, i em va dir, literalment: "pot ser, però ves passant de tant en tant, per si de cas". Que vagi passant ell, tu, que tanta incompetència junta de la gent de RENFE fa posar nerviós a un que no en tingui cap ganes!!! Això només ho resoldrem anant a peu... I el tema de la Conferencia Episcopal, ja el tocaré un altre dia, perquè hi perdria la salut, i tampoc no cal.

Decreixement

Per desgràcia encara costa que els mitjans de comunicació ens fem ressò de tendències "alternatives" o minoritàries més enllà de veure-les com una anècdota, o una curiositat. La profunditat i el rigor en el tractament de qüestions importants, brilla, als mitjans majoritaris, per la seva absència, normalment. Temes com Bolonya, la situació política als diferents països de Sud Amèrica, la "pirateria" i els drets d'autor, o el desequilibri en el repartiment de la riquesa a nivell mundial són temes que massa sovint s'afusellen de les agències de notícies per manca de temps i d'interès. I si parlem d'algunes televisions que insultantment diuen que fan telenotícies quan es limiten a comentar de la manera més frívola possible seqüències d'imatges violentes, estranyes, còmiques i cridaneres, encara més.

Amb el tema del consum responsable, per exemple, ja no espero que es doni veu a documentals extremandament interessants com "Le monde selon Monsanto", o "la pesadilla de Darwin" en horari de màxima audiència, però sí que estaria bé que en un debat sobre la crisi, hi pogués haver un partidari del decreixement. I és que si sempre s'acusa la gent que discrepa del sistema de no tenir cap alternativa (i en part és una crítica encertada, al meu entendre), em sembla que amb el decreixement som, per primera vegada, davant d'una cosa que s'assembla molt a una alternativa real. No un "això no hem de seguir fent així" sinó més aviat un "potser hauríem de començar a fer les coses així".


El mundo según Monsanto from creperie.org on Vimeo.


Però bé, de tant en tant, hi ha excepcions. I aquí en tenim un parell. Aquest és un article de Nicolas Ridoux que es va poder llegir el març passat a El País, i que recomano per qui no sàpiga encara ben bé de què va això del decreixement. Per mi menys aclaridor és el vídeo de tv3 que ha passat aquesta setmana amb motiu de la crisi, tot i que és molt més del que havíem pogut veure fins ara.

Bé, si hem de fer justícia, també hem de dir que fa ja gairebé un any i mig, "la nostra", ja va donar veu, al 30 minuts, al decreixement, en aquest reportatge, tot i que encara com uns cosa molt nova, i no com una alternativa real, generadora de debat, en contraposició al sistema socio econòmic actual.

Sigui com sigui, esperem que poc a poc la teoria del decreixement sigui, com a mínim, una més a ser contemplada. I perquè això sigui possible, és imprescindible que els mitjans de comunicació la comencin a considerar com a tal. Per qui s'hagi quedat amb ganes, aquí va un documental molt bo (en 7 parts) que parla, precisament, del decreixement.

L'olor del forn de matinada

He sentit moltes vegades viatgers que, en evocar les seves descobertes, ressalten les olors dels indrets que han conegut, i també he llegit en diverses ocasions que l'olfacte és el sentit que ens desperta més records. I és que m'atreviria a dir que hi ha olors que ens transporten directament a un lloc, en un moment determinat. No és en va, doncs, que avui dediqui el post a l'olor de forn de matinada.

És, repeteixo, tota una experiència moure's pel món quan tothom dorm a la ciutat. En un dels carrers més transitats del barri (per no dir el que més), ja fa dues nits que em sorprèn una rata creuant just abans que hi passi jo. No puc evitar somriure quan penso en la cara que faria la gentada que rebossa aquesta rambla cada tarda si veiessin el mateix rosegador, creuar el carrer, pel mateix lloc, només algunes hores abans. Però bé, al que anava. Cada nit, quan arribo a casa, hi ha una olor que em recorda que ja sóc a prop. Només em falten un parell de cantonades i podré aparcar la bici. És l'olor del forn de pa que inunda, m'atreviria a dir, 500 metres a la rodona. És aquell perfum intens, que no és de pa, perquè el pa, quan el comprem, no fa aquesta olor, és en canvi, l'olor de forn de matinada.
Suposo que hi ha alguna cosa de solidaritat obrera, de pensar que hi ha algú que no només també està despert, sinó que també està treballant, però quan passo just per davant de la finestra, en el punt de més intensitat, inspiro fort com si em pogués omplir d'aquella olor que encara no sé ben bé de què és.



L'olor de forn de matinada ja l'havia sentida moltes altres vegades. De fet, encara ara, quan la sento cada nit, em vénen al cap les nits d'estiu quan passàvem, poca o molta estona, per l'obrador de Can Compte, fos a les primeres hores de la nit, abans d'anar a dormir, o bé quan havíem tornat d'alguna festa major per esmorzar coca de sucre i la segona fornada encara no estava a punt, i per això encara es podia sentir l'olor. Però també era l'olor de l'altre forn que hi havia prop de casa. Hi passàvem quan encara tornava a casa a peu, festius i feiners, tot l'estiu, fos l'hora que fos, però sempre de matinada. M'acompanyaven a casa els de la colla, perquè mai m'ha fet gràcia tornar sola. Gairebé sempre ens quedàvem xerrant força estona al portal, i l'olor del forn de dues cantonades enllà encara es podia sentir.

L'olor de forn de matinada també em recorda el pastisser de les llumetes de Barcelona. Me'l va ensenyar la Marta, i la veritat és que a mi em va tenir poc per clienta, però sempre vaig trobar el sistema molt original. Si l'home treballava, per què no podíem beneficiar-nos-en els joves que tornàvem de festa? només calia estar pendent que les llumetes de l'aparador estiguessin enceses, i teníem esmorzar calent. I tot plegat, perfumat amb l'olor de forn de matinada. Impagable.

M'agradaria pensar que malgrat les grans superfícies, els forns de pa no desapareixeran, però sobretot, la seva olor de matinada. I si no, sempre ens quedaran records ben perfumats.

La militància i els mòbils en català

N'estic una mica tipa de militar. La primera vegada que vaig entendre això de "militar" va ser en una conferència del Martxelo Otamendi. Era després del tancament de l'Egunkaria i explicava que els redactors del diari en part "treballaven" i en part "militaven" per la llengua basca, ja que els sous que cobraven no es corresponien a la seva feina, i sovint s'havien de pagar els viatges quan anaven a cobrir esdeveniments.

Aquí, a Catalunya, militem molt. Quantes vegades creuem la ciutat per anar a veure una pel•lícula en català, quantes vegades escollim un restaurant en part perquè la carta és en català, quantes vegades al súper escollim una marca que etiqueta en la nostra llengua, per premiar aquest "mèrit". Quantes vegades escollim un diari en català en detriment d'una informació menys àmplia, perquè volem llegir en la nostra llengua, quantes vegades paguem més o ens esperem dies o mesos per veure la traducció al català d'un llibre estranger, en lloc de quedar-nos la versió castellana, quantes vegades hem de clicar “definir idioma” quan escrivim amb l’ordinador, o quantes vegades hem de posar “pegats” als programes per fer-los servir en la nostra llengua. Quantes vegades ens quedem amb una agenda més lletja o un calendari més car perquè no hi ha tanta oferta... Quants Sant Jordis hauríem triat un altre llibre si hi fos en català! Evidentment, sempre és més fàcil viure en castellà, cal donar menys explicacions i surt més barat. Sobretot, no demana sacrificis. Ser militant només té un avantatge: quan truquen els operadors de les companyies de telèfon mòbil amb "suculentes" ofertes. Ara no cal fer-se el suec, amb “fer-se” el català n'hi ha prou, de seguida ens acaben prenent per rucs i donant la comunicació per inútil.

Però per mi, el tema estrella de la militància és el dels mòbils. Abans de parlar de la llengua, però, només vull apuntar que el mateix assumpte dels aparells mòbils em posa, ja en ell mateix, una mica nerviosa. Cada vegada duren menys. I a sobre, tinc la mala consciència que cada mòbil nou que comprem alimenta la guerra pels recursos naturals que viuen al Congo per l'extracció del coltan. Però això sí que són figues d’un altre paner, i mereix un post a banda, que no descarto de fer algun dia. I a sobre, el tema de la llengua.

Fa un any i mig em vaig passar a contracte amb la meva mateixa companyia perquè el mòbil se m'havia espatllat i amb un contracte me n'oferien un de nou sense pagar res. Em vaig anar a informar a la botiga de torn i, ingènua de mi, quan em van preguntar quin mòbil voldria, els vaig dir que m'era igual, però que voldria que fos en català. Si jo hagués estat dependenta i m'haguessin demanat un mòbil que fes un massatge als peus no hagués fet una cara més estranya. Total, que la noia em va dir que no sabia si en tenia, de mòbils en català. Al final no vaig comprar res i al cap d'uns dies vaig passar per una altra botiga de la mateixa companyia que semblava més gran. Allà, davant la mateixa pregunta, la noia em va dir que no sabia quins mòbils eren en català i quins no. I aquesta era la seva última resposta. I tan ampla. Fins aquell moment m'havia fet certa gràcia la incompetència de tot aquell personal, però aleshores vaig començar a estar una mica cansada de la militància, cansada i indignada. Li vaig repetir que jo volia un mòbil en català (i la noia ja em mirava com el nen que vol un sugus blau i només n'hi ha de groc, verd i vermell). Aleshores, com que ningú no movia peça, va dir, "ui, doncs per mirar-ho hi haurem de posar una targeta" i va anar a buscar una targeta. No m'ho podia creure, pensava anar mirant mòbil per mòbil tots els models que tenia? fins i tot li vaig suggerir que fessin un llistat per a propers clients, quan tingués la solució. Com que la cosa tenia pinta de durar hores, ja havia fet el "cupo" de militància del dia i li vaig dir a la dependenta que ja m'ho miraria pel meu compte i, si de cas, ja tornaria. En aquell moment encara no existia la pàgina de la generalitat per saber quins mòbils són en català i quins no (elteumobil.cat) però sí una pàgina a viquipèdia (més militants, no estic sola en tot això, uf!). Total, que el meu tercer intent va ser sabent ja quins mòbils eren en català i quins no. Vaig provar una altra botiga, perquè, sincerament no tenia cap intenció de donar el més mínim negoci a aquella colla d'incompetents amb qui havia tingut el disgust de parlar. Cal dir, però, que el tema de la incompetència és molt democràtic a can Orange. En tornar a dir que volia un mòbil en català em van dir que de la marca que jo volia no hi havia mòbils en català (mentida!), jo els en vaig assenyalar un i em van dir que només era en castellà i anglès (mentida!) i quan, després de molt insistir va mirar-ho (i efectivament era en català), va dir que devia ser un cas molt especial (mentida, mentida, mentida!!) vaig estar a punt de donar-li la llista de viquipèdia, però vaig pensar que no em pagarien per això, i la militància i l'estupidesa a vegades s'acosten soles, però no cal ajudar-les! Finalment, amb molta militància, tenia el meu aparell. Amb tan mala sort que al cap d’un any ja se m’havia espatllat (fent un barranc, sembla que el pot estanc no era tan estanc). No me’n podien donar un altre sense pagar perquè feia massa poc temps de tota l’aventura, i no tenia cap intenció de pagar. Així que vaig decidir reutilitzar-ne un d’un amic que havia donat per vell. És el que tinc ara. En castellà (és el que té reutilizar, que no pots ni militar).

Ha arribat el moment en què podria accedir a un altre mòbil gratuït per punts acumulats. La veritat és que la perspectiva de tornar a passar per aquell periple no em convenç, així que he mirat la pàgina de la Generalitat en què apareixen els mòbils en català. Creuant les dades amb els telèfons que em proposa la companyia, l’oferta es redueix de 27 a 4. A 4!!! No sóc de ciències, però això és una setena part dels que hi ha en castellà, oi??? Quan torni a sentir els de ciutadans i companyia dient les bajanades que deixen anar, m’hauré de moderar per no fer-los una cara nova! I pensar que el govern ha “negociat” amb totes aquestes companyies i els ha untat fins al barret perquè ofereixin mòbils en català... però això què és? És una vergonya. N’estic tipa de militar. No em canvio de mòbil. Almenys de moment, fins que no em passi l’emprenyada, i tingui ganes de tornar-hi. De moment, m’apunto un gest pel Congo, que alguna cosa bona ha de tenir tot plegat. I demà, ja en parlarem.

Qui la mel meneja, los dits se n'unta

No és la primera ni l'última vegada (em temo) que en Zapatero i les seves decisions em fan aixecar el cul de la cadira, però és que és una darrera l'altra. No sé, sincerament, què tenen els andalusos, si és el salero o la labia, o senzillament la gran sort que no et tinguin mania, però per mi que amb això del finançament pretenen que ens emprenyem amb els nostres veïns de la península. M'és força igual el número de polítics del PSC o del PSOEA que posin a cada govern de Madrid, ja que tots actuen igual, i si no podia veure la Maleni, era per quaranta raons abans del fet que fos (o que sigui) andalusa. Pobres andalusos, com si en fossin responsables.
Però el que no es pot fer , i aquesta és la raó del meu post, si es valora una mica la política i la democràcia, és, com diu la saviesa popular, ser jutge i part a la vegada. Si seria impensable posar l'acusat en un jurat popular, o bé fer participar l'alumne en una reunió de la seva avaluació, o bé que l'àrbitre d'un partit de futbol fos l'entrenaor d'un dels dos equips, per què posen de ministre de "relacions amb les Comunitats Autònomes" un home que fa 19 anys que és presient d'una d'aquestes comunitats?
En castellà ho expliciten més, encara: "quien parte i reparte, se lleva la mejor parte". I en una cita universal, que no sé de qui és, es resumeix així "ningú no pot ser jutge en causa pròpia".

En català, el món dels refranys i frases fetes també ens recorda com d'inapropiat és l'assumpte d'en Chaves al capdavant dels assumptes amb les Comunitats Autònomes:
Diu la llei de l’embut, "l’ample per a mi, l’estret per a tu", però també hem sentit sempre que "Qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli a on vol" , o el que es diria dir el fins ara president andalús si sabés català: "Si vols peix, vés-hi tu mateix", "si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit" o bé "Poc guanya qui fila, però menys guanya qui mira". Haurem de regalar un refranyer als polítics catalans.

I és que està comprovat després de segles d'existència humana: "Qui la mel meneja los dits se n’unta".

Tot i que amb el tema del finançament, potser si haguéssim fet cas del refranyer popular, ja hauríem de saber a què ens ateníem des de fa temps: "De diners i de bondat, la meitat de la meitat".

Només hem d'esperar, ara, que Chaves no obeeixi també a aquestes dites, que farien d'ell una persona perversa i imparcial... segur que els refranys es referien a gent molt més malvada... "Lo que no es cou per a tu dixa-ho cremar" o bé "Més val verd per a mi que madur per als atres". Que Déu hi faci més que nosaltres!

(la vinyeta l'he treta d'aquí)

Sant Sebastia de Buseu (sense accent)

La primera vegada que vaig sentir parlar algú de Sant Sebastia va ser al meu pare. Suposo en una conversa sobre Taús i els voltants... però la font familiar oficial per parlar de Sant Sebastia és el meu padrí Josep, que havia passat els estius a Baén, i més o menys coneix la zona. Tots dos em van dir que efectivament, Sant Sebastia no accentuava (fonèticament) la "a", sinó la "i", tot i que cap dels dos no me'n va saber donar una explicació. El segon que em va corroborar la "i" tònica de Sant Sebastia va ser en Ramon Queralt, de les Borges, que coneix el terme per un pastor que va anar a parar a les Garrigues, i des de sempre ha explicat que ell és, originàriament, de Sant Sebastia, que no Sant Sebastià.

Sense accent, al menys, oralment
De fet, amb un parell de consultes ràpides, veig que alguna cosa hi ha. A viquipèdia, cosa estranya, no en diu res, i accentua a "a", però a l'Enciclopèdia Catalana ja se'n fa esment, i malgrat accentuar el nom del poble (deu ser la forma oficial), en parlar del Coll de Sant Sebastia, no l'accentua. A més, diu que "l'església és dedicada a Sant Sebastià (amb una insòlita mutació de l'accent)". En aquesta altra pàgina dedicada al Baix Pallars, diu "És notable, per insòlita, la dislocació de l'accent que ha sofert el nom de Sebastià".

És un tema que sempre m'ha despertat curiositat, amb aquesta mania meva pels noms dels llocs i de les coses. No cal dir que la informació a internet del perquè de la "i" tònica brilla per la seva absència, però no m'estranya tractant-se, com tot indica, d'un poble deshabitat, i constituint només un dels 28 nuclis de l'actual municipi del Baix Pallars, capitalitzat per Gerri de la Sal. En definitiva, un lloc on ja no hi queda ningú i, per tant, no és estrany que NINGÚ no es pregunti per l'origen del misteriós nom.

Les possibles teories
Fins ara no he fet massa consultes en llibres, tot i que estic decidida a fer-ho, però sí que he pogut parlar amb un parell de persones, que m'han exposat la seva pròpia teoria davant d'una qüestió que, això sí, abans que jo no els en parlés, desconeixien. El primer va ser l'Albert Turull, especialista en formació de topònims, i de la Segarra, un lloc no tan allunyat del Pallars com Barcelona. Ell em va explicar que hi ha topònims que varien, amb el temps, la posició de l'accent. Em va parlar del cas de Bellvehi, en els casos de "la pobleta de Bellvehi", a la Vall Fosca, i de Bellvei del Penedès. Casualment, dos llocs amb els quals també hi he tingut relació, encara que "de rasquis". A la Pobleta de Bellvehí, a la Vall Fosca, hi vam ser de campaments amb els esquirols fa uns tres anys, i pel que fa a la versió penedesa, conec el topònim arran d'un company de l'institut, que era de Vilanova, però passava els estius a Bellvei. Bé, anant al tema, hi ha moltes preguntes sobre aquests dos topònims... originàriament eren idèntics? per què l'un es pronuncia "Bell veí" i l'altre, directament "bellvei", fent diftong la "e" i la "i"?, tenen el mateix origen, les dues paraules? En tot cas, ara es pronuncien diferent i han evolucionat cap a transcripcions diferents. Que on vull anar a parar? doncs que l'Albert Turull em va posar aquest exemple per dir-me que a vegades, amb el pas del temps, els topònims muten per raons que desconeixem. Això voldria dir que Sant Sebastia era originalment Sant Sebastià i, per alguna raó, va derivar a Sant Sebastia. I això, l'únic que fa, és traslladar una mica la pregunta, que en aquest cas seria... per què aquest canvi? per què això no ha passat amb els altres Sant Sebastià de Catalunya...?
Bé, anem per la segona teoria, la de l'Espinàs, a qui, ni corta ni perezosa, li vaig preguntar ahir després de l'enrtevista al programa. La seva teoria em va sorprendre. Em va dir, que li semblava que això no podia tenir per origen "Sant Sebastià", sinó més aviat alguna cosa com "Sa Bastida". No em va semblar tan descabellat, perquè... no podria ser que amb una pressumpta cristianització dels topònims, un bon dia, decidissin aprofitar "sa bastida" i fer-ne "Sant Sebastià"? en tot cas, l'explicació em va fer venir moltes ganes de fer més investigacions sobre aquest tema. Que continua semblant-me tan misteriós com el primer dia. I el que més em sorprèn és que a la resta de la gent no els desperti la curiositat... és clar que potser els meus interessos no són gaire compartits pel comú dels mortals... ja que ahir, en comentar el tema amb uns amics, quan vaig anomenar Gerri de la Sal, un em va preguntar qui era aquest actor, i l'altra, si era un còctel que hagués tastat recentment. Seguirem investigant...

Homenatge a Xesco Boix al Tradicionàrius

Ahir vaig tenir la sort d'assistir a l'homenatge que van fer a Xesco Boix al Tradicionàrius de Gràcia. Sabia que m'agradaria, però mai no vaig pensar que m'ho pogués passar tan bé i em pogués donar una injecció de felicitat tan gran. I és que la sala va quedar més que petita, i només hi faltava el foc de camp per acabar de fer ambient. Una barreja generacional molt interessant, ens vam fer un fart de cantar durant més de dues hores cançons d'abans i de sempre, cançons que no recordo quan vaig aprendre perquè segurament les vaig aprendre abans de tenir memòria... i que associo inevitablement a els meus pares cantant abans d'anar a dormir, als casets del cotxe de les excursions familiars, a les cançons que s'inventava la Marta quan només tenia 2 o 3 anys, a les tardes de guitarres a les colònies de La Ruca, a les eucaristies de la parròquia de Torxa...
i també em fan pensar en que algunes d'aquestes melodies ja les saben els nens i nenes del centre...
En tot cas, quedi fet també el meu petit homenatge a en Xesco Boix i a tota aquella gent que creu en la música com una eina educativa per ajudar a créixer els més petits, i els no tan petits.



I per qui s'hagi quedat amb ganes de més, no està gens malament aquest web dedicat a en Xesco i que té, entre d'altres coses, una agenda per seguir les pistes de més homenatges.

Esquí a Andorra i el ascensió al Pedraforca amb neu

Arriba el bon temps, i això no es pot deixar escapar... fa un parell de caps de setmana que podem gaudir d'un temps fantàstic, i no l'hem pas desaprofitat. Fa quinze dies vam ser esquiant a Andorra, i puc dir sense dubtar que és la vegada que he esquiat amb millor neu, i més bon temps. Aquí en veieu algunes mostres...



Amenitzar la sortida amb un bon sopar familiar a casa dels parents andorrans va ser la millor manera d'acabar el cap de setmana... llàstima de la marca de les ulleres!!
Aquest cap de setmana va ser força menys "pijo" però igual de divertit i emocionant. Jo no havia fet mai un cim amb neu, però com que sempre hi ha una primera vegada, em vaig calçar les botes i els paraneus, i cap al Pedraforca falta gent... llàstima d'haver-nos de llevar a les sis del matí... això de matinar, quan s'ha perdut el costum, encara costa més. Vam pujar-hi amb la secció de muntanya del Centre Excursionista, i ho vam fer pel cantó de Gósol. Les altres dues vegades que havia pujat el cim berguedà ho havia fet per Saldes, per tant la nova ruta, s'unia a l'alicient de la neu. El camí està perfectament marcat durant tot el trajecte, amb marques de PR, si no m'equivoco, i l'únic tros una mica lleig si hi ha neu és el de l'emforcadura, perquè fa molt pendent. Per sort, diumenge la neu era força tova, i et podies enfonsar amb facilitat, cosa que evitava relliscades perilloses. Bé, també deixo alguna fotografia, per fer una mica de dentetes al personal. I que no s'aturi aquest començament de primavera tan muntanyenc!!




Per sort també va fer molt bon dia, tot i que el fet de tenir els peus en fred tota l'estona, ajuda a fer-se passar la calor!!



Vam fer cim com estava previst, i a la baixada, la neu ja començava a fer xip-xop, o sigui que no ens vam entretenir massa per dinar, es clar que en Lluc ens va fer posar a tots els pèls de punta, tirant-se amb el trineu per baixades que anaven directes a Gósol...!



Finalment tot va sortir bé, llàstima que després d'això, tota la setmana que estic cruixida!! caldrà fer-homés sovint!

La crisi alimentària

I novament post alimentari... últimament semblo una mestressa de casa... avui he fet donuts de xocolata. Però com sol passar les primeres vegades, ja tinc moltes coses per millorar, sobretot que m'han quedat poc dolços. Val a dir que encara no han passat pel dur però agradable examen dels meus companys de feina, en Víctor i la Mireia (en Víctor per dur i la Mireia per agradable)... en la seva resposta basaré les millores de la recepta.


La raó que m'hagi posat a cuinar reposteria de nou és doble: per un cantó, una recepta que un amable forner va donar l'altre dia a La nit dels Ignorants, i per l'altra, el fòrum ambiental 2009: L'alimentació en crisi (per això parlava d'un post alimentari). Hi vaig assistir ahir, i la veritat és que el vaig trobar molt interessant. En resum, em va servir per decidir-me a informar-me més sobre certs temes, com les polítiques agràries comunitàries, que pel que vaig entendre encara van molt deslligades de les alimentàries i mediambientals, o la sobreexplotació pesquera del planeta, per exemple.

ÍNDIA, UNA MICA A CONTRACORRENT
Una de les idees amb què em vaig quedar va ser una que se m'havia apuntat en alguna altra ocasió. I és que, en la mesura de les seves possibilitats, Índia és un país que sap protegir els seus ciutadans i enforntar-se, si cal, als grans corrents del capitalisme salvatge. Després del que va explicar l'Arcadi Oliveras una vegada, que Índia havia rebaixat la quantitat d'anys d'amortització de les patents farmacèutiques (cosa que els organismes monetaris internacionals ràpidament li van fer canviar), ahir vaig saber que Índia és un dels pocs països on està prohibit especular amb productes alimentaris (una mena d'aberrants borses on s'especula amb el menjar amb complexes paquets d'opcions o obligcions). Segur que tenen molts defectes, però cal reconèixer que hi ha coses que les fan bé, aquesta gent.

ELS BIOCOMBUSTIBLES
Una conferència del Fòrum parlava dels biocombustibles. No em va fer descobrir res de nou, més enllà d'una senzilla conclusió: no hi ha prou terra al planeta per alimentar tothom i, alhora, pretendre que els nostres transports funcionin, encara que sigui només en certa mesura, amb agrocombustibles. De fet, el problema dels agrocombustibles no seria més greu que el dels altres monocultius (cafè, cotó, sucre...) si no fos que ara està començant i té grans previsions de creixement, i en molts casos substitueix plantacions d'aliments. El 6% dels cereals conreats al món es destinen a agrocombustibles (el 2000 era l'1%), i això ha suposat el 0,3% de l'energia consumida al món l'últim any (l'1,8% de tota l'energia destinada al transport). La conclusió, per mi, és clara: no val la pena. I això sense comptar que segons molts experts, el balanç energètic és, en molts casos, negatiu, si es té en compte la destilació de l'etanol i la maquinària feta servir per als grans camps de monocultius.

PESCA
De la xerrada de la pesca em van quedar un parell de coses clares: el peix que hi ha ara a les zones de pesca és només el 10% del que hi hauria d'haver (del que hi havia inicialment) en aquest ecosistema. Durant segles hem sobreexplotat les zones pesqueres i, conclusió evident, no hi ha peix. I més enllà d'això... fins fa res no s'han fet estudis de l'impacte de la pesca en els ecosistemes marins, i s'ha vist com estan del tot alterats per la mà humana. De fet, amb tot el que van explicar, no sé com encara hi ha peixos al mar. Ah, i una altra dada: amb els sistemes de pesca humans, una població de peixos triga 15 anys a reduir-se al 20%, cosa que s'ha fet sistemàticament i, el que és més greu, es continua fent. Amb raó va sortir un estudi que deia que l'any 2048 col·lapsaria l'estoc marí, o el que és el mateix, jo deixaré de sentir-me malament per no menjar peix, ja que ningú no en menjarà, perquè senzillament, no n'hi haurà.

SOBIRANIA ALIMENTÀRIA
Finalment, una xerrada molt interessant que enlloc de parlar de la sobirania alimentària va parlar de tots els actors (bàsicament oligarquies, multinacionals i organismes internacionals) que provoquen que els camperols que treballen la terra siguin les persones més desnutrides del planeta en un 70%, ja que enlloc de plantar patates, han de plantar cotó.

Descobertes curioses:

1) quan mengem una caloria animal, hem de sumar-li entre 4 i 16 calories vegetals que l'animal en qüestió ha menjat. No és exagerat, doncs, dir, que la dieta exageradament càrnica que tenim té més petjada ecològica de la que haríem de tenir. El 75% del blat de moro conreat al món es destina a l'alimentació animal, i el 90% de la soja, igual.

2) Coca-cola acumula diverses denúncies a diferents indrets del món per assecar pous locals per fer la seva beguda. I és que per cada litre de coca cola es necessiten entre 5 i 8 litres d'aigua. Quina sort que no m'agrada!

Enllaços per qui li pugui interessar:

No et mengis el món
Xarxa de consum solidari
Vía Campesina
Decreixement

De les galetes de xocolata i de facebook...

Només un parell de coses ràpides, i lligades amb pinces... després de l'èxit de les galetes de xocolata que vaig fer divendres i dissabte, que va tenir fins i tot repercussions facebookianes, postejo la recepta per a qui li faci mandra fer un google, i després adjunto un retrat de facebook que ni pintat.

La recepta de les galetes la trobo per internet, i la recopio aquí amb la meva adaptació:

Ingredients:
* 150 grams de xocolata negra (una taula)
* 300 grams de farina
* 1 ou
* 100 grams de mantega
* 110 grams de sucre o sucre moreno
* 100 grams de nous
* 1 cullerada de llevat

Preparació:
1. S’estova la mantega
2. Es barreja la mantega amb el sucre
3. S’hi afegeix l’ou, la farina i el llevat
4. Es tallen la xocolata i les nous a trossets petits i es barreja amb la pasta.
5. Es fan boletes i es col·loquen a la safata del forn
6. Es cou al forn a 120 una mijta hora, depenent de com es vulguin de cruixents.



i aquí l'article que he trobat a través d'en Pere Quintana sobre el facebook, aparegut a Vilaweb. No té pèrdua.

La nit

Ja fa dies que tenia pensat fer un post per descriure les particularitats del paisatge nocturn que aquests meus horaris dels darrers mesos m'han fet descobrir, ja que mai abans havia tingut l'oportunitat de conèixer la ciutat en hores tan intempestives, i em sembla que val la pena. Tot i això, avui una curiositat m'ha ajudat a decidir-me. No he entès què fa oberta una fruiteria del carrer Laforja a dos quarts de quatre de la matinada. No hi ha cap hora millor per fer la càrrega i descàrrega de la mercaderia?? Després de fer-me la pregunta he considerat que segurament aquelles persones que descarregaven plàtans i tomàquets, tenien molt més en comú amb mi del que jo a primera vista podia pensar: formàvem part del reduidíssim grup de persones que a aquella hora, podíem caminar damunt d'una línia recta. Així que he confiat en la seva sobrietat i he pensat que les seves raons devien tenir. Però ja m'havia decidit a fer el post, així que penso parlar igualment de la pintoresca visió que el meu trajecte en bicicleta m'ofereix a les nits.
D'entrada és clau ressaltar que el paisatge varia en un 200% segons el dia de la setmana en què ens trobem. Bàsicament, es poden fer dos grups: per un cantó dilluns, dimarts i dimecres, i per l'altre dijous i divendres. El primer grup de dies ofereix una imatge de la ciutat adormida, buida i desolada. En tot el recorregut puc trobar un o dos cotxes a tot estirar, i la majoria són taxis buits a la recerca d'algun despistat que hagi perdut el rellotge. Pel que fa als dijous i divendres, els carrers s'omplen de gent com si fos plena tarda. D'una gent, però, una mica particular. En detallaré algunes característiques:

-Us n'haureu adonat, com jo, que normalment la gent, de dia, circula sola, en parella, o en petits grups. Doncs bé, els dijous, i especialment els divendres de matinada, els carrers s'omplen de gent distribuïda en grups a la manera "viatge de final de curs". És a dir, entre 10 i 20 persones que van xerrant i que paren cada 2 minuts per decidir per on s'ha de tirar.

- Una altra caracaterística d'aquesta gent és que obliden que normalment, els vianants van per la borera, i els vehicles amb rodes per la calçada. Això, i la imprudència que acompanya la dosi d'alcohol en sang, fa que esquivar-los es converteixi en una autèntica cursa d'obstacles.

- La gent que passeja pels carrers aquests dies de matinada, a més, té la particularitat de fer com si no hagués vist mai una bicicleta. Saluden, comenten la jugada, i fins i tot troben divertit mirar de fer-te parar com si realment hi hagués alguna possibilitat que continuessis la festa amb ells.



En definitiva, ja sabem què fa la gent amb un parell de copes... paren un ciclista per preguntar-li per un bar que es a la cantonada, caminen amb màniga curta quan el termòmetre marca 6 graus... i no tenen cap pressa per anar a dormir.

Hi ha però, altres coses que m'ha fet veure la nit,i que m'ha generat moltes preguntes:

- si el metro cada dia obre a la mateixa hora, per què hi ha gent que sempre espera 10 minuts davant la porta fins que obren? insomni?

- per què el vigilant d'un pàrquing dorm davant del televisor encès cada nit? no seria millor dormir de dia, o si realment no hi ha feina, tancar el pàrquing durant la nit?

-per què hi ha carrers com el d'Astúries que sempre reguen de nit i no ho fan amb cap altre carrer de la zona?

- per què cada divendres el mateix paquistanès m'ofereix cervesa quan passo amb la bicicleta i no se n'adona que si els últims 6 divendres no n'he volgut aquest no serà diferent?

- per què la gent continua bevent si l'alcohol porta adolescents a seure plorant al mig de la calçada del lateral de la diagonal setmana sí, setmana també?

- per què les noies que de dia van amb abric per què estem a 10 graus, de nit van amb tirants i estem a 5?

Bé, suposo que la cosa no és tan excepcional, però jo, a aquella hora, tornant de treballar, m`ho miro des d'un angle particular. Un angle que em fa trobar-ho, en certa mesura, divertit.

Les marques blanques de Bonpreu, una petita decepció

L'etiquetatge en català ja fa temps que és una quimera, i així trobar un producte etiquetat en la nostra llengua és més aviat una cosa curiosa o anecdòtica. Malgrat tot, quan vaig veure que el súper que teníem més a prop de la nostra nova casa era el Bonpreu, me'n vaig alegrar. Es tracta d'una empresa que em fa l'efecte de tenir una mica de consciència, si més no, lingüística. Ja n'havia sentit a parlar, la Plataforma per la Llengua els ha reconegut el mèrit en diverses ocasions, i només cal fer una ullada a la xarxa per veure com es destaca aquesta militància hestòica. I la veritat és que no vaig trigar gaire a confirmar-ho: no només la comunicació amb la clientela és sempre en català (tant pel que fa als dependents i dependentes com a la correspondència), sinó que a més a més, tots els productes de marca blanca estan etiquetats exclusivament en català. Em sembla que no m'equivoco gaire si dic que és un cas gairebé únic al mercat. Una altra virtut, al meu entendre, de la seva política empresarial, és la consciència ecològica: des de ja fa temps descompten el preu d'una bossa de plàstic del total si no en fas servir, i a més venen capses de cartró per endur-se les compres. També s'hi troben productes de comerç just i carn ecològica, coses totes dues que em sorprenen gratament i em fan estar contenta de comprar en aquest establiment.



Dit això, aquest matí sentia curiositat per saber quines empreses s'amaguen darrera les marques blanques (que utilitzem força a casa) de Bonpreu. Gràcies al blog de l'espai internet del Telenotícies de TV3, al qual estic subscrita i que trobo força interessant, he consultat la web de l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició que permet desemmascarar els productes "sense marca" dels súpers. He agafat de mostra 5 productes que tenia a la cuina, i he anat fent les comprovacions. Quina decepció, però, quan he constatat que dels 5 productes, només un el gestionava una empresa catalana. Es tracta d'un parell de bistecs envasats (que vam comprar abans de la remesa de carn ecològica de Cal Martí que per cert recomano) i que tenia al congelador. I més encara, es tracta, en realitat, de carn holandesa, de vedells holandesos, nascuts, crescuts i sacrificats a Holanda. Les altres marques, totes espanyoles. No hi tinc res en contra, de comprar productes a Espanya, però preferiria donar negoci a empreses catalanes, posats a triar. El brou el fan a Burgos, la farina de galeta a Urretxu, al País Basc, la llet, a Valladolid i el cacau en pols a Toledo.
Potser d'aquests productes no en fan, a Catalunya, o als Païos Catalans, però per una mera raó de proximitat, de despesa energètica... cal anar buscar tot això tan lluny? Bé, clarament no deixaré de comprar productes Bonpreu per això, però si a algú li interessa la meva opinió, com a clienta preferiria donar diners a empreses catalanes i no malgastar energia en portar els aliments de tan lluny. Senzillament, perquè no cal.

Al camp de concentració de Miranda de Duero

Quan a l’escola estudiàvem història (poc) i estudiàvem la guerra civil, mai no ens van explicar que es tractava de la història dels nostres avis i àvies, de gent viva a qui podíem anar a preguntar com havia estat. Absurdament, em sembla, vam estudiar la Guerra Civil a través dels llibres, com van avançar els fronts, com es va sublevar Franco al Marroc, la retirada dels soldats republicans cap a França... i prou. Potser el meu és un cas aïllat però, per què ningú no em va dir que els meus avis eren entre aquella gent? Per què m’ho van explicar de tal manera que mai no vaig pensar que a les fotografies del llibre de text hi pogués ser el meu avi? Per què en aquell moment, quan encara la gent gran de casa era viva, no em van dir que ells m’ho podien explicar millor que el llibre? Em fa l’efecte que la memòria històrica és un concepte bonic, però que hi ha molta gent que ha volgut esborrar la història de la seva memòria, perquè és massa dolorós, recordar segons què, i no els culpo. Tot i això em sembla que cal mirar de fer l’esforç, perquè un record explicat de viva veu, una història explicada per un avi té molta més força que no pas una lliçó d’un llibre, o fins i tot que una pel·lícula basada en fets reals. També és veritat que potser un protagonista de la història (en la seva mesura) com ho va ser l’avi, no va pensar mai que la seva néta ja estudiaria això als llibres, i que ho veuria lluny i amb perspectiva. De qui és la culpa de tot plegat, no ho sé, però ara me n’adono que m’hauria agradat fer més preguntes a l’avi, per saber més coses de la República, de la guerra, del Camp de Concentració de Miranda de Duero.

Per sort, però, hi va haver algú que sí que ho va explicar, potser a través de notes, o perquè algú va ser més curiós i li va preguntar, i gràcies a internet tenim testimonis ben reals que expliquen la seva memòria històrica. És l'exemple del Diari de Guerra d'en Domènech Piqué. No són la història de l’avi, ni les seves cartes, i surt en cap fotografia, però segur que no hi ha tanta diferència. Hauria pogut ser ell. Gràcies, en tot cas, als qui publiquen aquestes històries que ens ajuden a conèixer millor el que no hem estat a temps a preguntar als nostres avis.

Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs

Sempre he pensat que el dia que en una campanya electoral el lema d'un partit sigui "des d'aquest país no s'exportarà ni una arma més", "treurem l'exèrcit i dedicarem tots aquests diners a la sanitat i l'educació" o bé quan es deixi de fer servir la investigació com a pretext per desenvolupar noves i més potents màquines de matar, començarem a anar bé.
A tot això, i sense fer soroll, hi ha un centre depenent de Justícia i Pau, el Centre d'Estudis per la Pau J M Delàs, que treballa de manera constant, però al meu parer rigorosa, per denunciar tot el que no es fa bé en materia de desarmament, al nostre país i a nivell mundial.
M'agrada seguir-los la pista, i aquí deixo un dels seus articles recents, perquè a vegades, podem fer més del que ens pensem:


APPLUS: Bush, Bin Laden i altres

Autor: Centre Delàs
9 de gener del 2009

Carlyle Group de la que són accionistes les families Bush i Bin Laden, és una corporació nordamericana de capital risc dedicada a les inversions ha adquirit l'empresa catalana APPLUS de certificacions i encarregada de la revisió de ITV del parc automovilístic de Catalunya.L'empresa de certificacions Applus, ostenta el 50% (en el passat fou el 83%), de la gestió dels serveis d'estacions de la ITV que revisen el parc d’automòbils de Catalunya. La ITV era un servei públic d'inspecció tècnica privatitzat a mans d’Applus. Aquesta empresa de la qual eren propietàries Aigües de Barcelona/La Caixa (53,1%), Unió Fenosa (25%) i Caja Madrid (21,9%) va ser adquirida l'estiu passat per la corporació de capital risc Carlyle Group amb seu als Estats Units. Entre els principals accionistes d'aquesta corporació es troben alguns coneguts polítics i homes de negocis: George Bush pare, la família Bin Laden, James Baker (exsecretari d'estat dels EUA), John Major (exprimer ministre de Gran Bretanya), Frak Carlucci (exdirector de la CIA i exsecretari de Defensa dels EUA) i el conegut especulador financer George Soros. Mentre la direcció de l'empresa recau sobre altre conegut, Olivier Sarkozi, germà de l'actual president de França.

Carlyle és una corporació que gestiona fons per valor de 81.000 milions de dòlars en 47 fons d'inversió diferents. Entre les seves activitats figuren, com a tantes altres empreses similars de capital risc, buscar empreses que ofereixen garanties de guanys ràpids, i les que travessen crisis per a sanejar-les i després vendre-les. També inverteixen en fons d'inversió molt especulatius, amb el que obtenen ràpids beneficis per als seus inversors., Carlyle Group té, entre altres activitats, fortes inversions en empreses petroleres, però les més cridaneres són les seves inversions en indústries militars dels EUA, tal com Landmark, Indigo i Unit Defence.

El més sorprenent de l'operació d'adquisició de Applus per part de Carlyle, és que ha estat realitzada mitjançant la utilització dels actius de la mateixa Applus per finançar la seva adquisició. Així, del valor de la compra de 1.485 milions d'euros, Carlyle només ha desemborsat 400 milions d'euros, mentre la resta de 1.085 milions ha estat finançat mitjançant un crèdit sindicat de La Caixa, Caixa de Catalunya i Caja Madrid.

El Govern de la Generalitat de Catalunya ha aprovat l'operació sense moltes objeccions i s'ha limitat a exigir que un 25% del capital social continuï en mans catalanes. Així, Caixa de Catalunya, Caixa Sabadell, Caixa Manresa, Caixa Tarragona, Caixa Terrassa i el RACC seran els nous socis de l'accionista majoritari Carlyle, que tindrà el 75% restant.

A partir d'ara la ciutadania de Catalunya quan dugui el seu cotxe a revisar a una estació de la ITV, ha de saber que està lliurant dividends a les famílies Bin Laden, Bush i altres coneguts benefactors de les guerres preventives portades a terme a l’Afganistan i a l'Iraq.

De coses injustificables i d'una mica més d'amor

Aquest 2009 no comença gens bé a la Franja de Gaza. Quan un poble es pensa que té, de manera natural, o divina, més drets que els altres, fàcilment pot pensar que, com que té raó, les vides dels altres valen menys que les dels seus, i que, per tant, qualsevol cosa que faci per aconseguir un objectiu, per ells, legítim, està justificada. Davant d'aquest conflicte sovint em pregunten, aleshores tot es redueix al nombre de morts? doncs no ho sé, però en tot cas, una escala de 10 a 1 és prou gràfica com per veure que la desproporció és exagerada. Si un adult pega a un nen, tothom hi està en contra, si ETA mata a civils tothom hi està en contra, si un home pega la seva dona, tothom hi està en contra, però si els israelians es carreguen desenes de nens i nenes cada setmana, s'entén com una resposta militar d'un país civilitzat? doncs jo dec ser molt burra, perquè no ho entenc. I la resposta "és un conflicte molt complexe" la puc subscriure, però continuo pensant el mateix. M'és igual que tot sigui una provocació de Hammàs, que hi hagi eleccions Israelianes o que els jueus hagin estat un poble maltractat al llarg de la història. M'és igual. Aquests nens i nenes no en tenen cap culpa. A ells, els poso aquestes cançons, perquè si al món, la gent s'estimés més, no passarien aquestes coses. Perquè els catalans tampoc tenim estat, i també ens ha maltractat la història, i no anem matant espanyols, i menys civils, i menys nens i nenes. Que com diria aquell... " és que és es colmo!"