diumenge, 11 de març de 2012

Els llocs de Jo Confesso

No faré aquí una altra ressenya del Jo Confesso, perquè se n'han fet moltes i molt millors de la que jo podria fer. Només diré que si bé és veritat que es tracta d'una novela complexa i que demana força concentració, vull animar a tots aquells que pensen que és massa complicada, a llegir-la. Sóc molt profana en música clàssica i encara més (si es pot) en filosofia, dos temes principals de la novel·la.
Però avui en dia, en l'era del coneixement i les noves tecnologies, el que fa Jo Confesso és fer venir ganes al lector de saber més sobre els personatges i conceptes de què es parla. Per tant, reivindico també la novela com un alicient per aprendre i saber més.

M'he animat a escriure el post després que fa un parell de setmanes Jaume Cabré va ser a Berlín i vaig poder confirmar com n'és de seguit aquest autor aquí, a Alemanya. L'acte es feia a la llibreria més important de la ciutat, la Dussmann, en una sala en què tranquil·lament hi cabien un centenar de persones. Doncs quina va ser la meva sorpresa quan vaig arribar quan faltaven uns cinc minuts per començar i ja hi havia cua a fora. Com no podia ser d'altra manera, tractant-se d'aquest país, ens van dir que no podíem entrar fins que no sortís algú. La gent que s'esperava per entrar, enlloc de girar cua i entornar-se'n cap a casa, va decidir esperar i van decidir escoltar la lectura des de fora, sense amb prou feines veure en Cabré. En definitiva, una expectació que a Barcelona hagués aconseguit només algú com, per exemple, en Pep Guardiola. Però era Jaume Cabré, un escriptor, que a  més a més, parlava en una llengua com el català, que, evidentment, cap dels presents no entenia. Sort de la traductora.

Seguint amb les repercussions de l'obra de Cabré a Alemanya, recomano l'article al Periódico de Catalunya de l'Agustí López, diputat pirinenc al Parlament de Catalunya, on explica com el nou president de l'Eurocambra és un admirador de Cabré, i això l'ha fet conèixer la cultura catalana, i com a través de la literatura, de la bona literatura, es pot fomentar l'economia d'un país com el nostre. I és que jo també tinc ganes ara d'anar d'excursió al monestir de Santa Maria del Burgal. Però com dèiem, són moltes les descobertes que us animo a fer arran del Jo Confesso.

Ara, doncs, us proposo un recorregut d'enllaços per tots aquells a qui, com a mi, Cabré us ve gran, i us falten referents per entendre la novela en tota la seva magnitud. Però com dic, jo, fent aquest camí, he après molt. Abans que res, però, hem de posar banda sonora a aquesta excursió. Jo m'he deixat ajudar pel post de Joan Josep Isern, Totxanes, totxos i maons, en què ens trasllada una llista elaborada pel mateix Jaume Cabré de les músiques de la novela. Som-hi doncs.

Primer voldria enllaçar aquí un fantàstic quadre que he trobat per internet (malauradament no sé qui l'ha fet) amb la història del Vial. I aquí n'hi ha un altre de la relació dels personatges.

Santa Maria del Burgal

Començant per Santa Maria del Burgal, aquí en teniu informació. Jo, és clar, no sabia ni que existia. Per anar-hi, quí hi ha el Google Maps. I aquí, com fer l'excursió des d'Escaló.

Història del Vial

Però el veritable protagonista de la novela, al meu parer, és el violí, el Vial. Així que comencem a introduir-nos en el món de la lutieria o la violeria. Si voleu visitar un lutier de Barcelona, podeu anar a veure en Josep Carbonell, o senzillament visitar la seva pàgina web, però ell fa els violins amb un arbre diferent del nostre. Ell fa servir fals plàtans, un arbre molt similar. Pel que fa al Vial, la seva fusta és d'erable, un arbre de la família dels aurons, que aquí podeu veure entre els seus familiars i aprendre a distingir-lo. Recordem que en la nostra novel·la, l'Erable, és l'arbre que donarà la fusta a en Joachiam de Pardàc i que després servirà a Lorenzo Storioni per fer el Vial.

Prop de Cremona, s XII i XIII

Segurament com a mi us ha encuriosit on es parla una llengua prou desconeguda que té paraules com Pardàc, Mureda o noms com Joachiam o Santa Maria dal Ciüf. Doncs bé, es tracta de la zona de Trento, pertanyent a l'actual Itàlia. Pardàc, Moena... són pobles d'aquesta zona propera a la frontera austríaca on encara es parla ladí, una llengua de la família retoromànica dins de les llengües romàniques, pròpia de la nació ladina. Aquí podeu veure un document que parla (en ladí) de les festes tradicionals i on es veu que el 15 d'agost celebren la festa de la Mare de Déu de Ciüf (de les flors).

Pel que fa al tema dels boscos de Panaveggio, en Josep Gordi Serrat ho ha explicat millor que jo al seu blog, on trobareu més informació. Per si us agafen ganes de visitar-lo, us deixo l'enllaç de l'actual Parc Natural, on a més, fan tallers per ressaltar l'estret lligam d'aquell ecosistema amb la fabricació de violins.

I em falta buscar més informació de la part eslovena i sèrbia de la història, durant la segona guerra mundial, però això ho faré un altre dia, que aquest post s'està fent molt llarg.







Cap comentari: